M’agrada descansar a les nits. Poder buidar la ment i submergir-me en el meu univers oníric amb la sensació que no deixo res pendent que sigui important. D’alguna manera, aquest petit comiat nocturn és el que em permet, al matí següent, iniciar la nova jornada des de zero i experimentar el moment més màgic del dia. Aquest instant del que parlo tan sols apareix durant la fracció de segon que triga a accionar-se el meu interruptor mental i és en aquest precís moment quan puc escoltar veritablement el que em diu el meu cos interior. Després, tot el que m’arriba ja passa pel sedàs de la ment i m’inspira una dubtosa credibilitat. Sóc conscient que la meva gran capacitat de justificació em dirà el que vull sentir o pensar i que la realitat s’adaptarà al que més em convingui.
No obstant això, si sóc capaç de retenir el xiuxiueig de la meva veu interior en aquest breu període d’il·luminació puc sentir pau i lleugeresa o descobrir els meus pecats més profunds, tot dependrà de la meva habilitat a l’hora de triar què carrego a la meva motxilla. És curiós perquè les pedres més pesades a vegades són les que més ens costa de deixar enrere i si no fos perquè veiem altres persones lamentant-se de portar la mateixa càrrega potser mai hi pararíem atenció.
Hauríem d’entendre que els errors dels altres no són res més que un reflex de les nostres pròpies debilitats
No entenc per què ens és tan fàcil jutjar o culpar a tots els que ens envolten, fins i tot en alguns casos podem arribar a castigar-nos a nosaltres mateixos per decisions o actes del nostre passat que ja haurien d’haver caducat fa temps. Hauríem d’entendre que els errors dels altres no són res més que un reflex de les nostres pròpies debilitats i que els judicis filtrats per la nostra ment interessada sempre ens donaran un veredicte parcial.
Perdonar és alliberar, perdonar és descarregar, tant sigui perdonar als altres com perdonar-se un mateix, el que compta és prendre consciència del pes innecessari que anem acumulant en el nostre camí diari i que no té cap sentit de continuar arrossegant.
Si parem i sentim la necessitat de perdonar cal que no passem per alt que el perdó forma un tàndem indissoluble amb el fet d’oblidar. Aquí no s’hi val a fer trampes, si no oblidem és que no perdonem i si per qüestió de ferides mal tancades caiem en el tòpic que diu “jo perdono però no oblido” tinguem clara una cosa, canviar la pedra d’un compartiment a l’altra de la motxilla no alterarà el pes de la mateixa.
Siguem savis. “Perdonem i oblidem”. No n’hi ha d’altre.
