La forma apretar, d’ús arrelat i estès, adopta força significats, per la qual cosa és important aturar-s’hi per pensar-hi una mica, ja que aquest verb no és admès en català i, per tant, en la nostra llengua no ens deixem apretar res. És un castellanisme històric tan antic que ja el sentim ben nostre perquè resulta un comodí perfecte, i se’ns fa difícil parlar sense utilitzar-lo en moltes de les nostres expressions. Així doncs, en català hem de fer servir diverses paraules segons el que vulguem dir i no és fàcil saber quin terme correspon a cada cas. Vegem-ne alguns exemples.
A l’estiu, la calor s’intensifica i no apreta; per tant, posem-nos a l’ombra i gaudim d’una beguda ben freda. Moltes vegades també apretem les dents, els llavis, els punys i les mans, però el que realment fem és serrar les dents, prémer els llavis, cloure o tancar els punys i estrènyer la mà.
A la feina, acostumem a dir que el nostre cap ens apreta, però el que realment fa és collar-nos, igual com es fa amb els cargols, o pressionar-nos. Si ens persegueixen apretem a córrer, oi? Doncs no, el que fem és arrencar a córrer!
En temps de crisi ens hem d’apretar el cinturó, però si volem estalviar el millor que podem fer és estrènyer el cinturó. I quan apretem tecles o botons el que fem en realitat és prémer, pitjar o polsar. El mateix passa amb l’accelerador, que millor pitjar-lo que apretar-lo.
Així doncs, si aquest setembre tens l’agenda apretada, pensa que és millor dir que la tens atapeïda…, però fes alguna pausa!
