Com va arrencar el projecte de Blue Hole Dragons?
Aquest projecte arrenca l’any passat, a l’estiu, l’època de calor, jo sabia sobre un llibre d’en Josep Blanes que recopilava molts temes transcrits de l’ska. Tenia ganes de fer una banda de ritmes jamaicans. I tenia ganes de liderar una banda i triar els músics amb qui m’agradaria treballar.
Això va ser l’estiu passat?
Tot just fa un any perquè això ho vaig començar a muntar al maig i va engegar al juliol que vam quedar amb els músics. Els músics em van dir que sí i vaig començar a preparar papers. I vam decidir trobar-nos un dia a l’estudi.
Això de l’ska i el jazz ja t’ha agradat sempre?
Tinc molta curiositat i molt neguit per les coses, i m’agrada saber què passa i escoltar-les. Després hi ha coses que t’enganxen més, que t’enganxen menys, però tot t’aporta informació i tot enriqueix. Jo tinc la sort de tenir un gran company de viatge, que és un gran bateria, que és en David Viñolas. I aleshores, al seu costat també he crescut molt musicalment, he après moltes coses, he après a escoltar i a enriquir-me i obrir les mires. I això m’hi ha portat fins on estic ara mateix. I vaig decidir això, muntar aquesta banda de ritme jamaicana, compondre temes, que és el que estic fent per aquesta banda. Realment va saltar la màgia, el primer assaig i els temes van caminar.
Qui completa Blue Hole Dragons?
El bateria que és en David Viñolas, en Marc Guri que és el teclista, el guitarrista que és en Roger Solé, en José Mesa i el trombó que és en Gil Boleda. Per tant, estem parlant, d’una banda, totalment intergeneracional. Hi ha una franja que va dels 20 als 30, una altra franja que va dels 40 als 50, i una que va dels 50 als 60. Dels 50 als 60. I funciona.
Això està bé molt bé no?
La música és música, ens comuniquem, ens entenem, ens agradem… I a tirar milles.
Tots els que vas intentar pescar et van dir que sí?
Tots, sí. Tothom es va apuntar, encara no sé quina és aquesta meva capacitat per enredar, però s’hi van sumar.
Per què ‘Blue Hole Dragons’?
Perquè volia que tingués un caire clarament, marcadament jamaicà, perquè són ritmes jamaicans el que fem nosaltres i aleshores també volia un nom neutre. Perquè les bandes de ritme Jamaica solen ser molt masculines, amb components fortament masculins. En aquest cas, jo soc una noia, soc una root girl, lidero aquest sextet, però amb la banda no volia caure en tòpics o molt masculins o molt femenins, perquè jo crec que la música és música i és una banda estupenda. Aleshores, Bluehole, perquè és un llac blau que hi ha a Jamaica. Allà, doncs, sembla ser, que hi havia dracs. I aleshores, doncs, vam dir, fem-ho lligar fem un Bluehole Dragons.
Quan va ser el debut de la banda?
Ens vam estrenar aquí a Vic per Música Viva al setembre farà un any ja. El Clot ens van tenir confiança i ens va dir que anéssim allà. Vam poder veure que hi havia gent gran que ballava, canalla petita que ballava, gent jove que ballava. Tothom fent el vermut al seu aire. Vam veure que era una cosa que arribava molt a tots i que fa alegria i que fa festa. I en tots els bolos que hem fet, la gent balla molt sense que els hi haguessin de dir. Per tant, alguna cosa els mou.
On és la casa que apareix en el videoclip de ‘Cafè Ska’?
Això és un secret molt ben guardat que tenim a Centelles. Tenim un petit torrador de cafè esplèndid, que ho vam lligar tot a partir d’aquest tema.
El vostre segon single és una versió del Duke Ellington. Per què aquesta peça?
Aquesta peça la va arranjar i la va triar perquè li va venir molt de gust en David Viñolas. És un músic molt eclèctic, que toca moltes coses i té un profund coneixement en molts àmbits de la música. I va decidir que si ens agradava la idea i ens venia de gust, a ell li venia de gust fer un arranjament del Duke Ellington. I ens va venir molt de gust molt i va ser molt maco, la veritat, és que la peça s’ho val.
Així que aneu variant cançons pròpies i versions no?
Sí, tot i que la intenció és anar fent temes propis. Va engegar tot com un grup de versions per provar, i ara s’ha convertit en una banda consolidada que el que busca és fer-se un lloc amb temes propis. Per tant, jo ara estic en plena campanya creativa. Ja tenim algun altre tema acabat, que potser estrenarem ben aviat, i alguna altra cosa que s’està coent. La intenció és anar fent temes propis i fer valdre l’escriptura de la música i el que nosaltres sentim.
A l’estiu tindrem alguna novetat ja per escoltar o no?
A mi m’agradaria, però ara, a l’estiu, no sé si tindrem tant temps, però la idea és que sí. Volem treure cosetes i poder més endavant fer un enregistrament més gros amb nou material.
Teniu algun concert programat?
L’11 d’agost estarem a l’escenari de la Jazz Cava a la tarda
Alguna altra proposta?
A la cantonada de l’agenda, el que tenim és una festa privada, que també en fem, de festes privades. I després, no sé si ens deixarem caure per alguna guingueta o algun altre lloc, però això encara està en procés de maduració.
Vas estar al Festival de Jazz de Vic no?
En aquest cas, això entrava a dintre de la presentació d’un llibre de la música laietana, que l’autor és de Vic que és l’Àlex Gómez Font que és un autor que treballa com les formiguetes. Fa una gran tasca de recopilació d’informació, contrastar-la, i fa de tot això uns treballs documentals de llibre, que són molt fàcils de llegir i molt fàcils de comprendre.
Com et vas iniciar amb el saxo?
Jo era músic, però no ho sabia. No havia trobat la vàlvula que em despertés totes aquestes coses. Gaudia molt de la música, vaig aprendre molta música al llarg dels anys, escoltar moltíssima música, i un dia, quan vaig fer els quaranta en David se’m va presentar amb un regal d’aniversari que era una flauta travessera. El maig vaig començar a fer classes amb un grandíssim flautista. Jo amb quaranta anys vaig patir molt de contractures, sonava, però em feia patir més que gaudir. Aleshores vaig dir que havia de trobar una altra sortida, perquè això està en marxa i jo no podia parar. I va aparèixer el saxo.
Tu abans dels quaranta no havies tocat res?
Jo era músic, però no ho sabia. Ara està sortint tot. Mai és tard.
Qui et va ensenyar a tocar el saxo?
El meu profe de saxo també va ser una bèstia grossa, un grandíssim saxofonista, amb gran paciència, i gran capacitat pedagògica. Jo, als meus mestres, els que he tingut al llarg de tot el meu recorregut musical, els hi dec tantes coses i totes bones. Realment m’han aportat molt, m’han reconduït molt, han tingut molta paciència i fins aquí, perquè amb el saxo jo vaig començar el 2014, ara fa deu anys.
A més a més, ets cuinera no?
Soc cuinera vocacional. Faig el 50% una cosa i el 50% l’altra. M’hi dedico professionalment i també imparteixo cursos.
