M’assec, em relaxo, espero que m’arribi un tema del qual tractar en aquest article i m’arriba la paraula “dispersió”. M’assec més bé, respiro profundament, em torno a relaxar i m’arriba “més dispersió”. Caram! Són quarts d’onze del vespre i només sento les gotes de pluja sobre la claraboia, els veïns es troben en standby o estan dormint i la casa on visc, absent de televisió, comença a entrar en un estat de repòs que ha de facilitar la lectura, la meditació o senzillament l’hora d’anar a dormir. No obstant això, l’única cosa que em ve a la ment és la paraula “dispersió”.
La veritat és que em costa centrar-me tot i tenir tots els elements al meu favor. Reflexiono sobre el tema i la primera cosa que se m’acut és que tinc tan normalitzada la multitasca contínua que sense percebre-ho la meva ment és incapaç de centrar-se en una única cosa. Ric. Jo sempre criticant la gent que va a última hora i resulta que jo també formo part d’aquesta societat que va tard per sistema.
Repasso la meva rutina diària i recordo que començo el dia amb un cert ordre i control. Aprofito la mitja hora de camí amb cotxe fins a la feina per estructurar idees, planificar tasques i establir prioritats. En la meva ment tot encaixa i sembla que hagi de ser prou fàcil però la realitat és que hi ha dies que el meu telèfon sembla la centraleta del 112 i no para de sonar. Aquest és el moment on la carretera comarcal es converteix en una autopista de molts carrils i aquesta via d’alta velocitat ja no m’abandona fins a una hora tardana.
“Quan mengen, mengen. Quan estan amb els amics, estan amb els amics. Tot és qüestió d’assaborir el moment en el qual estan sense plantejar-se el que faran a continuació”
Atendre el mòbil mentre intento escoltar algú que em parla sabent que arribo tard a un compromís o resoldre malament dues coses a l’hora són mals hàbits que tinc integrats i dels que no em sento orgullós. Com més de pressa vaig menys avanço i això em recorda un llibre que vaig llegir fa pocs dies sobre la fórmula que segueixen els habitants d’un poble del Japó que arriben a centenaris gràcies a les bones pràctiques que apliquen en el seu dia a dia. Un dels bons costums és el de no fer més d’una cosa a l’hora. Quan mengen, mengen. Quan estan amb els amics, estan amb els amics. Tot és qüestió d’assaborir el moment en el qual estan sense plantejar-se el que faran a continuació.
Crec que és hora d’entendre que amb aquesta fragmentació mental en la qual vivim no som més feliços, ni més eficients, ni tan sols més útils. Tot al contrari, estem atrapats en una paranoia que ens aparta del moment present i que ens impedeix mostrar el que realment som. Com puc demostrar el que sóc si no hi sóc?
Ha parat de ploure. Sento que ara és hora de descansar. Desitjo que demà sàpiga trobar el meu centre i quan el mòbil cridi la meva atenció recordi que mai ha d’estar per davant de la persona amb la qual pugui estar conversant en aquell moment. Bona nit.
