Els Sants Màrtirs, patrons de Vic Segons la llegenda, Llucià i Marcià van ser dos veïns de l’Ausa romana que, per no renegar del cristianisme, van morir cremats a la coneguda avui com a plaça dels Sants Màrtirs de Vic. També es commemora la troballa miraculosa, en el segle XIV, de les seves cendres, relíquies molt venerades, que es guardaven a l’església de la Pietat. Ara bé, com que no es va poder comprovar l’existència real dels màrtirs patrons de Vic, l’Església els va substituir pel frare trinitari Miquel Argemí i Mitjà (1591-1625), que el 1862 havia estat canonitzat com a Sant Miquel dels Sants.
La Cova dels Sants Màrtirs
Dins el conjunt troglodític de Quintanes, a les Masies de Voltregà, hi ha la bauma on es diu que Llucià i Marcià es van amagar dels romans que els perseguien i on, el 1776, segons l’historiador Pladevall, es va construir una capella en honor d’aquells màrtirs. De fet, aquesta petita cova prop del mas Quintanes no acaba de coincidir amb la situació que va donar Jacint Verdaguer, autor del poema Dos màrtirs de ma Pàtria, que no menciona Quintanes i, en canvi, situa la bauma entre Santa Llúcia i el mas Serratosa.
Com arribar-hi
Des de Sant Hipòlit de Voltregà, seguint la BV-4608, s’arriba al km 15,2, on s’agafa la pista enquitranada que gira a l’esquerra fins a arribar al mas Serratosa. Des d’allí es continua a peu la ruta: Mas Serratosa-Santa Llúcia de Sobremunt-Pla de Quintanes. La cova dels Sants Màrtirs es troba després de passar Santa Llúcia de Sobremunt i d’agafar a la dreta un corriol on més endavant hi ha un senyal que indica la cova.
La llegenda
Als divuit anys, Jacint Verdaguer va compondre el seu primer poema, Dos màrtirs de ma pàtria (1863), que explica la llegenda de Llucià i Marcià, els dos sants patrons de Vic. Amb aquest primer poema llarg, estudiat per Ricard Torrents (1995), aposta per la recuperació d’un gènere que semblava obsolet, però que els escriptors romàntics van recuperar. Anys després, el poeta culminarà la seva obra justament amb dos poemes extensos extraordinaris: L’Atlàntida i Canigó. De la pervivència d’aquesta llegenda és testimoni la narració, basada en la conversa de GRFO amb la Lola Cases, de Vinyoles d’Orís (1986):
“Els Sants Màrtirs eren uns sants, fills de Vic, que, quan eren joves, els van perseguir, perquè s’havien fet cristians. Els joves es van anar a refugiar a prop de Sant Hipòlit, a la baga de Santa Llúcia. Allà van trobar una cova molt amagada, on s’hi podien estar sense que ningú se n’adonés de la seva presència. Però, com que no tenien res, només algunes herbes del bosc, la fam se’ls menjava. Prop de la cova on s’amagaven, hi havia una casa molt gran, el mas Quintanes. De l’amo d’aquesta casa deien que era molt garrepa i sempre deia a les seves criades:
—No doneu pa als gossos, que us despatxaré.
Però elles sempre els donaven algun rosegó, als pobres gossos de la casa. L’amo ja ho sabia, però, com que en el fons era prou bon home, tampoc no els deia res. Una vegada es va adonar que, des de feia una temporada, els gossos agafaven el tros de pa amb la boca i se l’enduien, sense menjar-se’l. I sempre se n’anaven pel mateix cantó.
Així que un dia, l’amo els va seguir per saber què feien amb el menjar, i així va arribar fins a la cova on es trobaven el nois. Després de veure com els gossos deixaven el menjar i se’n tornaven cap a la casa, va anar a parlar amb els nois. Llucià i Marcià, ben espantats, li van explicar per quins motius s’amagaven a la cova i l’amo de Quintanes els va prometre que no ho diria pas a ningú.
A partir d’aquell dia l’amo deia sempre a les criades:
—Doneu pa als gossos, doneu pa als gossos!
I elles, de vegades, els hi donaven alguna cosa més que pa.
A la fi, no se sap com, els van capturar i se’ls van endur a Vic, on els van cremar a la plaça dels Màrtirs. Temps després, l’amo de Quintanes va fer aixecar una capelleta allà on s’havien amagat aquells dos màrtirs per pregar per ells.”
Altres baumes i coves que han acollit penitents i homes sants
La bauma de les Gorgues o dels Sàlics es troba a l’Esquirol, a la riera de les Gorgues, sota el monestir de Sant Pere de Casserres. Allà hi va viure molts anys sol el Penitent de les Gorgues, dit així pel seu aspecte, ja que duia una llarga barba i vestia com un anacoreta; un altre exemple és la cova de Sant Segimon a la muntanya de Matagalls. Àngela Arimany, de la Sala Vella de Viladrau, va explicar la llegenda al GRFO (1984):
“Sant Segimon era un senyor, de qui deien que era fill del rei de Borgonya. Va marxar dels seus pares i se’n va venir a la muntanya de Sant Segimon. Aquí s’estava tota la setmana i només menjava que herbes. I un dia de cada setmana anava a Sant Marçal a buscar un pa d’ordi. Com que el feien de farina d’ordi, era tan dolent, que no es podia menjar. I així va passar molt temps. Els seus pares no sabien on era, però els van dir que en aquesta muntanya hi havia una persona que feia oració. I els pares van anar a veure qui era aquella persona. I així van acabar trobant el seu fill que feia oració. Encara que ell no ho volia, els pares se’l van emportar al seu país i, quan van arribar, totes les campanes es van posar a tocar. Ara bé, la seva vida no va durar gaire, perquè va morir a les poques hores, i per això el van fer sant. I d’aquesta capella sempre se n’ha dit i es dirà de Sant Segimon.”
