Fill del primer ministre d’Albània en temps de la dictadura comunista, va passar vuit anys a la presó quan el seu pare va caure en desgràcia. La literatura ha estat la taula de salvació de Bashkim Shehu, avui un dels grans escriptors balcànics. Fa més de vint anys que viu a Barcelona, on ha escrit novel·les com ‘Angelus Novus’ (Ed. Siruela), la primera on s’atrevia a convertir en narració la seva tragèdia personal.
Van passar 15 anys entre el moment en què surt de la presó i la publicació d’Angelus Novus, el llibre que sorgeix d’aquella experiència. Necessitava temps per poder-la pair?
No havia escrit sobre la meva experiència a la presó. N’havia parlat en entrevistes, però no en feia literatura perquè no li trobava el marc. És un material molt potent, i que se’t pot escapar de les mans. La primera guspira de la novel·la va començar a Portbou.
Hi va anar atret per Walter Benjamin?
Benjamin estava atrapat en un buit entre dos temps, i no li va quedar altre remei que suïcidar-se. Aquesta va ser la primera idea, però com fer-ne una novel·la d’això? Per relacionar-ho amb Albània i establir un paral·lelisme vaig pensar en algú que en volgués escapar. Vaig trigar quatre anys més a entendre com construir-ho. I va ser recordant un jove que es va suïcidar a la presó de Burrel, on jo mateix estava tancat. A ell li dedico la novel·la.
La pulsió suïcida hi és, però el protagonista de la seva novel·la se n’escapa.
Ho intenta a la presó, però no ho aconsegueix. I després no repeteix l’intent. Buscarà una altra escapatòria de la realitat.
L’eix de la novel·la és la relació entre dues persones a la presó. Un lloc on la frontera entre realitat i ficció es desdibuixa…
Era una presó d’alta seguretat. L’aïllament i la reclusió creaven aquesta sensació.
I malgrat tot hi sorgeix l’amistat, una relació humana.
En la meva estada allà, vaig tenir diàlegs molt interessants amb altres companys de patiment en les dues hores de pati que ens donaven. Parlàvem de política, i també de llibres. I vaig establir una correspondència secreta amb un amic que coneixia abans d’entrar a la presó. I allà vàrem coincidir. Ell portava 14 anys tancat.
Correspondència secreta?
Sí. Estàvem en dos patis diferents, i la comunicació estava prohibida. Sort que ell va conservar les meves cartes. Les copiava amb la seva cal·ligrafia, i després esparracava els originals per evitar que els trobessin en els registres. Així sempre hauria pogut dir que era el seu diari, les seves notes. Volia publicar-les, però li vaig dir que no, m’hauria semblat una mica presumptuós.
Les vides d’uns i altres, a la presó, formaven part d’una mena de narrativa oral, explica vostè…
Els dormitoris eren petits, cadascú observava i era observat pels altres. La gent s’arribava a conèixer, fins i tot si estaven en espais diferents. I en aquest espai aïllat circulava una mena de narrativa oral. Quan em van condemnar per segona vegada, vaig anar a un camp de treball –una mina– i allà vaig conèixer gent que havia estat amb mi a la presó de Burrel però que jo no havia vist mai. I ens vam reconèixer com a vells amics.
Per narrar una vida lenta que transcorre entre parets, va haver de trobar un ritme especial?
El temps quasi no transcorre, tens la sensació que no hi ha temps. Però a fora semblava que les coses tampoc canviaven, que eren tal com les havíem deixades. A la novel·la he organitzat l’arquitectura per temes, amb uns punts de referència cronològics, temporals, per parlar de la vida del protagonista.
Walter Benjamin veia en el dibuix de Paul Klee d’un estrany àngel una al·legoria de la història: mirant cap a les ruïnes del passat, i arrossegat pel vent del futur. Així veia també el seu país?
La visió de Benjamin sobre el quadre de Klee és molt suggerent i d’una intuïció molt profunda.
‘Angelus Novus’ tanca, literàriament, la narrativa sobre la seva experiència de presó, o és quelcom que l’acompanyarà sempre?
És com un inici. S’obre a les vivències del passat. Les novel·les que he escrit després estan també situades en aquest període. En la presentació de la meva última novel·la a Albània, l’editora va dir que desitjava que ho deixés enrere. I li vaig contestar que no podia donar-li la meva paraula que fos així. És com si li demanés a un jueu que no parli dels camps d’extermini nazis.
Llegint una novel·la com Angelus Novus s’entén millor què és el totalitarisme, un concepte que aquí potser fem servir una mica a la lleugera. És un règim que controla fins i tot el pensament?
Exacte. No és únicament repressió, no és tampoc un estat policial, és el control mitjançant la por que et crea terror. I a la vegada, és el domini ideològic, per controlar les persones des de dins. A un règim autoritari li interessa que la gent obeeixi, el que senten o pensen de veritat només li importa en aquesta mesura: la submissió. Però el totalitarisme va més enllà: volen que estimis el règim, no n’hi ha prou de ser obedient! S’ha parlat de logocracia, com diu Czeslaw Milosz a El pensament captiu, un desdoblament del jo dins de les persones. La mateixa persona pot odiar el règim i estimar-lo, segons les circumstàncies.
En el seu cas, també li va passar això, o bé la inclinació per la lectura, per la literatura, el portava a ser més crític?
La literatura em va ajudar molt. Però he detectat en mi mateix aquestes oscil·lacions. La literatura va ser un camí cap al rebuig del règim, igual com la música pop o la manera de vestir-se. Però sobretot la literatura prohibida, o si més no aquella que era tolerada en moments de més suavitat del règim i després es tornava a prohibir. I de la literatura, passes a la política, et qüestiones per què hi ha una determinada prohibició, no et sembla justificable.
De la literatura albanesa en coneixem Ismail Kadare, que va guanyar el premi Príncipe de Asturias fa uns anys, un clar candidat al Nobel. Vostè hi té una especial amistat…
El vaig conèixer quan tenia 17 anys i ell més de 30. Era reconegut internacionalment, sobretot a França, com un gran escriptor. A partir d’aquí, li ensenyava els meus manuscrits i ell em feia suggeriments. Després va ser a l’inrevés: ell em mostrava els seus, per tenir una opinió. O sigui, que jo llegia les obres de Kadaré abans que fossin publicades. Hem mantingut aquesta amistat, i la vam recuperar després que jo sortís de la presó.
” Barcelona és una ciutat molt agradable, i vàrem decidir quedar-nos”
Vostè va decidir dedicar-se de ple a la literatura en el moment de sortir de la presó?
No ben bé. Jo ja havia publicat una novel·la, i en tenia una altra de preparada. Des de molt jove ja havia decidit que el meu destí seria la literatura.
Va arribar aquí l’any 1997 en el marc d’un programa d’acollida d’escriptors que per motius polítics marxaven dels seus països. Pensava llavors que aquesta seria una situació temporal?
Sí, vam venir amb la meva dona pensant a quedar-nos sis mesos o un any, fins que es normalitzés la situació a Albània. La idea era que estaríem aquí sols, però segurs. Però no ens vam trobar mai sols, la manera com ens varen acollir, les amistats que hem creat… Barcelona és una ciutat molt agradable, i vàrem decidir quedar-nos. Quan vaig demanar al Parlament Internacional d’Escriptors per poder ser acollit en un altre país, hi havia dues possibilitats: un lloc al Tirol o Barcelona. Sens dubte, vaig triar venir aquí perquè era una ciutat mediterrània.
Vostè va marxar en aquest programa d’acollida. Però conservem la imatge de molts albanesos fugint cap a Itàlia per buscar una vida millor…
Sí, la gent assaltava els vaixells mercants, i també els de la Marina. Fins i tot algun pilot amb el seu avió de combat va fugir i va demanar asil a Itàlia! La situació era tremenda… un vaixell de la Marina italiana va enfonsar un vaixell albanès amb refugiats. Tot això va passar quan jo venia aquí, tan ben acollit. Gairebé em feia vergonya.
Viatja sovint a Albània, i ha vist la transició del comunisme més extrem cap al capitalisme total. Com s’ha produït aquest trànsit?
Al principi, pensava que funcionaria. Que el mercat i la competència ens ajudarien a ser un país pròsper. Aquesta era la creença, sense conèixer gaire el capitalisme. Després vaig veure que tampoc funcionava, i que es creava molta desigualtat. A Albània els més pobres viuen millor que abans, sens dubte, però aquesta pobresa és humiliant perquè per altra banda hi ha els molt rics. I després hi ha la relació del capitalisme amb la corrupció, amb el crim organitzat… Em sembla inacceptable que es digui que no hi ha cap altra alternativa.
A Albània, com porten la qüestió de la revisió de la memòria històrica? Vostè va estar a punt de dirigir allà un museu sobre l’activitat de la Sigurimi, la policia política…
I el museu va obrir, però sense mi. Jo crec que el passat no es pot tractar de manera sensacionalista, basant-ho en la figura dels dirigents que eren déus llunyans, i dels quals ara sabem alguns secrets. Es tracten aquestes informacions com a descobriments sensacionals, com una telenovel·la amb detalls frívols, i es repeteixen una i altra vegada. Jo crec que a la gent que ho va viure li costa d’enfrontar-se amb el seu propi passat. Estan moralment distorsionats pel totalitarisme. I els joves, més aviat no hi estan interessats. Ho llegeixen com una curiositat.
Ha traduït escriptors catalans a l’albanès, com Jordi Puntí…
Amb ell, hem estat junts tres vegades a Albània. Té una escriptura que pot semblar senzilla, gairebé minimalista, però que en realitat és molt treballada. Però hi ha pocs autors catalans traduïts a l’albanès encara, només Jordi Puntí i Jaume Cabré, a més de poesia inclosa en una antologia d’autors del segle XX de tot l’Estat.
