Un país de les meravelles que té la mateixa extensió que el Priorat, però on viuen 10 vegades més d’habitants. I no hem d’obviar que fa 100 anys no tenia cap carretera. Per la Seu, s’hi entrava per un camí de bast. Venint de l’Arieja només caminois de muntanya, perdedors perquè així els eren més útils als contrabandistes, unien aquestes valls amb la civilització. Valls, que no van tenir màquina llevaneu fins la dècada dels seixanta del segle passat, però que ara són un enlluernador empori dels esports d’hivern.
Les primeres obres d’Albert Villaró són l’obrador on exercita els ingredients que faran eclosió en les de maduresa: els articles d’Els quatre pilans, els retrats de gent de muntanya de La selva moral i la primera novel·la, Les ànimes sordes, diu ell “una mena de thriller de secà”, que va publicar com a serial d’estiu al diari Segre. Ben aviat encerta un primer do de pit, Obaga, una història de misteri en un ambient rural per on circulen personatges tocats de comicitat. Totes aquestes obres s’emmarcaven en pobles de l’Alt Urgell, reals o ficticis, amb una Seu emmascarada darrere del topònim Lagrau, amb breus incursions andorranes i, sobretot, en la darrera, amb escapades a ambients gallecs i barcelonins. Però serà en les distàncies geogràficament curtes, quan decideix establir-se a Andorra, quan el domini narratiu prendrà una versemblança que pocs podien sospitar que donaria l’aparentment migrat escenari andorrà. Del mateix any d’Obaga és L’any dels francs, una derivació cap la novel·la històrica, de misteri i d’aventures en què el protagonista, el jove Dacó, s’immergeix en un viatge iniciàtic ple de descobriments en terres d’Al-Andalús. I emmarcada a Lagrau, hi trobem La primera pràctica, una primera obra de gran ambició amb dues històries que succeeixen el 1642 i el 1991, que són dos rèquiems a doble cor.
Villaró ha progressat en la carrera literària amb una confluència amb Andorra com a marc. Sobretot a partir de la irrupció del conegut com el Viudo, Andreu el Vidu o el Vidu Boix, de fet Andreu Boix, oficial de la policia andorrana que pren el timó de la trilogia que a cavall del misteri d’un crim o delicte que porten al segrest i/o a la mort se centren a diseccionar entre l’humor, la ironia i el sarcasme una societat andorrana canviant i, alhora, excèntrica i endocèntrica. A Blau de Prússia, Andreu Boix intenta superar el sentiment de culpa per l’accident de cotxe que va tenir fa tres anys i que va suposar la mort de la seva dona. A L’escala de dolor, la vida plàcida del principat es trasbalsa amb l’arribada del president Sarkozy i, finalment, a La bíblia andorrana, Boix s’enfronta amb la trama de la mort d’un banquer a Andorra (fet inimaginable!) que porta conflictes i suspicàcies amb la policia espanyola. L’Andreu i la companya Canòlic es traslladen a Madrid per, entre altres empreses, la de recuperar un antic patracol, la bíblia andorrana, de mans estrangeres. Totes tres novel·les sacsegen els usos i costums moderns d’un estat que és una singular botiga a l’aire lliure.
Andreu Boix té les característiques tòpiques del caràcter andorrà. De fet, “fa més l’andorrà” del que aparenta: “En el fons, tenia por de les escopetes fora de control, de la disbauxa de la setmana de l’isard, d’aquells muntanyencs estranys que, per poc que gratessis aquella capa curial, refinada i cosmopolita que intentaven conrear, en sortia un aborigen malfiat…”
Constantment en els preàmbuls de les seves obres Villaró ha d’estar avisant per allò de no provocar equívocs que podrien portar-li maldecaps: “Les accions d’aquesta novel·la discorren majoritàriament al Principat d’Andorra, en un futur imprecís / imperfecte. O bé en un passat immediat i alternatiu, tant li fa.” Els responsables de les idoneïtats andorranes no se’l deuen llegir, o bé no entenen la seva àgil, aguda i fina ironia. Villaró és clarivident i incisiu quan es proposa l’anàlisi sociològica: “Andorra ha viscut molts segles [ja ho pots ben dir: és el país més vell d’Europa] instal·lada [o presonera] en el seu bressol fet de muntanyes, protegida dels perills de l’exterior [que han estat els francesos i espanyols al cinquanta per cent]. Ha pogut evitar l’absorció [pels castellans], l’assimilació [pels gavatxos], la despersonalització [pels catalans] gràcies a la tenacitat [l’obcecació] i l’astúcia [la puteria] dels valents muntanyencs [sorruts contrabandistes] que l’habitaven.”
La visita del copríncep Sarkozy amb la Carla Bruni, magistralment dosificada, fins que arriben al Pas de la Casa i, després, donant un toc de grandeur a un gremi de comerciants que no saben entonar un autèntic do de pit. Tot amb un to d’opereta bufa que traspua enginy i humor per totes bandes: “El copríncep francès volia visitar les set parròquies, totes set, perquè cap dels cònsols dels Emirats Andorrans Units tingués la temptació d’emprenyar-se, amb l’orgull ferit pel greuge coprincipesc.”
Mestre en la composició de comparacions, com en el cas de Meritxell: “És un espai tot estrany, un pati malgirbat, un decorat com de la guerra de les galàxies” i en la incorporació en el cos d’una llengua que llisca perfecta, narrativament parlant, de forma gens forçada de variants lèxiques com sarramball elèctric, arrefredar, furro, puturrú, euca…; també la incrustació de refranys i frases fetes que no fan sinó reforçar l’expressivitat narrativa o els girs i registres en què s’expressen personatges extrets d’una realitat indiscutible.
Les valls d’Andorra sempre estiren i doncs, quan ha volgut traslladar les seves propostes narratives fora del principat les ha fet partir de pretextos andorrans. Així, a Els ambaixadors, una ucronia del que podria haver estat la història si Franco no hagués guanyat la Guerra i Carrasco i Formiguera no hagués estat immolat a Burgos, el mossèn que no és mossèn, però que hi passa com si ho fos, està camuflat a Llorts, la primitiva esglesiola en què Verdaguer va oficiar missa quan per primera vegada va arribar al Principat el 1883. L’acció es trasllada a Barcelona, Madrid… i apareixen personatges històrics a les ordres de la subversió dels fets històrics. Així, trobem Josep Pla exercint d’espia i instigador a Madrid al servei d’una Catalunya independent.
Villaró afirma que acabada aquesta novel·la li va quedar un fil penjat que el va dur a una nova ucronia, El sindicat de l’oblit, l’acció de la qual arrenca al port de Cabús, al llindar entre Catalunya i les Valls i en què mossèn Farràs, que té estudis eclesiàstics però que no va arribar a ser ordenat sacerdot, haurà d’investigar l’atemptat que provoca la mort del general Franco el 18 de juliol de 1936 en un accident aeri a bord del Dragon Rapide. Aquí, García Lorca és viu i retorna de l’exili el 1975. Hauran quedat més fils per enfilar noves ucronies?
Seguint en l’equidistància que en les seves ficcions res fa referència a la realitat i als personatges que la marquen, Villaró té encara importants mines temàtiques per explotar. Així, la setmana de l’Isard, la disbauxa permesa als mascles andorrans de bona posició tot just apuntada a L’escala de dolor, combinada amb altres ingredients, donaria per una bona trama en què violència, sexe, droga, negocis tèrbols… inventarien històries que mai no han passat o, potser sí… O com la de subhastes de banques privades. O com es pot seguir sent un paradís fiscal opac sempre que la foscor no sigui gaire aclaparadora.
En fi, un contrast de tots els colors del ventall, dels blaus i verds més purs als ocres i grisos més enterbolits passant pels tons més llampants d’autèntics cafarnaüms de botigues i magatzems que dia sí i dia també, enlluernen a locals i forasters amb els seus neons i temptadors aparadors. De fet, les Valls vistes, de nit des de qualsevol punt alt, semblen talment l’espinada bífida i lluminosa, de pedreria fina, d’unes terres que fa poques dècades vivien pràcticament a les fosques i amb esforçats recursos extrets del sector primari.
