Acabo de perdre la meva connexió a internet i em diuen que hi ha avaria general. Ja m’avisaran. En aquest instant percebo que bona part de la meva tasca diària depèn dels documents i programes que tinc al núvol i la falta de connexió em descol·loca bastant. Cerco una versió de processador de text que encara tinc a l’escriptori del meu ordinador i intento omplir aquests minuts d’incomunicació amb el món exterior escrivint la meva experiència.
És una sensació peculiar, incòmoda, com si estigués perdent pistonades. Experimento una impotència semblant a la que sentia vint anys enrere quan es tallava la llum i no podia fer res del que jo considerava important en aquell moment. Aleshores depenia de l’electricitat per fer funcionar la major part de les màquines que m’envoltaven. Ara, a més de les màquines depenc de l’accés al programari i els documents que resideixen en aquest espai ambigu i desconegut que anomenem “núvol”.
“Que petits que ens podem arribar a sentir quan ens priven de les nostres joguines o dels serveis que gradualment hem anat incorporant convertint-los en indispensables”
Encara llegeixo la frase “No hi ha connexió a Internet” a la finestra del meu navegador i començo a tenir temptacions de configurar el telèfon com a mòdem i començar a gastar dades de la meva quota mensual de línia mòbil. Que petits que ens podem arribar a sentir quan ens priven de les nostres joguines o dels serveis que gradualment hem anat incorporant a les nostres vides convertint-los en indispensables per a les nostres tasques més quotidianes.
Respiro, reflexiono. M’adono que aquesta oportunitat em permet canviar rutines i m’obre un espai de silenci que m’ajuda a agafar consciència de l’absurditat de les dependències que ens creem voluntàriament. Miro per la finestra, fa sol, la gent passeja i és aliena al meu petit drama particular. D’alguna manera, aquesta escletxa de llum em recorda que no cal patir, que no cal estar per sota de res ni de ningú, que deixar de fer una tasca ha esdevingut una oportunitat per avançar-ne una altra i que si ho valoro objectivament, l’aprenentatge ha compensat sobradament totes les molèsties ocasionades.
El servei encara no ha tornat però els nervis han desaparegut. Suposo que deixar d’estar “als núvols” durant una estona té quelcom de positiu. Que petits que es tornen els problemes quan deixem de dependre’n.
