Quan tenia 13 anys els meus pares em van portar a veure Amadeus i l’impacte encara el recordo ara. Des de llavors, dec haver vist la pel·lícula unes 15 vegades i cada vegada hi descobreixo noves capes i detalls i gaudeixo quasi com el primer dia. En l’art això només sol passar quan el tema essencial de l’obra és prou intemporal i potent com per admetre relectures permanents, i Amadeus és una gran metàfora sobre quelcom que sempre existirà: la col·lisió entre el talent, el geni i la mediocritat.
L’eix de la pel·lícula, dirigida per Milos Forman i estrenada el 1984, és la rivalitat entre Wolfgang Amadeus Mozart i Antonio Salieri, en aquell moment compositor de la cort imperial de Josep II. La pel·lícula ens mostra un Salieri pletòric d’autoestima com a compositor fins que un dia coneix Mozart i tot se’n va en orris en qüestió de minuts: la facilitat sobrenatural d’aquell jovenet insolent per crear la música més sublim que s’havia escoltat mai omple el cor de Salieri d’una humiliació i enveja malaltissos, fins al punt que dedicarà la seva vida a un sol objectiu: destruir Mozart. Forman va arriscar amb aquest plantejament, perquè per fer-lo funcionar calia exagerar la personalitat dels dos rivals. Així, el geni de Salzburg apareix com un noi infantil, immadur, arrogant, irresponsable, amant de les festes, les dones i l’alcohol; i Salieri és un home més aviat fosc i un compositor mediocre. Tot això, naturalment, no es corresponia amb la realitat històrica i va aixecar força polseguera, però la trama està portada de manera brillant, creïble i amanida amb un element que esdevé un dels grans triomfs del director.
Parlo de la música, naturalment. Per primera vegada descobrim la música de Mozart amb funcions dramàtiques de banda sonora cinematogràfica: il·lustrant tota mena de situacions, guiant les emocions de l’espectador, creant pics de tensió…, tot plegat demostra la immensa riquesa expressiva de l’obra del compositor. La selecció de fragments i l’ús que se’n fa és simplement magistral, i l’escena en què un Mozart malalt al llit dicta a Salieri les diferents línies instrumentals del Confutatis és un dels moments culminants del cinema de finals del segle XX, alhora que revela com funcionaven la ment i la sensibilitat del compositor quan creava.
Hi ha molts artistes amb molt talent, però de genis n’hi ha poquíssims a cada generació; i quan un artista té molt talent és molt possible que es pensi que és un geni… fins que se’n troba un de debò. Aleshores, el terrabastall que es pot desencadenar és important. El cas de Salieri és d’autèntica mala sort: tenia molt talent, però va anar a coincidir a la mateixa ciutat i en el mateix ofici amb un dels genis més grans de la història. I així li va anar. Podeu veure Amadeus a YouTube, doblada al castellà.
