Entre l’infern i la glòria (Ed. de 1984) és una obra monumental. Un miler de pàgines amb la vida de Jacint Verdaguer convertida en novel·la. L’escriptor Àlvar Valls (Barcelona, 1947) va quedar atrapat per la seducció del personatge i s’hi va submergir. El poeta de Folgueroles és tan intens com si hagués viscut diverses vides en una de sola. La novel·la se situa en els seus darrers dies, colofó d’una existència entre la glòria terrenal de l’escriptor i la celestial del sacerdot.
Tot verdaguerista ha tingut el seu moment de revelació, la seva entrada en el personatge. Quina va ser la d’Àlvar Valls?
De jove, jo de Verdaguer pràcticament només en veia la sotana. Unes fotos en blanc i negre. M’interessava ben poc. Tinc una amiga de molts anys que m’anava insistint: “Llegeix Verdaguer!” Jo començava L’Atlàntida i no passava de la tercera pàgina. Trobava els versos molt durs, i no hi entrava. No se’m va acudir d’entrar-hi pel camí bo, que potser me n’hauria donat una visió més lluminosa. Si ho feia per la poesia religiosa, tampoc me’n sortia. Posteriorment sí que he descobert que hi ha dues temàtiques religioses en Verdaguer. La de catecisme i pessebre, un Verdaguer justet… no estaríem parlant d’ell si només hagués escrit això. Però hi ha un Verdaguer espiritual, místic, que supera qualsevol sotana, per entendre’ns.
Deu ser una manera més profunda d’accedir a l’univers verdaguerià.
Aquesta amiga de qui parlava, la Teresa Clota –dic el nom perquè els verdagueristes la coneixen– em va recomanar que llegís els Idil·lis i cants místics, les Flors del Calvari… Fins al moment que vaig començar, i em vaig sorprendre a mi mateix de com em va tocar. Com cap altre escriptor! Vaig anar entrant en la seva obra, i quan vaig arribar al Canigó… és superior! Per cert, vaig llegir L’Atlàntida! I crec que en vaig trobar l’essència. L’any 1995, quan feia de periodista a Andorra, també se’m va demanar de comissariar una exposició, amb motiu 150 anys del naixement de Verdaguer. I va ser un motiu més per ficar-m’hi.
“Verdaguer és una figura que crema així que es toca”, deia Salvador Espriu. Hi està d’acord?
Jo me’n vaig enamorar! De l’obra i de l’home. I com deia l’Espriu en aquesta reflexió, quan Verdaguer t’enganxa ja no et deixa.
De l’obra i de l’home, diu vostè. En el cas de Verdaguer, una no s’entén sense l’altra?
No. Per exemple, les Flors del Calvari són producte del seu drama personal. I si no coneixes aquest drama personal pensaràs: “Què diu aquest home?”. Entendre l’obra va molt lligat a conèixer la seva biografia. D’aquí va venir que joc comencés a llegir literatura verdagueriana.
Els llibres que parlen d’ell. Que en són molts…
Em vaig iniciar amb els clàssics, els del seu temps com Serra i Boldú o el seu cosí Joan Güell, la de Josep Miracle…i vaig descobrir que hi havia un gran buit en els estudis verdaguerians: una bibliografia. D’obres d’ell i d’obres sobre ell. Era ben estrany que n’existís, en un escriptor de la seva talla, només una de Fouché-Delbosc, de l’any 1912, i una altra de Lluís Guarner, amb unes dues-centes entrades. I em vaig dedicar a recollir-ho jo mateix. Una bibliografia associada a una cronologia, el dia a dia de la vida de Verdaguer.
Aquesta bibliografia, no l’ha publicada, i tampoc el dietari. Són altres projectes sobre Verdaguer que té pendents?
Si, ho estem fent amb la meva dona, la filòloga Roser Carol. Des de l’any 2003 hi estem treballant, a raó de quatre hores diàries, els dies que som a casa. Milers d’hores.
Aquest és l’origen de la novel·la? Veig que no la tenia com a primer objectiu…
No. Però va arribar un moment en què vaig pensar que podria fer una novel·la sobre Verdaguer, per arribar a un públic que no fos només d’estudiosos. La documentació, ja la tenia, sobretot la cronologia, i a part d’això, el coneixement general de la vida de Verdaguer. Així va néixer la idea de la novel·la, que vaig trigar tres anys a escriure.
S’estructura en capítols que corresponen als darrers dies del poeta, viscuts a Vil·la Joana. Amb això ens vol dir que són un resum, una mena de condensació de la seva existència?
Pot tenir aquesta lectura. En aquest moment es reprodueix la lluita d’uns i altres, com un epígon del seu drama. La vida de Verdaguer va ser contradictòria, en molts aspectes degraciada –per la malaltia i per la persecució de que va ser objecte–. Però en altres aspectes, va ser lluminosa. Ell era un capellà, per sobre de tot…
Sempre hi ha hagut debat sobre aquest aspecte, hi ha qui diu que era un escriptor abans que capellà.
Crec que se sentia sacerdot. Però tenia, al mateix temps, la vocació i ambició de ser un gran escriptor. I això havia de generar-li problemes, perquè era una persona introvertida, tot i que ho va aconseguir. Pensi que tenia estratègies modernes, com la de tenir uns agents literaris: ho van ser Ramon Casals, de la Tipografia Catòlica de Barcelona, i Àlvar Verdaguer –que també tenia llibreria a la Rambla i no era parent d’ell–, i en tenia també a Girona i a València. Ho sabem per la correspondència que hi mantenia. I que a mi m’ha servit molt per trobar el punt del llenguatge de la novel·la. No sols el dels personatges, sinó també el del narrador.
Però el seu català no m’ha sonat a una mena de recreació arqueològica del català del segle XIX.
No he volgut imitar la llengua d’aquell moment, però sí expressar-me d’una manera que no dissonés respecte a aquesta. I que el lector es trobi submergit en un llenguatge que, sense ser arcaic, sí que no faci concessions a una pobresa lingüística que a vegades sembla que s’hagi de fer perquè la gent hi entri. Jo no he fet concessions. Qui vulgui entrar-hi, hi entrarà. I qui no, no.
Li va costar també de trobar el to de novel·la, que no semblés massa una biografia novel·lada?
Des del primer moment, em vaig trobar que no volia fer una biografia formal ni tampoc una hagiografia o un reportatge sobre el segle XIX a Catalunya, sinó una novel·la. Amb un personatge central i altres de secundaris, que es compten per centenars. Com a novel·la històrica, una mica compromesa, perquè Verdaguer està ja molt estudiat. Vaig optar per una novel·la lligada a la realitat dels fets. Fins que l’editor, en Josep Cots –amb tota la valentia d’un editor de veritat– va acceptar de publicar-me-la sense demanar que l’escurcés. Aquell dia se’m van esvair molts dubtes de si realment això era una novel·la. He vist que els crítics no ho han qüestionat. Jo volia que es veiés així, i no com un treball d’estudiós disfressat de novel·la.
Tot i que vostè sí que és un estudiós de Verdaguer!
No me’n considero. Els meus treballs, com la bibliografia, són de síntesi del que han fet altres. I sense els estudiosos de Verdaguer, tampoc hauria pogut fer la novel·la. Les presentacions, per exemple, he volgut que les fessin novel·listes abans que erudits. Quan acabem la bibliografia, que espero que sigui l’any vinent, tancaré la meva època verdagueriana i em dedicaré a algun altre personatge. Passolini, per exemple, que també m’apassiona. Em tempta. I tenien una cosa en comú: tots dos eren rebels. Com a bons rebels, els seus els van enviar al gulag.
Coneixent tant la vida de Verdaguer, ha arribat a entendre’n la persona en tota la seva complexitat?
És la pregunta del milió, i jo no sé contestar-la. M’he fet una idea de qui eren els verdaguers que vivien en Verdaguer. És tan contradictori, que a vegades et destarota. Li poso un exemple. En la cronologia, el dia 8 de desembre de 1894 tenim dues anotacions. Una és una carta al bisbe Morgades, parlant d’una difamació de què creia que havia estat objecte, i que acaba dient: “Ja que tan poc estima la seva ànima, seguesca la inspiració de les prostitutes; jo seguiré la de la Mare de Déu.” És duríssim, escrit per un capellà al seu bisbe! I el mateix dia, tenim la nota que escriu en un poema de lloança al bisbe restaurador del monestir de Ripoll: “Puix veniu de Ripoll, prelat insigne / de dar a nostres comtes túmul digne…”. I tot el mateix dia!
Quan Verdaguer va morir, tothom se’l volia fer seu. És perquè eren conscients de la força que tenia la seva figura?
Sí, perquè de diners pel mig, no n’hi havia. Estava endeutat. Era per la glòria. Uns perquè volien presentar-lo com la paràbola del fill pròdig que torna a la casa del pare, altres per tenir la glòria d’encapçalar les Obres Completes, i els que feien costat a Verdaguer potser només per oposar-se als primers. Pensi que quan va morir hi havia una discussió terrible de si s’havia d’enterrar a Barcelona o a Vallvidrera. Els contraris a Barcelona deien que no podia ser perquè l’alcalde era republicà.
El dia que va presentar el llibre a Barcelona, just abans del confinament, va dir que cada escriptor català hauria de “fer el seu Verdaguer”. Què volia dir amb això?
Sí. Entre els dramaturgs, es deia que cada un, quan començava a escriure, havia de fer una Fedra. Fins i tot s’havien fet treballs, a l’Institut del Teatre, que consistien en això. I crec que era perquè aquesta tragèdia donava per molt. Jo dic això perquè cada escriptor podria interpretar Verdaguer d’una manera o una altra, i s’ha fet, des que va començar Santiago Rusiñol amb El místic fins a Daniel Palomera, aquest any, amb Fills de la terra dura.
