Des de la revista ‘Cafè amb llet’ va exercir de corcó de l’exconseller de Salut, Boi Ruiz. Es va incorporar a Podemos amb la voluntat de donar un perfil propi, des de Catalunya, al nou moviment sorgit del caliu de l’11-M. Des d’aquí es va integrar a Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), sigles per les quals va ser diputat al Parlament fins que les costures d’aquesta coalició es van esquinçar. Després del breu pas per política institucional, Albano Dante Fachin ha tornat a la base. I lluita per defensar unes llibertats bàsiques que veu amenaçades.
Va quedar escarmentat de la política institucional? Quina experiència n’ha tret?
No me’n penedeixo. Els que fem activisme, a vegades ho mirem des de fora, tot això. Haver estat allà et permet entendre els mecanismes de les institucions. I també els seus límits, que moltes vegades perceps però que no veus fins que no hi ets. Les institucions tenen moltes limitacions, i ara ho estem comprovant. Quan tornes a ser-ne fora, et preguntes què hem de fer, des de l’activisme o la ciutadania, per relacionar-nos amb aquesta realitat.
En el seu cas, potser va ser més evident per la disparitat del grup parlamentari on estava…
Sí, no només hi érem els nous, sinó que convivíem amb gent que sí que tenia una llarga trajectòria, i això va formar part de les friccions.
Segur que més d’un partit li va oferir formar part de les llistes del 21-D i així poder continuar en política. Per què no ho va acceptar?
Després de la convocatòria que va fer Rajoy vàrem valorar, des de la direcció de Podem a Catalunya, que eren unes eleccions excepcionals. I una de les decisions va ser parlar també amb independentistes, per explorar les possibilitats d’actuar conjuntament davant la imposició de Madrid. Més que oferiments concrets a mi, sí que vam seure amb ERC i amb la CUP, i també amb Procés Constituent, i amb tots els que érem a CSQEP.
I per què no van poder arribar a acords?
La manca de temps ens va impedir d’aprofundir en els debats, i dibuixar acords polítics. Si una cosa vaig aprendre de la legislatura anterior va ser que el pas personal d’estar en política és important, però que això ha d’estar lligat a un pla compartit. Jo podia anar a unes llistes i convertir-me en diputat… però en diputat de què? Un dels problemes que vaig viure en el meu grup parlamentari era la falta d’una estratègia política treballada. I algunes vegades veus també que els interessos personals dels diputats passen per sobre de les estratègies polítiques. No ho dic com una crítica, sinó com una constatació.
És un dels problemes de convertir-se en polític professional?
Ser diputat et dona rellevància, un sou, un cert reconeixement social… No és que jo sigui millor que ningú, però sí que, amb tot l’entorn de gent que m’acompanyava, ens van conjurar perquè mai la possibilitat de tenir un càrrec passés per davant de la prioritat, que era anar al Parlament per fer alguna cosa concreta. Per això és tan important la rotació a les llistes, que la CUP ha treballat a fons, i que en algun cas puc arribar a trobar excessiva. Però a l’altre extrem ens trobem persones que fa trenta anys que salten d’un lloc a l’altre. Un diputat pot arribar a cobrar 7.500 euros al mes, tot i que nosaltres teníem una limitació a 2.000. I quan t’acostumes a viure amb 7.500, com tornes enrere, o a quin altre lloc te’ls paguen? Sembla mentida, però aquests detalls expliquen moltes decisions.
Què va canviar en aquest país després de l’1 d’octubre? Més que del resultat, vostè en destaca l’apoderament popular.
Tothom va sentir que el dia 1 d’octubre –i el dia 3 també– estava passant alguna cosa que no havien vist en tota la seva vida. Davant d’això, podem deixar-ho com una cosa bonica que va passar o bé preguntar-nos com transformem i donem sentit a allò de què vam ser capaços. I no ho dic tant pels resultats com per l’experiència social. Fins l’1 d’octubre, se’ns estava presentant un discurs independentista i un de no-independentista. Però aquest dia passa una cosa que no cabia en cap dels dos relats. Hi ha la repressió brutal, que pocs esperàvem. Però hi ha també la gent que va a votar no. I algunes d’aquestes persones, no només van votar, sinó que van obrir col·legis. Militants de Podem, en barris on no hi ha tanta presència de partits independentistes, van fer això, i es van encarregar de les urnes, amb tots els riscos que això comporta. Insisteixo: això no cap en el relat del 155 ni el de l’independentisme, però tampoc en gran part del relat dels Comuns, o de Podemos a nivell d’estat.
Aquí és on començaven a topar, vostè i la direcció del partit de Pablo Iglesias?
Ja estàvem veient les diferències. La nostra militància a Catalunya deia que havíem de participar en l’1 d’octubre, i Pablo Iglesias, que “si yo fuera catalán no votaría”.
Tornem a l’1-O i als fets que no encaixen en cap esquema. Quina transcendència tenen?
El filòsof francès Alain Badiou parla d’esdeveniments en sentit ampli. En diferents societats i al llarg de la història, succeeixen coses que no caben en cap esquema previ. I com ho fem per estar a l’alçada d’això? Com hi responem políticament? Per això deia que no es pot quedar en una cita per posar en els llibres, s’ha de transformar en quelcom polític. Badiou diu que, com que el canvi és tan profund, el nou relat que s’ha de construir a partir d’aquest moment requereix temps, i debat. Aquí s’està forjant una cosa molt perillosa per a l’establishment. Fixi’s: quan surt el rei Felip VI?
El dia 3 d’octubre, al final de la jornada de vaga general, o d’aturada de país, diguem-ne com vulguem.
Exacte, no surt el dia que s’aproven lleis al Parlament, ni quan s’anuncia el referèndum, ni tan sols el mateix dia 1 d’octubre. Surt el dia 3, perquè als carrers s’està veient quelcom que no encaixa amb l’estratègia que l’Estat tenia prevista. Una estratègia que passava per dir que són quatre independentistes… Era més profund, el malestar!
L’articulació política d’un moviment social també es va plantejar a partir del 15-M, i la sensació és que va quedar incompleta. Podemos ho era, en certa forma, però s’ha quedat a mitges. Pot passar el mateix amb l’1-O?
El 15-M va ser un moment com aquest, en què ens vam preguntar què estava passant. Allà estava confluint un munt de gent que ho posava tot en qüestió, començant pel bipartidisme a Espanya.
“Aquests dies vaig a fer moltes xerrades, i veig angoixa: si l’angoixa es transforma en frustració, serà una oportunitat perduda”
I al cap de pocs dies, el PP torna a guanyar les eleccions!
Cert. I es crea una sensació de desassossec entre aquells que s’havien mobilitzat. Havia servit de res, tot allò? Però això ens serveix per a l’1-O: no esperem que un canvi de tan calat tingui una correlació política en dos mesos. És més profund. Potser ens hem imposat un horitzó que serà curt, que ho tenim a tocar… L’1-O és tan important que li hem de donar una oportunitat, i aquesta passa per no exigir-li resultats immediats. Aquests dies vaig a fer moltes xerrades, i veig angoixa: si l’angoixa es transforma en frustració, serà una oportunitat perduda. És tan gran el que vam fer que cal persistir molt. I ser conscient que no ho resoldrem ràpid. Ens volem explicar que allò que diu l’un o l’altre, o allò que passa al Parlament, serà definitiu. Hauríem de poder mirar sobre del que passi a les institucions: ho vam fer des de baix, la gent va ser protagonista. Torno a Badiou; si hi ha compromís per part de la gent que ha protagonitzat els esdeveniments, el canvi és inexorable.
Però tots sabem que la política és voluble…
El que diferencia aquests grans moments és justament això, que la gent té una experiència política sense intermediaris, amb aquells que tenia al seu costat. No es basa en el discurs d’un líder. I això no es pot canviar: qualsevol persona que hagi viscut l’1-O el tindrà present d’aquí a vint anys. Fins i tot si ara tots els partits independentistes es posessin d’acord per dir que tot era una broma o una mentida, seria igual. En un moment de desassossec, és important tenir-ho en compte.
És la seva recomanació?
No deixar la interpretació d’això només en mans de les institucions o dels partits. I també la persistència: aquí no es regala res.
Qüestiona el sistema de partits? Al manifest de Som Alternativa, la plataforma que vostè ha constituït, s’afirma que són “un mal encara necessari”.
Ha d’haver-hi Parlament, ha d’haver-hi diputats i partits. Són les eines que tenim, almenys fins que algú no n’inventi d’altres per exercir la representació. Però jo mateix surto del Parlament i no me’n vaig a casa perquè cregui que no hi ha res a fer. Pensi en els CDR, originàriament comitès de defensa del referèndum. Fins i tot hi havia sectors del govern que no els veien bé. Per sort, la gent no els va fer cas, i va aconseguir que cap por partidària ho pogués frenar, era una realitat. D’una manera gairebé natural, en xarxa… Jo no dic que les institucions no serveixin, però davant dels reptes enormes de la política, aquí i arreu, la força dels Parlaments no és suficient.
És una crisi que va més enllà de Catalunya i de les reivindicacions independentistes?
Tenim una crisi de sobirania en el sentit més ampli. En el cas de Catalunya, perquè no ens deixen decidir sobre la nostra relació amb l’Estat. Però Espanya també té una crisi de sobirania: és dins d’una Unió Europea que també nega la capacitat de la gent de decidir, democràticament, sobre molts àmbits. És percebuda com un ens cada vegada més allunyat de les preocupacions i els anhels dels ciutadans. La globalització és una eina d’extreure’ns sobirania. Perquè, al cap i a la fi, què vol dir sobirania? Que jo decideixo sobre el que faig en la meva vida quotidiana. Tenim la sensació que no pintem res com a ciutadans, oi?
Sí, però no el preocupa que la reacció a això tingui tocs populistes, com està passant en molts llocs d’Europa?
Sí, veiem el Brexit. És un moviment sobiranista des del moment que el seu motor és la percepció de milions de britànics que no compten per res. I diuen: si no comptem, ens deslliguem d’això. O bé Marine Le Pen, que pregunta als francesos si manen ells o mana Angela Merkel. El malestar és sobre sobiranies. Per això el gran regal que fa Catalunya al món, amb l’1-O, és no reaccionar davant d’aquest problema amb una resposta excloent, de murs i de racismes. Al contrari, veiem un moviment de masses que s’articula justament amb els valors contraris: tenim una societat crítica amb una UE que mira cap a una altra banda mentre aquí ens atonyinen, però que també la critica per deixar morir els refugiats al mar. Aquesta reivindicació sobiranista, a Catalunya, cristal·litza entorn d’uns valors de progrés, d’inclusió i d’eixamplament democràtic. Crec que això és un regal per a Europa! I això ha estat possible perquè s’ha fet des de baix, no des de les televisions atiant els discursos de la por. Això és el que hem de cuidar! A veure quin polític català mitjanament seriós seria capaç avui d’articular un missatge com el de la senyora Le Pen. Ja dic, seriós, eh? Aquí Albiol no compta.
El terreny polític on ara s’està movent vostè és el d’eixamplar la base, expressió tan de moda?
Més que d’eixamplar la base, jo parlaria d’eixamplar la consciència. Eixamplar la base pot donar la sensació que un ja té l’objectiu i només cal sumar-hi adeptes. Però després de l’1-O hem de reflexionar. Es donen les circumstàncies per articular una majoria de resposta a tot això que estem vivint. I eixamplar al consciència vol dir entendre que si hi ha una part de població que té un anhel polític i que, fins i tot no essent independentista, se li impedeix expressar-lo, ens interpel·la democràticament, si de veritat ens creiem la democràcia. Que Puigdemont no pugui ser president, a mi m’indigna!
És del PDeCAT, hereu de Convergència, a qui vostè ha criticat moltíssim… No se sent incòmode defensant-lo?
Fixi’s: un senyor de Convergència! Podria estar cinc hores parlant de la quantitat de coses que no m’agraden del seu partit. Però que no pugui ser president, m’indigna a un nivell màxim. Què ens estan dient? Que s’ha suspès la democràcia? Bé, la democràcia està suspesa des que el Tribunal Constitucional es carrega un Estatut votat per la gent, ja ho sabem. I ho hem d’acceptar, això? Ja ens ocuparem de criticar-lo, si fa falta. I faré vídeos a Youtube i el posaré a caldo si no m’agrada com governa. Com sempre he fet. Però si la gent el vota, i no pot ser president, hi ha poc a discutir. Fins i tot, a dialogar. Si té el suport necessari d’un Parlament, què més s’ha de dir?
Si li haguéssim de posar ara una etiqueta a Albano Dante Fachin seria de la radicalitat democràtica, a més del seu sentiment d’esquerres?
Hi ha una cosa que uneix l’independentista més independentista amb el que va votar no: el compromís que les coses s’han de resoldre democràticament i el reconeixement que puc perdre, d’acceptar que pot guanyar la idea amb la qual no estic d’acord. Aquesta radicalitat democràtica és la que eixampla la base. Cap dels que va votar que no li estava demanant a l’altre, el que va votar que sí, que renunciés als seus postulats. I a tota aquesta gent, qui la representa? Aquells que ensenyaven el vot al Parlament, segur que no. Aquests estaven donant a entendre que els era indiferent què els pogués passar.
