Ser el conseller d’Economia i Finances de la Generalitat en el moment més profund de la crisi no era cap regal. Andreu Mas-Colell parla dela anys de les retallades a ‘Turbulències i tribulacions’ (Ed. 62), un llibre escrit amb dos dels seus col·laboradors més propers, Albert Carreras i Ivan Planas.
Sol passar que qui es fa càrrec de l’economia en un govern acusa els predecessors d’haver estirat més el braç que la màgina. Aquest va ser un argument per desprestigiar els anys del Tripartit. Com es va trobar les arques, sincerament?
Nosaltres entrem al Govern pràcticament l’últim dia de 2010. I podria donar-li tres respostes diferents. Una, que no tinc cap dubte de que els ingressos havien baixat i la despesa s’havia mantingut, fins i tot augmentat, com a part d’una política keynesiana per afrontar la crisi. En segon lloc: la caixa estava plena. Acabava d’haver-hi l’emissió dels que se’n van dir bons patriòtics. En aquell moment hi havia liquiditat, tot i que aquesta va ser la nostra obsessió durant cinc anys. La tercera consideració és que, en aquells moments, s’estava endurint el sistema europeu de control de comptes. Això portava a dubtes sobre el que està inclòs o no en el dèficit. Sobre això hi ha una política fàcil: en cas de dubte, l’hi poses i dius que és dèficit del govern anterior. Però això no ho vàrem fer. Des d’Economia ens vam resistir a un cert sentiment a l’executiu de que s’havia de posar tot sobre la taula. Nosaltres sabíem els mercats no fan gaire distincions sobre un govern o altre, i al final ens faríem mal nosaltres mateixos. Al llarg dels anys, vàrem anar incloent això en els comptes, a un ritme més pausat.
Al principi, pensava que l’època de vaques magres duraria menys?
Pensàvem en uns anys, en que s’haurien de fer ajustaments de despesa. Es va mirar partida per partida, no van ser retallades linials. La inversió es va posar a zero i la despesa social va baixar, però menys que la mitjana. Contemplàvem un 2011 dur, però que a mitjans de 2012 comencés a recuperar-se l’’economia i que al 2013 n’estaríem sortint. Malhauradament, va venir la segona caiguda, la crisi de l’euro que va afectar tot el sud d’Europa. Ens va agafar de ple. Quan vam arribar, ens faltava el 40% del que gastàvem, però ens anàvem arreglant amb emprèstits i dues emissions més de bons. Però la segona crisi va ser de liquiditat, no hi havia disponibilitat de diners. I es va instal·lar el FLA, el Fondo de Liquidez Autonómica.
No va ser això una claudicació davant del ministre Montoro?
Nosaltres demanàvem un mecanisme més igualitari, mantenint les emissions de deute però amb garantia més explícita del govern d’Espanya. Els hispabons, en dèiem.
O sigui, aplicar a nivell espanyol el sistema que ja s’havia provat aquí: que els ciutadans compressim bons per finançar les arques públiques…
Exacte. Però no ho van acceptar. La fórmula va ser que el Govern ens feia disponibles els recursos que necessitàvem per cobrir el dèficit i el refinançament del deute. Deixi’m dir-li, però, que sempre vaig estar segur que els bons de la Generalitat es pagarien religiosament. No teníem els diners a l’armari per pagar, però sí la total voluntat de complir amb la confiança de la gent. Pagar els bons hauria passat per davant de qualsevol altre cosa. Per això el dia que vam pagar l’últim bo minorista vaig descansar molt tranquil.
“Els diners ens arriben al cap de dos anys i en determinades condicions”
Tornant al FLA, ha acabat essent una cotilla insuportable per a la Generalitat, que la deixa sempre en mans del ministre Montoro?
El FLA, en el fons és una qüestió tècnica. La cotilla és la dependència total que tenim del Ministerio perquè no tenim el control de les nostres bases fiscals. El fet de que els catalans no paguin directament els impostos a la caixa de la Generalitat. Els diners ens arriben al cap de dos anys i en determinades condicions. I si tu no tens els diners, no te’n presten. No teníem elecció al FLA, no hi havia un camí que pugués ser millor. Tingui en compte que, excepte l’any 2009, els impostos que han pagat els catalans haurien pogut servir per cobrir tots –i dic tots– els serveis públics de la Generalitat i de l’Estat a Catalunya. O sigui que, estrictament, l’endeutament del regne d’Espanya no el necessitàvem.
I com s’ho va fer, per aplicar les tisores al pressupost? D’entrada, van tallar la inversió.
Pel broc gros, dic que les inversions es van reduir a zero. Després d’una fase altíssima d’inversió, no es podia mantenir aquell ritme i calia concentrar-se. Necessitàvem uns anys de replà. Però això no vol dir que no se’n fes ni una. S’estaven pagant moltes obres construïdes amb deute, i entre elles coses molt grosses com la línia 9 del metro, la Ciutat de la Justícia o les presons de Figueres i del Catllar. Perquè s’ha de discriminar, i no es pot retallar a tots per igual. Un exemple: els centres especials de treball. Aquesta no és una partida molt gran, però hi és, i vàrem decidir no tocar-la.
Li sabia greu que es digués que el govern d’Artur Mas s’havia sumat amb entusiasme a les retallades?
Quan algú té una tasca a fer, sempre hi posa una mica de convicció. No dic entusiasme. Però l’has de fer, i transmetre als altres que és una tasca necessària. És cert que si la despesa es redueix un 10% en un any, i en els següents dos anys s’arriba al 20% algú pot pensar que això t’agrada. I no m’agradava gens, però si estàs fent una feina hi has de creure.
La reducció de pagues als funcionaris, va ser un dels moments més complicats?
Hi havia una reducció del 5% que va establir Zapatero, i nosaltres no teníem més remei que afegir-hi un altre 5%, que es va concentrar en les pagues dobles. Però en tot això que diem vull posar-hi una mica de perspectiva: Catalunya ha sortit de la crisi amb força i en molts dels indicadors està per sobre de la mitjana espanyola. A mi i als coautors del llibre ens agrada pensar que la part essencial del servei públic es va mantenir. En un moment donat ens vam plantar i vam dir que no es podia retallar més perquè havíem tocat os. El vam tocar, però no es va trencar, perquè si no, ara no estaríem com estem. I els treballadors públics van assumir bona part d’aquesta càrrega: el pacient dels hospitals va notar-ho relativament poc, perquè la van encaixar els professionals de la sanitat, que no ho van transmetre als usuaris. El mateix a la sanitat. I a les escoles. Deixi’m que els ho agraeixi.
Quan el PP va guanyar les eleccions, pensaven que seria tan dur? Recordo que van votar la Llei d’Estabilitat Pressupostària amb ells….
Quan arriben al govern amb majoria absoluta, ja intuïm que serà dur. Per exemple, en els diners de la disposició addcional tercera de l’Estatut. Tot l’any 2011, amb el PSOE al poder, ens van dient que ho pagaran, i nosaltres pensem que ens en pagaran un tros. Ja veiem que ens farien el ronso, però no esperàvem que al desembre no ens paguessin res. Quan arriba el PP, no triguen ni tres mesos a dir que no ens ho pagaran. No encaixava amb el seu model de recentralització. Una altra de les primeres accions que van fer va ser anul·lar el procés de concessió de l’aeroport del Prat a un operador privat, i tallar les negociacions per transferir la propietat dels hospitals de Catalunya a la Generalitat. Perquè nosaltres hi hem anat fent inversions, i la propietat és de l’Estat, que no se despatrimonializa, ens van dir. Ja sabíem quin pa s’hi donava, però teníem la política de mà estesa, perquè no es digués mai que si no hi havia progressió era per culpa nostra. I vàrem votar la Llei d’Estabilitat, no només per veure si érem còmplices amb el govern del PP sinó per introduir-hi garanties. La llei diu com s’ha de distribuir el dèficit entre l’Estat i les autonomies, i ho fa d’una manera prou raonable, proporcional a la despesa estructural de cadascú. El govern del PP s’ho va saltar al cap d’un mes, perquè llavors ja havia aconseguit el nostre vot.
Si en l’entrevista del setembre de 2012, Rajoy hagués acceptat parlar amb Mas de pacte fiscal, alguna cosa s’hauria arreglat?
Si s’hagués pres seriosament el tema del pacte fiscal, i hagués volgut negociar, avui no estaríem com estem. No en tinc el més petit dubte.
El context europeu, com influïa? Merkel imposava la política d’austeritat, vostè creia que no era la millor sortida a la crisi?
I tant! Al sud d’Europa li convenia una política fiscal i monetària expansiva. La monetària hi va ser, perquè una de les millors coses que ens ha passat a tots han estat els anys en que Mario Draghi ha dirigit el Banc Central Europeu. Però hauria convingut que Alemanya també hagués fet dèficit, que hagués creat el seu propi deute. I que no es forcés una baixada tan forta de la despesa pública en els països del sud d’Europa. I això només es podia fer amb transferències dels països del nord. Hem de creure en Europa, no tinc el més mínim dubte que el nostre futur és aquí, però encara està molt lluny de ser com un estat federal.
Ha dit que els indicadors econòmics actuals de Catalunya són positius. Hem de ser optimistes, doncs?
Som en pendent cap amunt. No hem recuperat els nivells anteriors a la crisi, i que part de la bondat de la situació actual és efecte rebot. Però rebotem amb més força que la mitjana d’Espanya. La millor notícia és el nivell d’exportació, que no és un simple efecte rebot. Reflexteix la millora de la nostra economia i el compromís dels nostres empresaris, grans i petits, d’adonar-se que els nostres mercats són mundials. No ho abandonem, encara que les coses vagin a millor. Cal mantenir-se exportant a fora tant com es pugui.
