Et vam descobrir, crec que era l’any 2022, a l’Atlàntida de Vic, amb un muntatge que es deia “El so de l’oceà”, on tu feies d’actor i pianista, i ara resulta que ens has debutat com a cantautor pop o crooner de jazz. Com ha estat aquesta metamorfosi?
És curiós perquè l’obra aquest, l’espectacle “El so de l’oceà”, ara just fa dos anys, va coincidir amb el mateix cap de setmana que vaig estrenar el disc dos anys després, casualitats d’aquestes que passen, i és curiós.
Intuïm que la teva carrera com a actor de moment està aparcada?
Sí, sí, no crec que n’hi hagi hagut de carrer com a actor. És una cosa que m’agrada molt fer i no hi tanco mai la porta, perquè penso que com a músic pots estar en contacte amb totes les disciplines que es puguin i s’ha d’intentar treballar tot el que sigui possible, però de moment farem un parèntesi del teatre i anem cap a la música.
Doncs va, centrem-nos en la música, i el teu debut és aquest, “Reflex”, aquest disc on apareixes tu a la portada fent un tomb, no sé si per algun espai de la Plana de Vic…
Aquesta foto és al Berguedà, en uns boscos que hi tinc molt carinyo i que hi he voltat molt des que era petit, i em va fer molta il·lusió que fos la portada del disc. És pura casualitat, perquè la foto aquesta no estava feta per ser la portada del disc.
Doncs aquesta és la portada d’un disc que es diu “Reflex”, i que darrere d’aquest disc s’hi amaga un Cai cantant, pianista i que tot plegat s’acosta una mica a crooner de jazz. Com et veus tu? Com a crooner de jazz, com a cantautor, com et sents més còmode?
És una pregunta una mica enrevessada. Jo tota la meva vida he estudiat jazz, i m’encanta cantar estàndards de jazz, suposo que es deu notar també en les meves cançons i en les meves influències, però alhora també he anat bevent de molts i molts referents diversos i he intentat estar al màxim en contacte amb tot el que pogués ser, des del rock, des de Radiohead fins a Joni Mitchell o en Tom Waits. Al final aquest disc és un petit reflex de totes les influències i de tots els estils que m’han anat marcant. Per això trobes que hi ha una cançó que és més tirant cap al pop, n’hi ha una que és més tirant cap al jazz, n’hi ha una que és més íntima, més amb el piano, però penso que és un bon tret de sortida poder mostrar les meves facetes.
Són cançons que ja tenies al calaix o que has creat recentment expressament ja per un disc? Com ha anat això?
De fet, no, cap d’aquestes o el 90% d’aquestes no estan fetes pensant en un disc, però sí que és veritat que he anat escrivint tota la meva vida, des que era ben petit, cançons, i va arribar un punt que en tenia unes quantes i vaig dir, ostres, aquestes valen la pena, potser ens hauríem de plantejar que la gent les pugui escoltar.
Quan va ser que vas decidir fer el disc?
Això deu fer més d’un any. El disc el vaig gravar a l’agost si fa no fa, del 2023.
Vas buscar bones companyies perquè vas anar a gravar a l’estudi d’en Jordi Casadesús, de la “Iaia”, vigatà il·lustre, i a més a més, acompanyat també per la Núria Graham. Com va anar que els hi proposessis a ells o no sé si van ser ells com va anar això?
Mira, són aquelles coses que… a vegades és quan s’ajunten totes les coses i tot es va posant a puesto d’una manera màgica, que no acabes de saber com va ser. El que sí que sé és que jo tenia les cançons, que estava molt en contacte amb en Jordi Casadesús des de la Jazz Cava. En un moment donat li vaig explicar: “tinc aquestes cançons i m’agradaria gravar-les”. I llavors, també per casualitat, un dia em vaig trobar amb la Núria, i tot xerrant, li vaig que gravaríem amb en Jordi i ella em va dir que li faria il·lusió també acompanyar-me. I a mi em va fer una gràcia impressionant poder tenir aquest equipàs amb ells dos i passar-me una setmana amb ells a l’estudi trobant exactament el que calia per a aquest disc.
A “l’Oreneta”, el primer single del primer disc del Cai Godayol, hi trobem una mica aquest segell de Jordi Casadesús, una mica la “Iaia”.
Sí. Hi ha una cosa, tota la idea del viatge de l’Oreneta, que la música l’acompanya perfectament, d’emprendre el vol, de sortir, dir tota aquesta cosa que va avançant, aquesta marca de la casa d’en Jordi que li dona un toc màgic.
Aquí hi ha l’Oreneta, però és que la natura, i és molt present al disc, a pràcticament totes les cançons hi ha referències a la connexió amb això, amb la natura, no? Això suposo que no és gratuït tampoc.
No. És una cosa que també em surt gairebé instintivament, però que suposo que la gent que hem crescut aquí, o que hem crescut jugant corrent una mica, relacionant-nos amb un món exterior, amb la natura amb tot plegat, doncs coneixem o tenim aquest vincle a dintre que ens lliga més a una naturalesa humana a una qüestió de tranquil·litat, de calma, de no… de no deixar-nos anar per aquest món caòtic i estressant i de connectar una miqueta més amb el que ens envolta.
Qui t’ha editat el disc és Bankrobber, segurament un dels segells catalans més prestigiosos i no hi edita pas qui vol, perquè són gent que no es dediquen a fer còpies de discos sinó que es dediquen a cuidar bé els artistes. Com va anar que la gent de Bankrobber apostés per tu?
Mira vaig tenir la grandíssima sort d’estar envoltat de gent que coneix molt aquest món i que s’hi dedica i que el cuida molt i per purs contactes,per casualitats també, vaig provar sort, vaig anar a veure’ls, els vaig explicar quin era el meu projecte, quines eren les meves cançons i… i ja està. I van decidir que apostarien per mi i això és una gran sort.
I clar, abans ens has dit que la gravació és de l’estiu no d’aquest estiu passat del 24, sinó de l’estiu del 23 i clar, això no s’ha publicat fins a la tardor del 24. Per què tant de temps?
El disc ha anat tenint els seus petits canvis, al principi eren 9 cançons, llavors una mica més endavant en vam fer un parell més que li han donat un toc per tancar-ho tot. A part que la temàtica del disc doncs no s’esqueia quan va arribar el moment, no era un disc molt estiuenc, que diguem.
No, això és veritat.
I era o córrer i treure’l a la primavera o fer-ho bé i fer-ho amb calma i amb cap i peus i esperar la tardor. I hem esperat la tardor i de moment sembla que ha arribat i ben bé.
L’estrena mundial ja la vas fer a la Jazz Cava de Vic, com a casa, però vindran més bolos. Ben aviat ets Barcelona.
Sí. D’aquí un parell de setmanes, el 12 de desembre, a l’Heliogàbal, a Barcelona, presentarem disc, és un concert conjunt, després tocarà la Gessamí Boada, que fa unes cançons precioses.
El que està clar, tornant al teu projecte és que Cai Godayol ha arribat per quedar-se i que després de “Reflex”, en vindran d’altres. Tu ho creus així?
Si, de fet ja tinc cançons que no estan en el disc, algunes les deixo anar a vegades en algun concert, però anem escrivint i anem tirant endavant amb ganes ja de poder treballar en un segon àlbum.
El primer àlbum mescles català i anglès. Això surt premeditat o ha vingut així com a segell que ho faràs sempre així o com ens ho hem de prendre?
No sabria què dir-te. La majoria de cançons que escrivia sempre eren anglès, suposo que perquè ara la majoria de música que escoltava era en anglès. Llavors em vaig atrevir a fer-ne una en català, que és “Torno amb el mar”, que és la primera cançó català que vaig escriure i em tocava més de prop al ser la meva llengua, suposo, però ara li estic agafant el “truquillo”. Vull dir que haurem d’esperar i veure el segon disc com funciona.
