Això s’acaba. Hem canviat l’hora més de cent vegades en arribar la primavera o la tardor, des que es va fer per primera vegada ja fa un segle, el 15 d’abril de 1918. A finals d’agost d’enguany la Unió Europea va anunciar la seva intenció de suprimir aquests canvis d’aquí a pocs anys. Això va generar tot de comentaris i declaracions que ara, en el moment de tornar a l’hora d’hivern, reviuen. Sembla que era ahir quan encara se’ns deia que el canvi d’hora era necessari, ja que, segons l’IDAE (Instituto para la Diversificación y el Ahorro de la Energía) ens permetia estalviar molts diners en consum energètic, repetint un argument que fou cert en el passat però que ja fa dècades que se sap que és fals. Ens hi havíem acostumat tant, a aquest argument, que no calia canviar-lo, no fos cas que ens hi oposéssim.
El 1998 la Unió Europea va encarregar un estudi molt complet en què es va demanar a tots els governs, a institucions i a molts col·lectius (agricultors, ramaders, indústria, comerç, transports, salut, seguretat viària, agències de viatges… fins i tot als astrònoms) quins avantatges i inconvenients veien en l’aplicació de l’horari d’estiu. Les principals conclusions de l’estudi van ser que no quedava demostrat que hi hagués cap estalvi energètic significatiu, però que calia mantenir-lo, ja que permet estendre les activitats d’oci una hora més en l’època de l’any en què fa bon temps.
Entre línies era fàcil esbrinar que el que es tractava era d’estimular el consum, ja que, avui, oci és consum. En definitiva, no es tractava d’estalviar sinó de consumir.
Sembla que ara els arguments en contra de l’horari d’estiu s’han imposat: inutilitat del canvi als països escandinaus, dificultats en l’adaptació als canvis d’hora, complicació al transport i les comunicacions… i l’evidència que no hi ha estalvi energètic, i menys ara que estem substituint les bombetes clàssiques per les de baix consum. Però s’han obert les discussions de si ens quedarem en l’horari d’hivern o el d’estiu, de què faran els països veïns, de si s’ha d’aprofitar l’ocasió per canviar el nostre fus horari de referència (el de Berlín) pel de Greenwich (Londres), que passa per Castelló.
És rellevant per a nosaltres tot això? A la pràctica, ens acabem adaptant a l’horari del sol més del que ens pensem: a Catalunya solem dinar i sopar més d’hora que a Castella i Galícia, ja que aquí el sol hi surt abans i es posa abans, perquè som a la part de llevant de la Península. Un exemple: el 21 de juny el sol surt i es posa tres quarts d’hora abans a Vic que a Pontevedra. Aquesta diferència no canviarà, per molt que retoquin l’horari oficial.
Es debat si cal tenir el mateix horari que França o que Portugal: l’intercanvi comercial d’Espanya amb França és 2,5 vegades més gran que amb Portugal i el nombre de visitants francesos és sis vegades més gran que el de portuguesos. En el cas de Catalunya, les proporcions són encara més grans. Sembla, doncs, que convindria posar-se d’acord amb França a l’hora de decidir si mantenim l’horari d’estiu o el d’hivern, o si ens passem a l’hora de Greenwich (que geogràficament correspon a França i Espanya, i també a Bèlgica, Holanda i Luxemburg). En definitiva, cal escollir entre l’hora de Greenwich (la de Londres a l’hivern), l’hora central europea (l’horari d’hivern actual aquí i a Berlín), o l’hora de l’Europa de l’Est (l’horari d’estiu actual, que correspon al fus horari que passa per Istanbul). Londres, Berlín o Istanbul: quina serà la decisió final?
Es decideixi el que es decideixi, segurament de mica en mica adaptarem els nostres horaris vitals a l’hora solar, com hem fet fins ara: dinarem, soparem i farem altres activitats més o menys a la mateixa hora solar que ara, com si res no hagués passat amb l’hora oficial. El que seria realment interessant fora que aprofitéssim tot aquest enrenou per plantejar-nos, per fi seriosament, adaptar els nostres horaris vitals als nous temps, disposar de les hores en què el lleure (cultura, exercici, esport…) és important per a nosaltres i en què volem millorar la conciliació familiar. Altres països europeus ja ho han fet; ara podríem racionalitzar també els nostres horaris laborals, escolars i administratius, i consegüentment els familiars i socials. Podríem, per exemple, reduir els temps morts en la jornada laboral (cal dedicar dues o tres hores a dinar i fer el cafetó durant l’horari laboral?), avançar els horaris dels programes de major audiència televisiva (de debò han d’acabar sempre més tard de mitjanit?) i els dels esports massius (futbol), de manera que s’afavorís seguir un horari més lligat a les hores de sol, tenir més temps pel lleure després de la sortida de la feina o l’escola, i dormir més temps. En la meva opinió, el canvi en l’horari vital és el gran canvi pendent, el realment important, que s’hauria de plantejar i començar a resoldre ara, aprofitant l’avinentesa de possibles canvis, més aviat anecdòtics, en l’hora oficial.
