La seva mà abans tenia més força que la meva, ara me l’agafa i em ressegueix els cinc artells baixant amb molta suavitat per les valls rugoses que es creen entre cada dit, amunt i avall. Sap de sobres que aquestes pessigolles em tornen boja i fins i tot avui encara té ganes de provocar-me’n.
Ens mirem, de tant en tant se li escapa un somriure trist però valent, i quan ha acabat amb les meves dues mans, és el meu torn. Amb el dit índex li faig unes moixaines a la cara, li ressegueixo les celles gairebé sense tocar-les, baixo pel nas i m’hi aturo a la punta per pessigar-l’hi amb delicadesa, m’encanta aquest nasset tan ben acabat… Quan arribo als llavis, una mica morats i secs, començo a cantar en veu molt baixa una cançó de bressol que em va ensenyar l’àvia Renée quan em feia dormir al bressol de la casa de Narbona, on tants estius he passejat la meva infància.
“Au clair de la lune / On n’y voit qu’un peu / On chercha la plume / On chercha du feu / En cherchant d’ la sorte / Je n’ sais c’ qu’on trouva / Mais je sais qu’ la porte / Sur eux se ferma…”
La presència de la infermera em fa callar de cop, li faig un petó en aquells llavis tan febles, m’aixeco per deixar pas i abans de sortir per la porta em giro per dir-li que tornaré per mirar la lluna amb ell.
Surto caminant lentament, representant una tranquil·litat que no existeix, i potser si això fos una pel·lícula m’enduria el paper com a actriu a la millor escena dramàtica de Hollywood.
Pujo al cotxe, necessito una dutxa calenta i una mica de sabó de mel, l’olor que desprèn barrejada amb la meva pell em tranquil·litza, potser perquè em retorna a la infància que tant enyoro, als berenars de casa l’àvia, el seu record sempre apareix. Una mica de pa i mel per a la meva bonica Juliet i, si t’ho acabes tot, la llet.
Aquest feedback i els ulls tristos del meu Jordi, gravats a la meva ment, em fan brotar unes llàgrimes gruixudes i fortes que em rellisquen per la cara, m’eixugo lentament i no les deixo marxar de les meves mans, la seva humitat em consola. Ara he de ser forta,
Per ell, per nosaltres, un nosaltres que intento viure en el present però que em tortura quan penso en el futur. Engego el cotxe i poso rumb a casa nostra.
Obro la porta i un raig de llum ataronjat il·lumina tot el passadís, les tassetes de vidre canvien de color, camino fins a l’habitació però abans em quedo parada davant els finestrals del balcó: la posta de sol em paralitza. Surto i m’agafo a la barana rovellada, el corrent d’aire s’entrellaça amb el meu cabell creant unes pessigolles darrere l’orella que em fan mossegar els llavis i tancar els ulls.
El nostre edifici és la torre Eiffel del barri i aquest balcó, l’escenari perfecte per acomiadar-se del sol. M’assec en un tamboret de color marró torrat que vam comprar amb en Jordi en una escapada a Venècia; entre totes les botigues de màscares i joies de la ciutat, ens vam haver de fixar en un tamboret vell però perfectament acabat. En Jordi em fa observar el que els altres no saben veure i ara puc gaudir de la meva posta de sol particular asseguda en un tamboret que em transporta als preciosos canals venecians. Quan la malaltia encara no havia aparegut a les nostres vides, m’encantava arribar abans que ell i esperar-lo aquí. Ell apareixia per darrere, passava els seus braços per la meva esquena i em feia un petó al coll.
Desperto dels meus bonics records, al cap i a la fi tots ells m’ajuden a somriure quan estic sola. ‘Sola’, aquesta paraula m’eriça la pell. Tothom m’anima i em dona companyia, els ho agraeixo fredament, però encara que tingués 10.000 persones abraçant-me a la vegada jo només en continuo volent una, el meu Jordi.
La mare em diu que tot passa i que jo rai, que podré tornar a enamorar-me, però que els pares d’en Jordi perdran un fill i que d’aquesta absència no te’n pots recuperar mai més. I ella què en sap de l’amor, si mai no ha sabut estimar el pare! Ella sempre ha fet el que ha volgut i ha parat poc per casa. Ha tingut 7 parelles i ha viscut en 15 ciutats diferents. No la vull escoltar, a ella no.
No sé ni què necessito, no sé com poden ajudar-me, diguin el que em diguin tot em fa ràbia i em molesta. El Miquel, el meu psicòleg, em diu que és part del procés, que he d’acceptar aquesta ràbia i que ja marxarà sola, com quan et surten les típiques pigues al nas a l’estiu, hi són i després se’n van. A vegades em pregunto perquè perdo dues hores a la setmana abocant la meva tristesa a una persona que no em coneix ni sap res de la meva vida. Moltes vegades he volgut deixar-ho estar, però són tantes les persones que em diuen que m’ajudarà una mica a entendre’m i a entendre tot el que està passant, que per no sentir-les més cada dijous acabo aquí, davant del doctor Miquel, asseguda en una butaca que, si he de ser sincera, és realment còmoda.
Ja són les 19.00, el temps sempre juga amb mi, a vegades vol córrer massa i d’altres és més lent que una tortuga, avui faig tard.
Dutxa, maleta, menjar un tros de pa amb formatge, agafar un nou llibre per a en Jordi i tornar a pujar al cotxe. La meva rutina s’ha convertit en això. Una repetició d’accions que em porten sempre a un mateix destí, a l’hospital.
Torno a entrar per la porta de l’habitació 240. En Jordi està barallant-se amb els pèsols de l’arròs. I a mi em fa riure.
–Penses apartar-los tots? Perquè si és així vaig a buscar una altra forquilla i t’ajudo.
–Qui va inventar aquesta combinació? Els pèsols i l’arròs no fan bona parella –remuga el meu estimat.
M’assec damunt del llit, en un costat, i fent la pinça amb els dits agafo un pèsol i me’l poso amb un toc de sensualitat a la boca. M’acosto a la seva orella i poso veu de noia sexy.
–Què et sembla, així? A mi precisament avui em venien molt de gust per sopar…
Deixo lliscar la mà esquerra i em paro una mica més avall del seu melic. Ens mirem i faig caminar els meus dits una mica més avall. Tanca els ulls i em pressiona l’altra mà amb una intensitat plaent.
–No saps les ganes que tinc de fer-te l’amor, Juliet.
–Tenim tota la vida per fer-lo.
“Au clair de la lune / On n’y voit qu’un peu / On chercha la plume / On chercha du feu / En cherchant d’ la sorte / Je n’ sais c’ qu’on trouva / Mais je sais qu’ la porte / Sur eux se ferma…”
Aquella nit vaig mentir, però era la mentida més bonica que he dit mai. Van arribar les dues pitjors setmanes de la meva vida, en Jordi va entrar en estat crític, tot el dia eren corredisses amunt i avall, infermeres i doctors que et diuen i es desdiuen utilitzant noms estranys que em posen encara més nerviosa. Familiars, trucades, un buit a la panxa que em torna a ofegar. Ara està a l’UCI i només puc agafar-li la mà en certes hores del dia. L’abraço però ell ja no em torna l’abraçada, l’hi parlo i ell només em mira. L’amor de la meva vida s’està apagant i jo no puc fer res per evitar-ho.
Surto corrents de l’hospital i no m’aturo al pàrquing, segueixo per un camí que mai no he fet abans. Fa un dia bonic i la temperatura és agradable, hi ha moltíssimes flors, sobretot roselles. Freno i m’assec en un banc per tornar a agafar aire. L’olor que respiro em transporta a la floristeria del barri, on les flors sobresurten de l’aparador i envaeixen més de la meitat de la vorera. Els dimarts sempre hi ha camèlies i en Jordi no falla mai, li encanta comprar-me’n i col·locar-les al gerro de la taula del menjador; quan arribo a casa només obrir la porta el perfum m’arriba ràpidament al nas. Els dimarts amb les camèlies es van convertir en el millor dia de la setmana.
Avui és dimarts i m’he de conformar amb unes roselles que acaben de créixer.
D’ençà que en Jordi està a l’UCI dormo a casa, avui he trucat al pare perquè vingui a dormir amb mi i m’expliqui un conte amb un final feliç. El psicòleg em diu que estic a la fase 2 i que ara ja demano ajuda perquè estic acceptant la situació. I una merda, no acceptaré mai que la vida em vulgui prendre, sense preguntar-m’ho, el que més estimo. M’adormo amb la mà agafada al pare. I aquesta mateixa mà em desperta acariciant-me la cara amb una delicadesa que m’espanta.
–Què passa, pare?
–Juliet, ha arribat l’hora d’acomiadar-te d’en Jordi, acaben de trucar de l’hospital.
Una escalfor em puja per tot el cos, el cor em batega molt de pressa, vull incorporar-me però les cames no em responen, intento calmar la respiració, el pare m’abraça i no sento els seus braços. La mirada se’m queda atrapada en una fotografia que hi ha penjada a la paret de l’habitació. Soc jo regalant felicitat amb un somriure que no reconec. En Jordi va saber captar aquesta emoció que tant enyoro, va ser en l’últim viatge que vam fer junts a Menorca.
No sé ni com vestir-me, ni què posar-me, les accions que resulten tan fàcils de fer diàriament i que sempre faig sense pensar ara mateix em costa molt d’executar-les. Em sento fora del meu cos, descol·locada i en una realitat que no és la meva.
No recordo el camí de casa a l’hospital. Entro a l’ascensor, em retoco els cabells davant del mirall.
–Estic guapa, pare?
–Molt –i m’agafa per l’espatlla.
En Jordi està ple de tubs, el doctor em diu que ara ja no pateix i que s’està adormint a poc a poc. M’assec al costat del llit i li acarono la cara.
–Ja soc aquí, vida meva.
M’estiro i tanco els ulls, vull adormir-me amb ell.
“Au clair de la lune / On n’y voit qu’un peu / On chercha la plume / On chercha du feu / En cherchant d’ la sorte / Je n’ sais c’ qu’on trouva / Mais je sais qu’ la porte / Sur eux se ferma…
Aquell 25 d’abril vaig saber acomiadar-me d’en Jordi amb un remenat de tristesa i amor. Amb la seva mort va créixer una nova oportunitat de viure i jo em vaig aferrar fort a ella. Tenia 28 anys i un món que no pararia per molt que ho desitges. Vaig marxar uns mesos a Narbona amb l’àvia Renée. Entre les passejades sota un sol calent amb regust de mar, els berenars de pa amb mel al porxo d’olor a fusta i les cançons afrancesades, a poc a poc, vaig tornar a estimar la vida i a entendre que les camèlies, a vegades, també es moren a la primavera, i que en la foscor de la nit la claror de la lluna pot salvar-te de caure per un penya-segat.
Relat finalista del segon concurs de narrativa El 9 Estiu.
