I tant com sí. Em passo hores i hores creient en la fal·làcia que sé escoltar als altres. Em podria remuntar al moment del meu naixement i si fos capaç de recuperar el record d’aquell instant m’adonaria que allà mateix ja vaig rebre les primeres paraules dedicades a mi. Posaria la ma dreta al foc que en aquell esdeveniment tan especial ja vaig ser el protagonista d’un munt d’afalacs i paraules boniques. Per altra banda, també hi posaria l’esquerra creient amb la certesa més absoluta que aquelles paraules adreçades a mi no van arribar a les meves oïdes degut als crits i plors propis d’un nadó que acaba d’arribar a aquest món. Vist així podria afirmar que aquesta va ser amb tota seguretat la meva primera experiència de la “no escolta”.
Des d’aquell remot moment fins avui he practicat la “no escolta” infinitat de vegades. Ben mirat, cada dia dedico moltes estones a la “no escolta” i fins i tot em considero un expert en la matèria. Només es tracta de desconnectar l’interruptor de la consciència i donar tot el protagonisme a la veueta que representa a la meva ment pensant. Aquest diàleg intern em mostra la realitat que li convé al meu ego i difícilment m’ajuda a augmentar el meu grau de felicitat.
A vegades però, aquest interruptor que em desconnecta la consciència falla, la meva ment no té temps per agafar el control i em quedo atrapat en un estadi d’alliberament total. És com si a més a més de sentir el que em diuen les altres persones entengués les intencions que amaguen les seves paraules. Si algú se m’acosta i em diu “No et vull molestar…” el meu intèrpret intern ho tradueix per “Necessito ajuda urgentment…”. També em trobo que les expressions no verbals agafen més força que les verbals i començo a entendre les lliçons de vida que m’arriben a través de situacions espontànies creades per infants o gent que no conec de res. Puc dir que he passat de “no escoltar” el que em diuen els altres a “escoltar” el que no em diuen.
Reconec que de moment només són petites ullades de consciència. La consciència justa per saber escoltar el meu cos quan té alguna mancança, escoltar la natura quan la maltracto o quan la gaudeixo, escoltar la meva filla que amb el seu silenci em reclama el meu respecte cap a ella o fins i tot escoltar el cant de les orenetes quan m’avisen que ja ha arribat la primavera.
Tinc l’esperança que el que ara és una excepció s’acabi convertint en norma i que les freqüents anades i vingudes es transformin en estades de llarga durada. Tot just fa poc que m’he adonat que vivia en l’univers de la “no escolta” i gràcies a una petita escletxa he pogut esbrinar que la ment no és la meva mestressa. Ara només em cal recordar que és un treball diari i que no puc abaixar la guàrdia
Tal com diria el meu mestre: “Gràcies per escoltar. Escolta sempre la teva respiració i no apaguis mai l’interruptor de la teva consciència”.
