Islàndia té 350.000 habitants, dels quals dues terceres parts viuen a la capital, Reikiavik. Més enllà de la ciutat comença el no-res: quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres de desolacions prehistòriques d’aspecte amenaçador. En tota l’illa hi ha amb prou feines una setantena de municipis, aïllats entre ells per grans distàncies. Per tant, que Islàndia sigui capaç de produir tantíssima música de qualitat i tan moderna constantment és un fenomen bastant al·lucinant. Com quasi sempre, la raó última és el clima. En aquell país la vida a l’exterior és molt dura i la gent s’ha d’espavilar per no morir-se de fàstic a dins de les cases; per això es llegeix tant i es conreen tant les arts. I encara una última dada sobre el caràcter islandès: el fet d’estar en una illa a milers de quilòmetres de la civilització ha forjat en aquella gent un poderós instint d’autosuficiència. Totes aquestes coses formen el substrat del documental Backyard, dirigit per Árni Sveinsson el 2010.
El protagonista és el jove Árni Runar, que té un rudimentari estudi de gravació en una cabana al pati posterior de casa seva, a Reykjavík. L’Arni s’ha proposat catalogar part de l’escena musical de la ciutat i proposa a diverses bandes gravar tocant en directe, però ho hauran de fer a fora al pati, perquè a la cabana no hi caben. Sabedor del projecte, Árni Sveinsson el grava tot fil per randa per fer un documental que té com a protagonistes algunes de les millors bandes del moment: Múm, FM Belfast, Hjaltalin, Sin Fang Bous, etc., algunes de les quals ja tenien ressò internacional. La frescor, diversitat i qualitat de les propostes resulten fascinants.
A banda, Backyard mostra aspectes de la vida i el caràcter locals i exhibeix la naturalitat amb què els islandesos són capaços de coses com muntar un festival de música indie al pati de casa. Perquè la cosa comença amb una simple gravació però el pollastre que s’acaba muntant allà és per veure’l. No hi ha mitjans ni calés? Cap problema, ho fem tot a casa. No hi ha càtering, ni bar, ni res? Fem pizzes per a tothom. I si plou? això és Reykjavík, el més normal és que plogui; ja ens espavilarem. I si els veïns es queixen? Els convidem a la festa! És un tipus de determinació molt particular que només pot provenir de segles i segles de com que aquí no hi ha res, ens ho construïm nosaltres, combinada amb un instint també molt arrelat de treure-li tot el suc a qualsevol circumstància especial en un lloc on la vida pot ser insuportablement avorrida, quan no depriment.
En definitiva, a banda d’un document collonut per entendre la riquesa i la imaginació de l’escena musical a Islàndia, Backyard és una lliçó d’actitud positiva i de determinació per fer coses que salpebrin la vida, per absurdes o forassenyades que semblin. I un exemple més de com les dificultats converteixen l’art en una necessitat de donar sentit a la vida i creen, d’aquesta manera, les condicions perquè floreixin coses increïbles.
