La llengua catalana, com a mostra de la riquesa del seu lèxic, disposa de molts termes per referir-se a les cavitats orogràfiques, com ara avenc, balma, barbacana, cova, espluga, caverna, gruta, cavorca, bora, tuta, forat, trau, escletxa, gorja, catau, bufador, cau, covil, fou, etc. Ara bé, els més genèrics es poden reduir a tres: bauma –la denominació osonenca de les balmes–, cova i avenc. Cadascun amb trets significatius específics. Així, en general, l’entrada de les baumes i coves es troba en pla horitzontal terra endins, amb la peculiaritat que la de la bauma és més ampla que fonda, mentre que a la cova la profunditat és més gran que l’amplada de boca. Per la seva banda, l’entrada de l’avenc està feta més en sentit vertical.
Aquests accidents del terreny sovint han estat utilitzats, aprofitats, modificats o foradats per la mà de l’home des dels inicis de la vida de la nostra espècie a la Terra. Així, les excavacions arqueològiques indiquen que els nostres ancestres troglodites ja les van fer servir com a protecció davant les inclemències del temps, com a resguard de la intempèrie o bé com a amagatall i defensa davant tota mena d’agressions, en un ús que ha continuat fins a temps recents.
Al llarg de la sèrie de nou articles que ara comencen analitzarem algunes de les principals motivacions que, al llarg del temps, han impulsat algunes persones a trobar refugi en algunes coves i baumes d’Osona i de les comarques adjacents, en especial en la zona agresta de les Guilleries. De fet, es poden establir tres causes fonamentals que obliguen a cercar habitatge lluny de la col·lectivitat. En primer lloc, les raons polítiques i bèl·liques, que suposen el conflicte de l’individu amb les lleis i les autoritats civils i militars; en segon lloc, la marginació social, de grat o per força, provocada per motius de tipus econòmic, sanitari, ideològic o moral, entre els quals la pobresa és, sens dubte, un dels més significatius, i, en tercer lloc, el factor llegendari, que transforma el fet real en mític.
L’aspecte de la plana de Vic pren la forma d’una olla gegantina feta de muntanyes que, si bé donen la impressió de constituir un tot homogeni, cadascuna és molt diferent de les altres: les cingleres altives i espectaculars del Collsacabra i de Sau; els puigs humits i els serrats assolellats de Puigsacalm i la Creu de Gurb; els prats gairebé de tipus alpí de Vidrà i Ciuret; els sots feréstecs i profunds del Montseny; els altiplans ventats i arrugats de ponent; els boscos espessos i aïllats de les Guilleries, i els torrents i gorgs desconeguts de la Riera Major i el Gorg Negre. Tot plegat crea un entorn natural divers que, fins i tot en les zones més feréstegues, sap mostrar la seva cara amable gràcies a la presència d’antigues masies i pobles petits que humanitzen el paisatge. Per altra banda, aquest territori ha inspirat moltes llegendes, fins al punt que es pot dir que cada roca o cingle, puig, bosc, sot, torrentera, pla o serra gaudeix del seu propi relat mític.
Dins aquest entorn, les Guilleries constitueixen un espai privilegiat a l’hora de trobar aïllament, amagatall i refugi, i per això sempre ha estat una de les zones preferides pels osonencs a l’hora d’evadir conflictes socials i polítics. Abraça el vast territori de muntanyes arrodonides del llevant de la Catalunya interior, s’estén des de la vall del Ter, al sud del Collsacabra, fins a enllaçar amb el massís del Montseny. El seu nom: les Guilleries, o la Guillaria, es va començar a utilitzar al segle XVIII, perquè anteriorment es coneixia com la Muntanya d’Osona. Geogràficament el territori és fonamentalment boscós. El seu punt culminant és la muntanya de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, amb 1.200m d’alçària.
La comarca del Lluçanès és un altiplà situat entre els cursos mitjans del Ter i del Llobregat. Està format per catorze municipis que sumen una extensió total d’uns 400km2. El paisatge és alhora homogeni i variat, on s’alternen feixes de conreu amb crestes i barrancs. La riera de Merlès i la Gavarresa travessen en paral·lel tot el Lluçanès de nord a sud. És una comarca de transhumància, un indret triat pels pastors per fer passar els ramats. És gràcies a la transhumància que la forma i l’emplaçament dels pobles i la situació dels masos i les vies de comunicació és la que és. No hi trobem grans coves, però sí que podem comptar amb molts aixoplucs naturals.
El Ripollès, comarca considerada dins la serralada pirinenca, és formada bàsicament per les valls del Ter i del Freser que s’uneixen a Ripoll. Té, doncs, tres sectors força diferenciats: la vall de Ribes, o alta vall del Freser; la vall de Camprodon, o alta vall del Ter, i el Ripollès estricte o baix Ripollès. És format per una vintena de municipis i prop de mil km2. La diversitat de serres, turons i valls fa que hi hagi una gran variabilitat de paisatges. Arreu podem trobar grans coves i profunds avencs. El punt més alt és el cim del Puigmal, de prop dels tres mil metres d’alçària (2.913), mentre que el punt més baix és a la Farga de Bebié, just a l’entrada d’Osona, que es troba al voltant dels sis-cents metres.
El Vallès és una de les comarques històriques més importants de Catalunya. És, també, una de les més grans en nombre d’habitants; està format per prop de quaranta municipis. És una comarca amb dues parts, l’oriental i l’occidental. Destaquen les serres de l’Obac i de Sant Llorenç, a l’Occidental, i el Montseny –un dels massissos més emblemàtics de Catalunya i el més alt de tots els Països Catalans fora de la serralada del Pirineu– al Vallès Oriental. És en aquestes terres muntanyoses del Vallès on es troben les més importants baumes i coves de la comarca.
1- Les coves de bandolers. La fossa d’en Toca-sons. Les coves d’en Serrallonga.
2- Les coves de bandolers. Les cuines d’en Rocaguinarda.
3- Refugis en èpoques de guerra. Els deixats de guerra: bandits, trabucaires, lladres…, els carlins, els emboscats.
4- Viure en baumes i coves per raons socials. La bauma de la Riteta.
5- Les baumes-masia. Les baumes del Teixidor.
6- Baumes que han acollit sants i penitents. La cova dels Sants Màrtirs. La cova de Sant Segimon.
7- Llocs habitats per éssers fantàstics. El gorg de Llitons.
8- Coves d’Encantades. Coves de Ribes. Cova Simanya.
9- Les coves i les Marededeus. La Mare de Déu de Cabrera. La Mare de Déu de Montgrony.
