• Compartir

Aprendre a errar

Jordi Soler
23 de febrer de 2017

Som així, ens encanta tenir la raó, ens sentim còmodes amb els nostres encerts i no fem un lleig a un elogi o gest d’admiració. De fet, podem rebre aplaudiments, medalles i reconeixement permanentment i inflar el nostre ego fins al punt que surti volant.
Al final però, veurem que el problema no és ser un triomfador o una persona exitosa, el problema és que només ens han educat per ser el reflex d’un model perfecte i aquí és on es trenca l’encanteri.

Què passa quan no l’encertem? On és el mestre que ens diu com hem d’actuar davant la derrota? Com es justifica l’angoixa d’un nen que no compleix les expectatives d’un pare molt exigent que l’únic que vol és el millor pel seu fill? Quina ironia, no?

A vegades em pregunto en quina societat viuríem si ens animéssim els uns als altres a tenir estima pels nostres errors, a donar-los el valor que es mereixen i deixar d’amagar-los o minimitzar-los. De ben segur que seria una societat plena d’imperfeccions però altament evolucionada on els errors es compartirien amb l’objectiu de no repetir-los en el futur.

Recordo la imatge d’un corredor de marató que arribava a pocs metres del final desnerit i gairebé arrossegant-se pel terra. Fa uns anys l’hauria aplaudit pel seu coratge i esperit de superació. Avui, segurament el convidaria a reflexionar sobre la importància que té el seu cos, la seva família i que de tant en tant és saludable donar algun disgust al seu ego. Tot és una qüestió de perspectiva.

La vida és un laboratori fantàstic on cada dia ens despertem i tenim l’oportunitat d’experimentar i descobrir noves visions de tot el que ens envolta. Cada èxit i cada fracàs ben assumits es mereixen una celebració, ja que vol dir hem superat la por a la immobilitat i que som capaços d’afrontar les nostres responsabilitats. Si ens acceptem i ens reconeixem com a éssers imperfectes dins la nostra perfecció serem capaços d’alliberar-nos de la càrrega que ens impedeix ser nosaltres mateixos i sortir d’una situació d’asfíxia permanent on només compten els resultats i s’obliden les formes.

  • Compartir