Diuen que l’experiència és la base per a la comprensió. Marxar a viure un any a un altre continent, i topar-me amb persones a qui haig d’entrevistar per a temes puntuals de l’actualitat, m’ha permès descobrir la complexitat de la paraula “immigració”.
Quan es parla d’immigració hi ha uns punts generals i vàlids per a tots aquells que han/hem arribat a casa nostra d’altres terres més o menys llunyanes. Per què han de marxar del seu país natal? Què els obliga a deixar-ho TOT? Amb quins entrebancs i sorpreses es troben en aquest incert viatge? Correspon la realitat del país amb les seves imatges i informacions inicials? La gent els rep com ells esperen? Saben adaptar-se i esforçar-se en aquests nous entorns? Es manté viu el desig del retorn?
Les respostes a aquestes preguntes podrien ser tot un treball de recerca. Tanmateix, tot i ser les mateixes preguntes, he pogut constatar que les respostes són ben diverses, que cada persona viu el procés de manera diferent. I ara, amb el que he vist, crec que puc citar uns quants dels punts i conclusions que n’he pogut extreure (sense voler dir que són vàlides i inamovibles).
Un dels trets bàsics perquè la integració sigui un fet és el coneixement de la llengua del lloc de residència. Per arribar a aquest coneixement és necessària la relació constant amb la població autòctona i la voluntat de voler conèixer la nova cultura i intentar comprendre-la i respectar-la. L’activitat lingüística del català, per exemple, és causa i conseqüència d’aquesta integració; si parlem més bé el català, la integració serà més fàcil, i per altra banda, si hi ha una constant relació amb la població autòctona, el català s’aprendrà més ràpidament.
He vist també, que la tolerància és fruit del coneixement. Només si coneixem un fet, una situació o una persona ho podem jutjar. Popularment, si hom conegués a fons el significat d’immigrar, molts dels problemes de desigualtats existents s’eliminarien. Molts tòpics massa arrelats sobre la immigració falsegen la realitat. Per això és important el diàleg, les paraules. Aquests eviten enclaustraments, ens obren portes cap a noves idees i nous punts de vista. D’aquesta manera és més fàcil conviure plegats.
La interrelació de cultures pot ser un fet enriquidor per la societat i també com a persona. Tot el que es coneix de nou va ampliant els nostres coneixements i alhora va ampliant la nostra personalitat. La trobada del “tu” és un recurs essencial per la construcció del “jo”.
Un altre factor que m’ha cridat l’atenció és el pes de la religió en la vida diària d’alguns entrevistats. Cada religió té unes pròpies particularitats. En el nostre cas, la religió catòlica té uns preceptes que comparats amb la religió d’altres cultures ens fan reticents a acceptar-les, fet que es dóna també a l’inrevés. Això, a vegades, pot originar xocs socials que ens allunyen. Cap religió és millor que cap altra. Malauradament, els mitjans de comunicació i l’imaginari popular augmenten aquestes diferències.
Les persones que abandonen el propi país per tal de buscar un futur amb millors condicions, moltes vegades no veuen satisfetes les seves expectatives veient-se obligades a acceptar feines precàries, sovint molt per sota de la seva qualificació i capacitats, donant-se el cas d’haver de treballar o bé sense papers o bé amb un sou més reduït que una persona del país que fa la mateixa feina. En aquests casos les persones acabades d’arribar s’adapten a qualsevol tipus de feina amb l’objectiu de sobreviure i tenir uns ingressos regulars. L’objectiu és millorar tant a nivell social com econòmic i l’esforç en aquest sentit és continu. Hi ha qui ho aconsegueix i qui no. Amb l’impacte de la crisi econòmica moltes d’aquestes persones s’han vist obligades a retornar al seu país.
Tot i que el fet migratori sempre s’ha donat, actualment estem en una marea intrínseca de migracions a nivell global. El futur que tenen aquestes és incert. Estan preparats els països receptors i els seus polítics per assumir aquestes migracions? Hi ha prou polítiques? Les societats seran prou dúctils i madures per conviure amb aquestes onades migratòries?
Tot i les problemàtiques que se’n puguin derivar animo a fer tots l’esforç per tal que aquest mestissatge no sigui una font de conflictes, sinó quelcom positiu. Tots ens hem d’esforçar per conviure sense perdre la pròpia identitat. Ja que com diu el cantautor de Xàtiva, “qui perd els orígens, perd la identitat”.
