Les darreres paraules, de Carme Riera va ser premi Sant Joan. Una sorpresa, perquè habitualment els premis Sant Joan són llibres més voluminosos que aquest. Però aquest, de només 165 pàgines, és un llibre que passa com un sospir. Carme Riera ja és una autora reconeguda, amb un ofici impressionant i per tant sabem que el llibre estarà ben escrit. Ara bé, el que sorprèn és la història d’aquest llibre.
Primer, perquè podria ser ben bé veritat el que hi explica, tot i que és una novel·la. És com la veritat inventada. L’autora refà una història diferent de la que hi ha als llibres d’història sobre l’arxiduc Luis Salvador, cosí de l’emperador Francesc Josep, de l’imperi austrohongarès, que va ser un enamorat de Mallorca, on va comprar diverses finques i va tenir relació amb mallorquins, catalans i espanyols.
Riera fa servir allò tan clàssic de trobar un manuscrit, una mica a l’atzar, que algú anònim li facilita el que se suposa és el darrer testament de l’arxiduc. Una mena de confessions que van més enllà de la seva biografia oficial o de com el descriuen els altres. Així, hi ha una part que són fets constatables, amb un resum de les dades històriques posades de forma accessible que fan que per qualsevol lector, si més no, el llibre ja tingui interès.
“Riera construeix una altra possible veritat que pel lector passa molt bé. Amb un parell d’estones t’endinses en el personatge, però també deixa una mica de regust d’inacabat”
Riera manté d’alguna manera la part del personatge que s’ha narrat històricament a Mallorca, aquesta part de personatge aventurer que fuig de la cort, que navega molt pel Mediterrani, escriu i aprèn llengües dels països que envolten aquest mar a l’estil dels últims descendents de la dinastia austrohongaresa que va desaparèixer després de la Primera Guerra Mundial. Però llavors l’autora també fa conjectures de com era aquesta persona: resulta que aquesta realitat històrica podia haver canviat en funció del que hagués fet o deixat de fer l’arxiduc. Potser era un espia? Potser la mort del seu cosí, Rudolf, l’hereu, no va ser un suïcidi?
Així no hi hauria hagut l’assassinat del cosí, llavors hereu, a Sarajevo? Potser li agradaven tant els homes com les dones? I de qui són fills els seus hereus? Vivia com un pagès, però tenia el que tenia perquè era arxiduc?
Riera construeix una altra possible veritat que pel lector passa molt bé. Amb un parell d’estones t’endinses en el personatge, però també deixa una mica de regust d’inacabat. Ja que feia una novel·la sobre el personatge queda la sensació que podia haver donat per a més.
