El concepte mileurista va prendre forma en la primera meitat de la dècada passada. Eren temps de bonança, a cavall d’una bombolla immobiliària que va acabar esclatant amb conseqüències que no cal furgar gaire en la memòria per tenir-les presents. Parlar llavors de mileurisme era una denúncia en una societat que aparentava opulència mentre amagava que s’estava allunyant els joves de les oportunitats més elementals.
La crisi va acabar posant-ho tot de cap per avall. Aquella denúncia de l’existència de legions de mileuristes amb poques oportunitats de fonamentar un projecte vital, amb salaris que estaven lluny de garantir l’accés a l’habitatge (el resultat eren unes edats d’emancipació i de maternitat –per citar uns exemples– molt superiors a les mitjanes europees) ha pres altres matisos. Avui, els joves estan més en disposició de denunciar que són aspirants a mileuristes.
Un estudi de l’Ajuntament de Barcelona, presentat recentment, posa al descobert xifres que demostren que els salaris dels joves estan clarament per sota dels mil euros al mes. En concret, assenyalen que els sous mitjans dels joves fins als 24 anys són de 10.066 euros a l’any (encara pitjor per a les joves –9.237 euros–) i, tot i que millora per a la franja d’edat entre els 25 i els 29 anys (per sota dels 20.000 euros), està lluny del considerat salari mitjà dels residents a Barcelona. Els joves fins a 24 anys cobren un 67% menys que la mitjana. I, fins a 29 anys, un 35% menys. Les dades apunten que un 28% dels residents a Barcelona (que, tot sigui dit, tenen ingressos superiors a les mitjanes metropolitana i catalana) cobren mil euros o menys. Però, sobretot, que aquesta és la quantitat que cobren la meitat dels joves de menys de 30 anys. Els que tenen feina, s’entén.
Deu anys després que el mileurisme aparegués com un concepte de denúncia, ha passat a ser una situació gairebé desitjable, perquè el concepte que pren cos és el del treballador pobre. Tècnicament, és aquella persona que, tot i treballar, té uns ingressos un 60% per sota de la mitjana del país (aproximadament per sota de 8.100 euros anuals en el cas que a la llar hi ha una sola persona). Hi ha altres maneres de mesurar la pobresa, però si el barem que s’utilitza és aquest, el càlcul és que el 12,2% de les persones que treballen a Catalunya es troben en situació de pobresa laboral. En una interessant anàlisi sobre l’estudi de l’Ajuntament de Barcelona, l’economista i periodista Jordi Goula assenyala que la xifra, que correspon a 2017, supera el percentatge que hi havia el 2013, abans de sortir de la crisi (l’11,4%).
Tot plegat ve a demostrar que la recuperació econòmica, quatre anys de creixement en què el PIB ha crescut un 16% i que han permès tornar als nivells de producció que hi havia abans de la crisi, no s’ha traduït en una millora dels nivells salarials dels treballadors. Al contrari, i segons el mateix informe de l’Ajuntament de Barcelona, els sous dels catalans han baixat el 3,2% respecte als que hi havia el 2010. Entre 2013, que es pot considerar l’últim any de la crisi, vista la recuperació econòmica que es va experimentar el 2014, i el 2017, s’han creat 450.000 llocs de treball. És un 15% més de gent treballant però, en canvi, la massa salarial només ha crescut l’11,3%. No és difícil deduir que les noves feines que s’estan creant tenen sous més baixos que les que es van destruir durant la crisi. És per aquest motiu, també, que el pes dels salaris en el PIB era abans de la crisi –el 2008– d’un 50%, i ja havia baixat al 46,7% el 2013. Després de cinc anys de recuperació del PIB, els salaris representen un 46%. L’economia avança, els salaris retrocedeixen.
Abans, però sobretot durant la crisi, una de les grans preocupacions que es manifestava en general era el creixement de les desigualtats que s’estava produint, amb contingents altíssims de persones en situació d’atur. Passada la crisi, i amb contingents d’aturats igualment intolerables però ja apropant-se al 10% a Catalunya, no s’està en condicions de donar per superat el perill de la desigualtat (amb derivades socials, en primer lloc, però també polítiques si s’atén a la creixent afecció a postulats ultradretans). La grandíssima bossa d’aturats dels temps de crisi va empènyer els salaris a la baixa i l’espiral de contractes temporals i feines a temps parcial continua. Per això, hauria de ser un focus principal de preocupació que el diferencial d’ingressos entre el 20% que més cobra i el 20% que cobra menys s’hagi incrementat a Catalunya, i a l’Estat, entre 2013 i 2017. A Catalunya, els ingressos del 20% que més cobrava el 2017 eren 5,7 vegades més alts que els del 20% que menys cobrava. El 2013 eren 4,8 vegades. Això no passa en altres països europeus. Alguna cosa deuen fer bé allà, i alguna es deu fer malament aquí. Lamentablement costarà de veure que, en el cicle electoral que ara comença, aquesta sigui la prioritat que expressaran els partits. I és probable que els aspirants a mileurista volguessin sentir no ja les mesures per resoldre-ho sinó simplement alguna preocupació.