La periodista de successos Anna Teixidor (Figueres, 1978) es va submergir en el sumari dels atemptats de Barcelona i Cambrils i va començar a estirar-ne tots els fils possibles. D’aquí n’ha sortit ‘Sense por de morir’ (Pòrtic Ed.), un llibre que busca les claus dels brutals fets del 17 d’agost de 2017. I que intenta, sobretot, contestar una pregunta: què va portar uns nois de Ripoll a convertir-se en terroristes? Per obtenir una resposta, no hi havia millor manera que escoltar totes les veus.
Ha trobat una resposta a la seva pregunta sobre els motius que van portar aquells joves a matar indiscriminadament i a immolar-se ells mateixos?
Crec que m’ha portat algunes respostes, però no totes ni amb la complexitat que voldríem tots. I m’ha deixat encara moltes preguntes. A mi m’interessava reconstruir qui eren aquests nois abans de 2014, que és quan comencen a consumir propaganda jihadista que prové d’Estat Islàmic, abans que arribés l’imam Abdelbaki es-Satty. A Ripoll, com en altres llocs de Catalunya, hi havia inquietud de membres joves de la comunitat musulmana per saber què estava passant a Síria i l’Iraq i com hi havien de respondre. Se sentien interpelats per una realitat que succeïa a molts quilòmetres d’aquí. M’interessava saber la seva evolució ideològica, i em sembla que hem pogut omplir llacunes que la mateixa gent del seu entorn tenia.
Amb quanta gent s’ha entrevistat?
La relació de noms que hi ha al final del llibre és només una aproximació, perquè n’hi ha que no volen sortir-hi. En surten un centenar, però he parlat amb el doble potser. Vaig agafar el sumari judicial, vaig garbellar noms i fets, i parlar amb tothom qui hagués declarat davant de la policia, ja fos catalana, espanyola, belga o marroquina. Per veure si a mi m’explicaven el mateix o si s’allargaven. Em semblava bàsic fer aquest treball de camp, perquè sobre els fets del 17-A han circulat moltes hipòtesis. L’obligació periodística és anar més enllà i contrastar els fets, parlant directament amb fonts primàries.
“Trigo molts mesos a posar-me en contacte amb els familiars dels autors dels atemptats. Fer-ho m’intimida i em sembla invasiu. El que és pitjor: temo el no rotund i contudent.” Així ho veia, al principi. Però la gent se li va obrir…
Parlar dels autors dels atemptats sense fer-ho abans amb el seu entorn immediat m’hauria semblat una temeritat. L’obligació nostra és parlar amb totes les veus, i amb les d’aquest entorn especialment, per veure quina lectura en feien, dels fets. Amb alguns, ha estat una feina de mesos, de tot tipus d’estratègies per poder conèixer-los. A Ripoll no hi ha intermediaris, no hi ha cap veí que vagi a donar la cara per un periodista davant d’una família. En el cas de la germana de dos dels nois, i cosina de dos més, vaig estar mesos pensant com ho havia de fer. Perquè si t’hi acostes i et diuen que no volen saber res de tu, ja no pots tornar-hi, seria un assetjament. Al final, vaig trobar-me alguna família molt tancada, que no vol saber res de la premsa, i d’altres que tenien necessitat d’explicar-se, de dir que els seus fills o germans no eren això, que es van convertir en quelcom que ells no s’haurien imaginat mai.
Tenim uns joves de Ripoll, fills de la migració del Magrib, nascuts o crescuts a la vila. Amb relacions d’amistat o parentiu entre ells, i què més? Què compartien abans del seu procés de radicalització?
El context de les famílies és semblant. Amb algunes disfuncions, com l’absència dels pares, que passen temps fora de casa treballant. Els germans grans se n’han anat amb els pares, i els que queden a casa són els que faran els atemptats, arrossegant els més petits. Són nois que han assumit el rol patern, que fan d’interlocutors amb l’entorn perquè la majoria de mares no parlaven català o castellà. En algunes xerrades a l’institut havien mostrat el seu malestar perquè se’ls anomenava moros. A nosaltres ens pot semblar que és pecatta minuta, però a ells els fa sentir discriminats.
“L’arribada d’un agent de radicalitzacio fa de catalitzador d’aquestes frustracions”
Ho expressen en les seves xarxes socials, per exemple.
Sí, el març de 2015, un grup de 27 joves crea un grup de Whatsapp que es diu Per les coses de l’islam en el qual compartien greuges que sentien pel fet de ser musulmans. I posaven exemples. D’aquest grup només quatre o cinc van acabar participant en els atemptats, els altres se’n van apartar. Però sí que compartien un fet determinat, una frustració que no és estranya i que es dona en altres llocs d’Europa. Què va passar a Ripoll perquè això s’accentués? Jo crec que és per l’arribada d’un agent de radicalització, que fa de catalitzador d’aquestes frustracions i els porta cap a un projecte extremista. Això afegit a la narrativa jihadista que els arriba, molt ben estructurada des del punt de vista audiovisual.
Un dels problemes d’aquests joves és que no es poden acabar de sentir ni del país d’acollida ni del país d’origen dels seus pares?
És la crisi identitària de què es parla. Estat Islàmic ho va veure de seguida, i va oferir un identitat forta: la pàtria de l’Islam. Una pàtria que no és un territori físic: pots estar a qualsevol lloc del món i tens una bandera per la qual lluitar. Hi ha molts perfils, però una part d’aquests són els que es mobilitzen per anar a combatre a Síria des de diferents llocs d’Europa. A Ripoll, com en altres llocs, quan aquests nois van començar a distingir entre musulmans i infidels, amb un discurs molt rigorista que va passar a ser fanàtic, no va haver-hi ningú que ho neutralitzés.
El context internacional, amb el conflicte de Palestina sempre latent, el de Síria en ple esclat i l’Estat Islàmic que crea un califat a l’Iraq, és important en aquest procés?
L’any 2014, tot això els entrava a aquests nois a través dels mòbils perquè es va poder comprovar. Però quan va arribar es-Satty, que era molt previngut, els va donar una tauleta que s’anaven passant perquè ningú no pogués rastrejar el que estaven veient. La gran propaganda, amb centenars de vídeos de les diverses productores d’Estat Islàmic, la van poder veure.
Per què ells no van a Síria a combatre?
M’ho he preguntat a vegades. D’una part, es-Satty, el seu mentor, els ho desaconsellava perquè deia que era molt possible una detenció a la frontera. L’any 2017, quan es produeixen el s atemptats, Estat Islàmic ja havia entrat en declivi, faltaven poques setmanes perquè caigués la capital del califat, Racca.
Al llibre remarca que aquests joves no es van radicalitzar a la mesquita. Van fascinar-se abans per la violència que per la religió.
És una constatació dels Mossos, pel que es va poder veure als seus dispositius mòbils o ordinadors. Tal com han constatat experts que ho han estudiat des del punt de vist acadèmic, el dèficit de coneixements religiosos fa que tinguin una credulitat accentuada cap a altres missatges. Es creuen tot això que reben com si fossin postulats. Aquest comportament és un patró que es repeteix a tot Europa.
Aquests nois no eren uns marginals: els que tenien edat per fer-ho, havien anat treballant. Algun fins i tot tenia contracte fix o l’hauria pogut tenir, i a aquests les empreses els consideraven bons treballadors.
És que si tens un pla preestablert, com és el cas de l’imam, tries qui vols que el porti a terme. No es va fixar en els més desarrelats, va seleccionar els germans grans per acomplir l’objectiu que tenia. Va mirar que es coneguessin, que tinguessin vinculacions des de la infantesa, que hi hagués una lleialtat entre ells. I també es va fixar en joves que eren referents per a altres. Es-Satty els fa creure que són uns escollits per les seves virtuts. Aquesta idea de ser un escollit acaba influint en la teva manera d’actuar: algú et diu que has estat cridat per assolir un pla més alt que la teva vida ordinària.
Es-Satty es radicalitza a la presó, abans d’arribar a Ripoll?
Potser la presó és on cristal·litza. Però són decisius els contactes que té abans a Vilanova i la Geltrú, on viu un temps, fins i tot compartint pis amb un individu que s’immolarà a l’Iraq. Es movia en cercles de persones que parlaven d’anar a Síria… ja tenia vinculacions amb entorns jihadistes. Sí que durant la condemna a Castelló de la Plana expressa el seu rigorisme religiós amb alguns companys.
Per què en sortir de la presó, l’any 2015, decideix anar a Ripoll, una ciutat petita i allunyada? Vostè diu que també provava d’establir-se a Berga o a Balaguer. Creu que ja tenia al cap la idea de cometre un gran atemptat?
Quan surt de la presó, ja va amb un pla preconcebut, ja sembla que sigui l’agent… de qui o de què, no ho sabem. Coneix dos conversos a l’islam, i les xerrades que tenen ja són molt properes als postulats d’Estat Islàmic. Per què a Ripoll? No era un lloc, d’entrada, on hi pogués d’haver molta vigilància de la policia, no era un focus d’interès especial. En una població més gran, podria haver-hi més informants que treballessin per cossos de seguretat diferents. Sembla com si volgués posar-se fora dels radars policials. I recordem que, quan arriba, aquests joves ja s’han interessat per la propaganda jihadista.
Vol dir que potser ja els coneixia o que havien entrat en contacte previ?
M’estranyaria que cap d’ells no hagués parlat amb algú que estigués a Síria o a l’Iraq. El contacte amb combatents és relativament fàcil. Potser a es-Satty algú ja li havia dit que hi havia un grup de joves que s’interessava per aquesta narrativa. Però no s’ha pogut constatar.
Descriu els canvis de vida dels nois: deixen de sortir i relacionar-se, renyen els que no es comporten d’acord amb criteris més ortodoxos, van a la mesquita quan no solien fer-ho… Com és que ningú no detecta que alguns senyals poden ser perillosos?
A Ripoll, com a altres llocs de Catalunya, no hi havia una consciència excessiva dels processos de radicalització. Aquesta línia fina que separa el rigorisme religiós del fanatisme i la comissió d’una acció violenta, no és fàcil desxifrar. Cal veure si aquella persona que estàs observant té no només la voluntat sinó la capacitat per cometre un atemptat. Sí que hem pogut constatar que hi ha persones de l’entorn, especialment companys, que en algun moment es plantegen anar-ho a denunciar. Però que no ho acaben fent potser per protegir-se ells mateixos, o perquè no tenen prou confiança en els cossos policials o en cap tècnic amb qui puguin tenir complicitat. És complicat delatar algú amb qui has crescut. També hem pogut constatar el cas d’un jove que, dies abans dels atemptats, demana per anar-se’n amb uns parents de França. Els pares no ho entenen, però l’hi deixen fer. I després de tot, diu que va marxar perquè hi havia coses que no li agradaven. Es van encendre alarmes, però no es van canalitzar.
I les famílies?
Amb les que jo he pogut parlar, veien que aquests joves estaven canviant en positiu. En cap cas pensaven que això acabés en una massacre. El que he vist és un dol amb contradiccions, i un sentiment de culpabilitat per no haver desxifrat aquests signes. Aquell dia, quan els familiars els van trucar –més de cinc-centes vegades, en algun cas– ells ja havien despenjat els telèfons i s’havien desconnectat. Què podien conèixer abans? Jo no ho sé. Els nois pensaven que els seus pares no eren bons interlocutors per debatre aquests temes, que no estaven formats en temes de religió. Fins i tot, creien que s’havien deixat humiliar per la societat d’acollida. Els investigadors policials estan covençuts que les persones que van declarar de les famílies no sabien res.
Els viatges a Bèlgica d’es-Satty, que fins i tot intenta establir-se com a imam en una mesquita de Diegem, els troba sospitosos? Podria ser que hi hagués algú per damunt d’ell, un autor intel·lectual de les seves accions?
La investigació està a punt tot just d’anar a judici. Per tant, ara mateix no tenim veritat jurídica. Sí que en un futur és possible que es torni a obrir. Com? Si hi ha alguna delació, si en un registre es troba alguna documentació…. Jo trobo altament sospitós que es-Satty viatgés a Bèlgica a finals de març de 2017 per tres dies, suposadament per anar a comprar llibres, com diu ell públicament. I que quan torni, sigui just quan s’acceleren els preparatius dels atemptats. I quan ell se’n va al Marroc a veure la família després de set anys de no haver-hi anat, tot i mantenir el contacte telefònic. Les coincidències sempre tenen un valor, i no s’han de passar per alt.
I no és l’única coincidència…
Sí, Younes Abouyaaqoub i Omar Hichami se’n van a França l’11 i el 12 d’agost, cinc dies abans dels atemptats. Costa de creure que hi vagin per fer un reportatge fotogràfic de la Torre Eiffel, que la pots veure amb el Google Earth des de casa, i per comprar una càmera. Per tant, és plausible pensar que allà es van establir contactes.
Sí que és veritat que la Torre Eiffel, juntament amb el Camp Nou i la Sagrada Família, són els objectius possibles de l’atemptat amb explosius, cada un d’ells amb una simbologia concreta…
Sí, aquests són els tres objectius. Un atac coordinat en dos països, per crear un caos, atemptant contra un símbol religiós com la Sagrada Família, un símbol civil en el país de la Il·lustració com la Torre Eiffel, i el nostre espai lúdic per excel·lència, un gran estadi de futbol, com el Camp Nou. S’ha trobat molta documentació als ordinadors i als mòbils, havien fet moltes recerques sobre aquests objectius. En Younes també havia estat pocs dies abans a la Sagrada Família fent fotos. Fins i tot se’n van trobar del metro perquè pensaven en la possibilitat d’enfonsar la Sagrada Família des del subsòl.
Es-Satty tenia relació amb els serveis secrets, realment? Ell en presumeix sense dissimular davant d’alguns interlocutors.
Hi ha diversos testimonis. Entre ells el d’un convers a l’islam amb qui vaig poder parlar i em deia que Es-Satty parlava d’aquestes trobades “amb els serveis secrets”. Rebia una trucada i se n’anava a parlar al terrat perquè els altres no el sentissin. El CNI va admetre contactes, i si no hi hagués hagut cap relació no ho haguessin fet, evidentment. A la presó hi ha un registre, inclòs al sumari, on consten les visites que va rebre, tant del CNI com de la Guàrdia Civil. Sabem que va haver-hi altres visites, a més de les registrades. El que jo no puc afirmar és en quin moment s’acaba la relació, amb quina intensitat es produeix ni si és remunerada. Però trobo plausible pensar que quan ell decideix anar-se’n sis mesos a Bèlgica, sigui per indicació dels serveis secrets espanyols o marroquins. Se m’ha dit que potser el moment de parlar-ne serà quan es renovi la Comissió de Secrets Oficials del Congrés. Hi ha altres aspectes que em creen dubtes. Per exemple, les transferències de diners que l’imam feia a la seva família, al llarg del temps. Sí que és veritat que pagava a Ripoll un lloguer molt baix, de 200 euros, que venia ferralla per completar el seu sou o que podia ingressar algun donatiu, però em pregunto d’on treia tants diners. A Ripoll també el recorden com una persona ben vestida… En tot això del CNI, però, crec que hem de ser prudents perquè els periodistes sabem que a vegades les fonts ens fan un doble joc. Costa de saber què hi ha darrere d’una font interessada.
Tota la part del llibre en què s’explica com passen a l’acció és colpidora. Sobretot perquè assistim al punt de no retorn al que han arribat els joves quan munten el laboratori d’explosius a Alcanar i es fixen la data per actuar. “Som els que anhelem el martiri”, diuen. Ja no es plantegen cap dilema sobre allò que van a fer?
Hi ha un fet molt indicatiu: que es posin cinturons d’explosius simulats. Això indica que ells anaven a buscar la mort, no volien sortir vius d’aquell dia. Ells sabien perfectament com s’havien de posar el cinturó al cos i com fabricar-la. A la casa d’Alcanar es troben restes d’una armilla “plenament funcional”, diuen els informes. Hi ha una conversa amb un testimoni que em diu que Es Satty, quan torna de Bèlgica, diu que ja sap confeccionar cinturons explosius, i Mohamed Houli, el que està detingut i a l’espera de judici, diu que el cinturó trobat a Alcanar és el que s’havia de posar l’imam… que ja veuríem si ho hagués fet. En tot cas, en Younes, tan bon punt sap que hi ha hagut l’explosió d’Alcanar, es desconnecta de tot, llença el mòbil i se’n va a la Rambla a atemptar. Segur que n’havien parlat, de les opcions que tenien si no els funcionaven els explosius. I ell no volia ningú que el pogués aturar, anava en una direcció molt clara.
Younes Abouyaaqoub era el més implicat, potser?
Era el que havia evolucionat més, ideològicament. El que podia defensar més bé els seus postulats jihadistes. Mohamed Hichami també, però no tant, i menys encara Youssef Aalla. I els germans petits no van tenir temps de fer aquesta evolució. Va ser molt ràpid per a ells.
“A Ripoll tothom ha passat el dol de maneres molt diferents”
La societat ripollesa s’ha preparat per detectar casos de radicalització com aquest? I d’altra banda, com es gestiona el sentiment de culpabilitat per no haver aconseguit que aquests nois de Ripoll se sentissin part d’un nosaltres?
No hi ha veritats úniques. A Ripoll tothom ha passat el dol de maneres molt diferents. Crec que hi ha un intent de passar pàgina, de no parlar més de tot això. Però hi ha persones que tenen encara moltes contradiccions, persones que els van conèixer i que ara creuen que també són víctimes del terrorisme. Com la Joselina Soldevila, del cafè i restaurant Canaules, que tenia bona relació de veïnatge amb un dels nois, i després és víctima d’un robatori al seu domicili quan ells necessiten recursos per preparar els atemptats. Ella se sent traïda en la confiança. També hi ha la conseqüència política dels atemptats, el vot al Front Nacional de Catalunya en les últimes eleccions municipals, que arriba utilitzant un discurs que tensa la corda. Potser el problema a Ripoll, com a altres llocs, és que no hi ha convivència sinó coexistència, i que això ja hi era abans d’aquests fets: cada comunitat fa la seva vida sense interactuar gaire amb l’altra. I això en una població de poc més de deu mil habitants, on gairebé tothom es coneix amb tothom.
Comença i acaba el llibre amb la imatge de dos nens que es troben a primer d’ESO a l’Institut Abat Oliba, dos anys després dels atemptats. Un és el germà petit de Younes Abouyaaqoub i l’altre, el fill d’una família de Campdevànol que passejava a la Rambla el dia dels atemptats. Superat el primer impacte, ara ja juguen junts. Un futur millor és possible?
És el millor exemple de resiliència. Que allò que els grans no som capaços de fer, ho puguin fer els nens.
