Hi ha dies que la vida et somriu encara que te la miris de reüll i sembla que t’hagis de menjar el món, d’altres en canvi, es presenten feixucs i emboirats. Avui estic espès i dedueixo que m’ha tocat la segona opció. No passa res, a la vida hi ha de cabre tot, i una pel·lícula en blanc i negre no té perquè ser pitjor que una altra en color. Vist així, des del mig de la boira que encara m’envolta, puc entendre que fins i tot en els dies grisos llueix el sol i que les coses acaben sent tal com nosaltres les vulguem veure. En qualsevol cas, avui decideixo quedar-me amb aquesta sensació. Sento que és important recordar l’experiència d’un moment fluix; demà o potser més tard ja tornaré a recuperar el meu centre.
Quan era petit m’agradava col·leccionar tot tipus de coses. Vaig començar amb els cromos, els clauers, els segells i un llarg etcètera d’andròmines que ara deuen estar en algunes golfes acumulant pols. En el seu moment tenia la sensació que guardar coses, classificar-les i etiquetar-les em seria d’utilitat en algun moment futur. Ara, i vist amb perspectiva, reconec que el valor més gran que ha perdurat de tota aquella experiència és precisament això, l’experiència. Ja no tinc la dèria de col·leccionar coses però sí que m’atreu la idea de tenir presents les sensacions, els estats d’ànim i les vivències que m’han anat arribant al llarg de la meva vida i que d’alguna manera han acabat quedant gravades en el meu inconscient.
“Som afortunats de veure el cel cada dia encara que estigui ennuvolat”
Com puc comprendre a algú que passa per un mal moment si jo no l’he experimentat abans? Viure situacions de glòria està molt bé, però el que ens construeix per dintre és precisament viure moments de tots els colors. Estar-hi a les verdes i a les madures ens fa créixer, ens enriqueix i ens ajuda a nosaltres i als qui comparteixen el nostre mateix recorregut a comprendre i a comprendre’ns. Quan toca viure l’experiència de la pèrdua d’una persona estimada cal que ho sentim, que ho integrem, que ho tinguem present i que ho valorem fins al punt d’adonar-nos de lo afortunats que som de veure el cel cada dia encara que estigui ennuvolat.
Per altra banda també cal que recordem que aferrar-nos a un sentiment, una persona o un record no ens permet avançar. Quan prenem consciència que estem agafats als barrots de la gàbia ja hem fet el pas més difícil; ara ja només cal agafar perspectiva i comprendre que sempre n’hem estat fora i que la llibertat sempre ha estat al nostre abast.
