Els biopics ja no són el que eren. No estan ara a l’estadi d’aquelles pel·lícules que narraven com una història. I a mesura que arriben s’ordenen per qualitat, popularitat, realitat, tècnica i empatia. És més la vida d’un autor, músic, cantant o policia predissident. Vull dir amb això que no anem a veure la vida i miracles d’una figura artística, sinó un concert tallat a imatges o una gravació d’un disc o actuacions. Podria recordar els que m’han impactat: Queen, Johnny Cash, Witney Houston, Emerson, Lake & Palmer i ara hi ha Grace (també la Diana), que és ni més ni menys que el nom.
És la recuperació de Sydney Pollack, que el 1972 va gravar la producció de dos importants discos d’Aretha Franklin, d’un treball cinematogràfic que va acabar de rodar Alan Elliott. El film porta sentiment, correcció i sentit de l’espectacle que s’afegeix a l’homenatge del propi Pollack. En metratge seria el tercer després de Jagger. Hi ha en el documental restes de la pel·lícula inicial que llavors va tenir errades d’imatge i so que no permetien una exhibició.
És millor concert en directe que la pel·lícula. Millor el disc que el documental. Gener de 1972, Aretha Franklin actua dos dies a l’església baptista missionera de New Temple de Watts, Los Ángeles. Aquells concerts van ser gravats i es convertirien en un disc que, posteriorment, seria el més venut de la cantant: Amazing Grace. Tot allò va ser filmat pel mític Sydney Pollack i el seu equip. Ara, aquell tresor cinematogràfic de la música del segle XX, que ha romàs guardat en un calaix durant quadre dècades, surt a la llum gràcies a un grup de cineastes apassionats. Abans de la seva mort, el 2008, el mític i oscaritzat cineasta Sydney Pollack (Memorias de África) va expressar el seu desig de completar el documental que va rodar el gener de 1972 quan va filmar els dos concerts, en dies seguits. Tot el material cinematogràfic d’aquell moment, que va donar lloc a l’àlbum més venut de la llegendària cantant, i a un dels millors discos de gospel de la història, ha romàs ocult fins que el director i productor novell Alan Elliott i un grup d’entusiastes del projecte han aconseguit que vegi la llum.
Com si d’un tresor sorgit d’una càpsula del temps es tractés, Amazin Grace serveix com a testimoni pòstum de l’autor de clàssics com Los tres días del cóndor, així com document imprescindible d’una època d’agitació política i social als EUA. Les últimes tecnologies digitals van permetre a l’equip resoldre els desafiaments tècnics que plantejava aquest film, sobretot al que es refereix a sincronització d’àudio i imatge, i mostrar en la seva màxima esplendor a la Reina del Soul en una pel·lícula on es troben l’espiritualitat i la música.
