El salari mínim interprofessional es va incrementar a començament d’any un 22% i, de seguida que es va comunicar la mesura es van fer sentir veus contràries que clamaven contra els efectes devastadors que tindria sobre l’economia en general i sobre l’ocupació en particular. Si bé un sol trimestre és un període massa breu per extreure conclusions fermes, les dades dels tres primers mesos de l’any han vingut a demostrar que aquells auguris tan pessimistes eren, com a mínim, precipitats.
L’Enquesta de Població Activa que es va conèixer en plena campanya electoral, per disgust del partit de govern perquè donava un increment de la xifra d’atur, amagava una dada que va passar més desapercebuda. Hi ha més aturats, però la població activa s’ha incrementat. Hi ha més persones en disposició de treballar, sota la premissa –potser equivocada– que hi ha més possibilitats de trobar feina. Això explica l’aparent contradicció que, mentre l’atur s’incrementava, també ho fes el nombre total de persones amb feina. I no pujava pas poc: un 3% més de persones ocupades a tot l’Estat, el 2,7% a Catalunya.
Un 3% més d’ocupació quan el PIB ha crescut el 2,4%. Tot i que les dades de producció a l’Estat mostrin símptomes d’una progressiva frenada en el creixement, l’ocupació està mostrant una certa resistència a aquesta desacceleració. És en aquest sentit, que els auguris dels opositors a l’increment del salari mínim interprofessional aparenten anar errats. Sobretot si es té present que les comparacions interanuals que s’estableixin han de tenir forçosament present que la Setmana Santa de l’any passat va ser al març i aquest any ha estat a l’abril. La Setmana Santa, com s’ha pogut veure en les xifres de l’atur registrat que es van donar a conèixer aquest mateix dilluns és un període d’alta contractació laboral. Aquest abril ha estat el segon millor de tota la sèrie històrica, amb 186.000 cotitzants més a l’Estat, 33.000 dels quals a Catalunya.
Al contrari del que apuntaven els opositors a l’increment del salari mínim interprofessional sobre les dificultats que tindrien els empresaris per pagar sous de 900 euros i, per més que en els primers dies de l’any es produís un nombre important de baixes a la Seguretat Social (una situació, per cert, molt pròpia dels canvis de mes), les dades estan sent tossudes: l’ocupació s’ha ressentit poc d’aquesta mesura.
Les veus que generalitzaven en el sentit d’un efecte devastador sobre l’economia també han tingut un primer desmentiment en el primer trimestre de l’any. Cal insistir que un trimestre és poc temps per fer grans anàlisis i un excés d’optimisme també seria precipitat, però les dades apunten en un sentit contrari al del catastrofisme. Després d’un període de desacceleració en el creixement, entre gener i març l’economia va créixer una dècima més que el trimestre de l’any anterior –i l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF) encara anuncia un creixement d’una dècima per sobre en el trimestre actual–. Creix per la inversió de les empreses i, en menor mesura, pel consum a les llars. No hauria de ser molt agosarat atribuir aquest increment en la despesa a les llars el creixement dels ingressos per salaris. Amb més població activa i un salari mínim més alt, els ingressos per sous dels treballadors a l’Estat es va incrementar el 4,6% interanual en el primer trimestre, segons les dades de l’EPA.
Posats encara a assenyalar impactes positius de l’increment del salari mínim interprofessional, una afirmació del govern (susceptible, per tant, de ser propaganda): els ingressos a la Seguretat Social s’incrementaran en més de 1.000 milions d’euros gràcies a aquesta pujada. Solucionar el dèficit de la Seguretat Social, que és de 18.000 milions, no el solucionarà. Però almenys contribuirà a reduir-lo. Per solucionar-lo, dit sigui de passada, calen altres mesures i la primera, com ja s’ha afirmat en aquest espai, és deixar aparcats els interessos de partits quan es facin negociacions a la coneguda com Taula de Toledo.
En definitiva, com que la catàstrofe del salari mínim interprofessional sembla esvair-se, potser ha arribat el moment de fer caure altres mites que estan deixant una fotografia ben borrosa del mercat laboral a l’Estat espanyol. Es podria començar, per exemple, amb el mite de la rigidesa del mateix mercat, perquè acomiadar és car. Aquest mite està empenyent a unes xifres de precarietat molt elevades, amb un 26% dels treballadors amb contracte temporal i un 15% de jornades a temps parcial. La lluita contra la precarietat té encara molta feina pendent.
