Com dèiem en l’anterior article, a Osona es parlen moltes llengües a part del català. Després de fer un tast de la llengua amaziga, avui dedicarem unes línies al panjabi, una llengua que es parla entre el nord-oest de l’Índia i l’est del Pakistan, a la zona coneguda com a Panjab (que vol dir ‘cinc rius’, pels cinc rius que creuen la regió).
Tot i que oralment es poden entendre perfectament, el panjabi s’escriu amb dos alfabets diferents: el gurmukhi a la vessant índia i el sahmukhi a la banda pakistanesa del territori. Com bé sabreu, la frontera entre l’Índia i el Pakistan és una zona conflictiva, en constant disputa, i el Panjab ha viscut una diàspora que ha portat habitants seus, i per tant la seva llengua, a tots els racons del món; és la tercera llengua parlada del Regne Unit, la cinquena al Canadà i a Catalunya el 2007 la tenien com a primera llengua més de 10.000 persones.
La major part de parlants del panjabi que viuen a Catalunya tenen l’anglès i l’hindi com a segones llengües, que aprenen a les escoles índies degut al seu passat colonial. El panjabi és una llengua indoeuropea, com el català, però el seu origen comú ha quedat tan lluny en la història dels canvis lingüístics que podem trobar poquíssimes semblances entre totes dues.
Com a curiositats lingüístiques, el panjabi destaca pel seu ús semàntic del to. Oi que heu quedat sorpresos escoltant gent xinesa parlar entre ells? Les pujades i baixades de to (entès com a nota; aguts, greus…) tenen valor semàntic en el xinès i el panjabi. Així, el mateix conjunt de sons, pot voler dir coses molt diferents segons si les vocals són greus o agudes. L’alfabet llatí no permet marcar el to, per això aquestes llengües són tan difícils d’escripturar en les nostres lletres, i encara més d’aprendre a parlar-les correctament!
També, i això segur que us és més familiar, fa servir declinacions en lloc d’articles o preposicions. Els qui heu estudiat mínimament el llatí o l’alemany sabeu de què va; en lloc de posar una partícula davant dels mots per determinar-los, se’n modifica el final. “A la casa” pot ser “casaALA” (com a exemple gens acadèmic) o “amb el gos” “gosAMBEL”.
Per acabar-ho d’adobar, en alguns casos flexionen el verb segons el gènere. Això pot sonar molt estrany, però de fet en català ho fem sovint amb el participi… “la carta, l’he donada a ta mare” o “aquella sopa, l’has tastada?”. Parlant de llengües, mai som tan lluny com sembla.