Sempre he pensat que els amics se’ls podia comptar amb els dits d’una mà… i encara me’n sobraven. No anava gens errat. Ans al contrari. Fins i tot, coincidint amb la pandèmia de covid-19, he passat de l’encís al desencís en algun cas concret. I confesso que m’ha trasbalsat i sorprès moltíssim. Mai no m’ho hauria esperat. A l’extrem de bescanviar el terme amistat pel de toxicitat… I ho sento, de debò.
L’amic és aquell que et presta les ales quan les teves s’han oblidat de com volar. Com deia n’Albert Camus, “és aquell que arriba quan tots els altres ja han marxat”. Els vertaders amics es diferencien de la boira en el fet que mai no desapareixen quan canvia la direcció del vent. L’amistat no són 500 coneguts en una xarxa social. Ho són els cinc amics que es van quedar amb tu quan les coses no t’anaven bé.
Amic és aquell que et dona la mà quan la necessites, però que també sap demanar-te-la. És ací quan em sotragueja íntimament una frase del malaurat Josep Maria Espinàs: “El més important entre dos amics ho són els moments de silenci.” L’amistat ve a ser com una clau del més fràgil cristall. Obre les portes de la companyia i tanca les de la soledat. Si aquesta clau es trenca, però, ningú no la pot arreglar. Un amic és aquell que creu en tu, encara que tu hagis deixat de fer-ho.
En l’entorn social d’un món tan convuls com l’actual, és ací on pren tot el seu sentit una sentència cabdal d’Aristòtil: “Si la gent practiqués molt més l’amistat, no tindria tanta necessitat de la justícia.” Amb un amic al costat, cap camí és massa llarg… Amb tot aquest seguit de reflexions, m’insto a superar el dol de la pèrdua que comentava a l’inici del meu escrit. Tant sí com no. Sense deixar d’arrelar-me en la idea que val més tenir un amic a la porta… que un parent a Mallorca.
Un altre dia hauré de tenir el coratge sincer d’al·ludir a les fugues traumàtiques esdevingudes al camp dels lligams de consanguinitat. Per tot se’n fan de bolets, quan plou. Quina llàstima, oi?
