“Un virus és un problema embolicat en proteïna”, afirma el doctor Antoni Trilla (Barcelona, 1956), especialista en medicina preventiva i salut pública, metge a l’Hospital Clínic i professor a la Universitat de Barcelona. Els virus que provoquen malalties epidèmiques, des del grip fins a l’Ebola, són el seu món. Ha après a fer entenedora la ciència i a parlar de temes sensibles als mitjans sense crear alarma. “El millor, sempre, és dir la veritat”. De tot això en va parlar davant dels alumnes de la Facultat de Medicina de la UVic-UCC.
Deixi’m aprofitar que tinc davant el màxim especialista català en epidèmies. Recordo que fa pocs dies va sortir la notícia que s’havia produït un nou brot del virus de l’Ebola al Congo i no n’hem sentit res més… Ja està controlat?
Va passar com amb les quatre gotes de pluja que cauen després d’una tempesta. La tempesta va ser l’any 2014 amb la gran epidèmia del virus de l’Ebola de l’oest d’Àfrica. Al sentir la paraula ebola, pensem si tornarem a estar com llavors. Analitzant els riscos, la situació és diferent. El perill que la malaltia adquireixi aquelles dimensions és molt baix. Què ha passat ara? Va sortir la notícia, i com que no ha anat a més ja són poques les informacions. Aquest brot està força controlat, tot i que ha de passar un temps fins que no es pugui dir que s’ha extingit.
L’any 2014 hi va haver fins i tot un contagi a Madrid. El va fer patir, aquell cas? Hi havia risc que el virus es pogués escampar?
En aquell moment no estàvem tan ben preparats com ara. Quan la malaltia va adquirir una dimensió important, i especialment –i aquest va ser el punt d’inflexió– en el moment del contagi de l’auxiliar sanitària de Madrid, hi va haver una caiguda de confiança. Vam haver de treballar molt per recuperar-nos. El problema era que estàvem navegant a vela mentre fabricàvem el vaixell amb motor. Però a la pregunta de si això podia esdevenir un afer de salut pública, la resposta és que no. En medicina no es pot dir que res sigui impossible, però es donen moltes condicions per pensar que és altament improbable que s’escampés la malaltia. Ara bé, patir per si algun dels companys es pogués contagiar… això és una realitat. Hem de preparar-nos perquè això no passi, no cometre errors.
El virus de l’Ebola potser no, però sí que hi ha altres malalties que vostès anomenen emergents i que els fan estar en alerta.
Per nosaltres, estar en alerta vol dir que hem de pensar què ens podria arribar. Hem de tenir un mapa, estar informats del que passa arreu del món: si hi ha un brot de virus Nipah a l’Índia, com evoluciona el brot d’Ebola al Congo, si es donen casos de xarampió a Romania o Itàlia… Les malalties emergents dels últims anys, com el virus del Zika o el chikungunya, han fet que l’OMS establís alertes internacionals. N’hem tingut algun cas, fins i tot a Catalunya, però la majoria són importats. El risc que s’estableixi, que hi hagi transmissió autòctona sostinguda, que sorgeixi una epidèmia d’una malaltia nova, és molt baix.
Abans ha parlat de brots de xarampió. Per a molta gent, aquesta malaltia era només un record d’haver-ne sentit a parlar als pares o als avis. Per què torna?
Està pràcticament eliminat, a Catalunya. Si hi ha alguns casos, pocs, és per dos factors. El nivell de cobertura de la vacuna triple vírica és del 95%. Afortunadament, la immensa majoria dels pares prenen la decisió correcta, que és seguir les recomanacions del pediatre i vacunar els seus fills. Per tant, si hi ha transmissió, és molt difícil que es converteixi en epidèmia gràcies a la vacuna. Pensi que si demà tinguéssim un brot de xarampió, de cada 100 casos 80 serien de persones no vacunades. Si tots ens vacunem, es produeix un efecte que coneixem com a protecció o immunitat de grup. Imagini’s una escola: si hi ha trenta nens en una aula i tots estan vacunats menys dos –perquè tenen una al·lèrgia o pel que sigui– aquests dos es beneficien de la protecció de la resta. Si el nombre de no vacunats creix, el risc de contagi també. A països com Itàlia o França han baixat les cobertures vacunals i comencen a tenir més casos de xarampió: l’any 2017, gairebé 5.000 a Itàlia. Com deia vostè, és una malaltia que ens remet als temps dels nostres pares o avis, però produeix una mitjana d’un mort per cada 1.000 casos. A Itàlia hi ha hagut 5 víctimes, i això és del tot inacceptable.
Els moviments antivacunes, van a la baixa?
S’han combatut activament des de la comunitat científica i tots els professionals sanitaris. És un gran guany. Aquí distingeixo tres grups: els que accepten les vacunes sense cap problema, que per sort són la immensa majoria. Després hi ha un petit percentatge, entorn d’un 5% de la població, que té dubtes, són reticents. Però poden tenir una conversa, com vostè i jo, i al final haver-se convençut o no. I finalment, hi ha un 1% o menys que són els radicalment contraris. He tractat molt amb ells, i la meva conclusió és ignorar-los. És impossible raonar-hi, perquè no raonen com tu, no és un problema de ciència sinó de fe. Són molt sonors, i s’autoalimenten entre ells mateixos a les xarxes, però són els que són.
“La introducció d’espècies com el mosquit tigre és un risc”
Amb el canvi climàtic, poden arribar aquí espècies d’insectes, mosquits per exemple, que facin de vectors de transmissió de malalties que ara associem amb altres continents?
No és impossible. El canvi climàtic és una realitat. Els estudis que tenim ara diuen que pot haver-hi una extensió local a l’Àfrica, en els llocs on ara hi ha determinades malalties. Fins i tot que pugin en alçada, perquè hi ha determinats mosquits que a partir d’una alçada concreta no viuen. La introducció d’espècies com el mosquit tigre és un risc.
A vostè molta gent l’associa amb la notícia anual sobre la campanya de vacunació del grip. Ja deuen estar treballant en la d’aquesta tardor…
És un bon exemple de malaltia que hem banalitzat, perquè la immensa majoria de casos són lleus. Però en les persones grans i en els infants, deriva en complicacions, i cada any porta molta gent als hospitals i causa alguns morts. Pensi que si féssim un campionat del món de virus, el de la grip seria sempre dels favorits: hi ha molts tipus de virus, que muten constantment, hi ha virus en les aus, virus que s’han adaptat als humans… Tenen molta banqueta, i cada vegada que canvia un titular del partit tenim un problema.
De fet, alguns anys vostès mateixos diuen que la vacuna no s’ha encertat del tot. Com l’hivern passat…
Quan apareix un virus nou, les vacunes poden no estar ben adaptades i això ens posa en una situació que, en el pitjor escenari, seria una pandèmia. Si em permet un exemple, el virus del grip és com un xupa-xup. Sap que n’hi ha de maduixa, de llimona o de pinya. Aquest any, què toca? Llimona i pinya. Doncs la vacuna s’ha de fer d’això. Però resulta que canvia i en comptes de llimona hi entra maduixa… malament, ja no funciona del tot. I vostè pot dir: doncs facin una vacuna per al pal del xupa-xup, que sempre és el mateix i de color blanc. Doncs resulta que no n’hem sabut encara, perquè és un mal element per fer-ne una vacuna. Mentre sigui així, encertar cada any quines soques del virus circularan és una aposta. Una aposta més o menys informada, però sempre pot passar el que va passar aquest any passat, que no va funcionar del tot. Però tot i ser una vacuna imperfecta, és segura i és la millor protecció que tenim.
Ara es compleix un segle de la grip de 1918, l’anomenada grip espanyola. Se n’han pogut saber més coses, d’aquella gran pandèmia?
Va ser una malaltia terrible, durant la primavera i la tardor –sobretot la tardor– de 1918. Però no va tenir un protagonisme molt especial, en aquell moment, potser perquè hi havia altres esdeveniments, com la Primera Guerra Mundial que aquell any es va acabar. En canvi, hi ha molt record individual: parles amb algú i molta gent recorda que part de la família va morir per la grip de 1918. Però ara se n’han rescatat moltes informacions, i el virus es va poder reconstruir. I com diuen als centres de control dels Estats Units, aquest any, We Remember, We Prepare. O sigui, recordem i ens preparem.
Reconstruir un virus de fa cent anys, com es fa?
És una història fascinant! Un col·lega nord-americà, Johan Hultin, va pensar que hi havia llocs del món on va morir molta gent per la grip de 1918, i que eren molt al nord. Va identificar un lloc d’Alaska on hi havia molts cossos enterrats en el permafrost, la capa gelada del sòl que funciona com una nevera perpètua. I això va fer a Brevig Mission, un petit poble inuit on va morir un 85% de la població l’any 1918. Van exhumar cadàvers, i es va endur un tros de pulmó, però primer no van aconseguir res. Al cap d’anys, les tècniques genètiques havien avançat: hi va tornar i van recollir més mostres, on sí que hi havia fragments del virus. Com si haguessin trobat un llibre amb les seves pàgines, però hi faltessin paraules. Amb l’ajut d’altres investigadors moleculars, com Jeffrey Taubenberger, van poder reconstruir el genoma del virus. És a dir, el van ressuscitar, evidentment en laboratoris d’alta seguretat. El van provar en ratolins: tots morts. Es veia que aquell virus era una mala bèstia. Està guardat i congelat. Gràcies a això hem sabut que era un virus HQN1, que probablement va saltar de les aus als humans.
Li ha tocat ser un dels comunicadors científics més actius del país. Fins i tot l’han premiat per com ho fa de bé. Als mitjans de comunicació, ens falten especialistes en ciència, o als científics els falten habilitats divulgatives?
És un equilibri entre les dues coses. És cert que alguns científics saben comunicar de forma planera i atractiva, però n’hi ha d’altres que segurament són grans científics però no en saben. Quan intentes explicar ciència, has de pensar que l’audiència que t’escolta no són els teus companys. Pots pensar que si simplifiques molt, en un congrés científic se’t tirarien a sobre. Però estàs parlant per a un públic en general i t’has de prendre determinades llicències. I tornar-te absolutament immune a les crítiques dels teus companys. A l’altre cantó, malauradament, ens trobem mitjans amb un índex de rotació alt de periodistes que no els permet especialitzar-se.
