Segur que si. La millor manera d’avançar és dialogant. Sense anar més lluny fa pocs dies vaig ser testimoni d’una escena ben curiosa. En aquest cas els protagonistes van ser dos gats i els fets es van produir davant de casa, al mig del carrer, quan un gat foraster i un gat local van encetar una petita disputa territorial. La trama va durar poc més d’un quart d’hora i em va impressionar la capacitat comunicativa dels dos animals.
Quan el gat local va adonar-se de la presència de l’invasor va sortir al pas i allà mateix va començar l’exhibició de raons per les dues parts. Estarrufades de pèl, marrameus, posicionaments, pauses relaxades i mirades tenses s’anaven alternant fins que va arribar el moment que un dels dos va decidir girar cua i emprendre una altra direcció que li resultés menys espinosa. Cap dels dos fa resultar ferit i d’alguna estranya manera van aconseguir un acord que els permetia seguir amb els seus respectius camins sense immutar-se massa.
“Si de debò volem avançar en els nostres camins, siguin individuals o col·lectius, cal que continuem mantenint la mà estesa i l’orella atenta”
Que fàcil, vaig pensar. La millor manera de no quedar-nos empantanegats en conflictes absurds és el diàleg. Per un instant vaig envejar aquella simplicitat i alhora excel·lent capacitat resolutiva. Si fóssim capaços d’afrontar les nostres diferències amb aquesta facilitat possiblement ja no tindríem diferències, ja que només caldria despullar-les de les rancúnies sense sentit, intencions amagades, pors heretades i egos desfermats que l’única cosa que aporten és un batibull de sorolls que impedeixen escoltar i entendre la veu de fons que demana ajuda desesperadament.
Si de debò volem avançar en els nostres camins, siguin individuals o col·lectius, cal que continuem mantenint la mà estesa i l’orella atenta. Amb la comprensió i les paraules adequades es poden aconseguir fites impressionants i si sabem assumir la nostra part de responsabilitat i ser honestos amb nosaltres mateixos i amb els altres, ni res ni ningú ens aturarà en el nostre propòsit. Ja sabem que és més fàcil encendre un foc que apagar-lo i també veiem el mal que poden fer els judicis basats en l’odi i la ignorància, cal doncs que en els moments més delicats sapiguem trobar les nostres millors habilitats diplomàtiques, ja que l’alternativa és un absurd viatge cap al no-res.
Per cert, després de la lliçó que em van donar els meus veïns felins he deixat de mirar vídeos d’internet sobre gats que fan ximpleries. I és que ben mirat potser no són tan ximples.
