De sempre, m’han subjugat els aparells mecànics en general, i les motocicletes en particular, sense que sàpiga ben bé a què obeeix aquesta hipnosi obstinada que m’afecta poderosament des que tinc ús de poca raó. He dedicat gustosa part de la meva vida a la contemplació i la comprensió del funcionament de tota mena de ginys, articulats, mecànics, autopropulsats, que permeten moure’m a més velocitat de la que puc desenvolupar de manera natural amb les cames de ciclista que ja em comencen a fer figa.
Sense rubor ni senderi afirmo que part d’aquesta fascinació deriva de la capacitat que tenen les motos que em permeten desplaçar-me a tota hòstia per carreteres i asfalts, veloç com Èol, Hermes o Giacomo Agostini, però també he de dir que l’altra part de la fascinació prové de la contemplació, pura i simple, de l’harmonia de les seves parts, mecàniques, metàl·liques, curvilínies, polides i voluptuoses com les de Venus calipigia, la llenguda Madonna, l’estranya Rihanna o la culgrossa Kardashian.
El munt de ferralla de diversos metalls, doblegats, esculpits, soldats, reblonats, cargolats que conforma cada mecanisme d’una moto mereix una contemplació que reconegui el fruit de tants anys (de fet no massa) d’evolució des de la revolució industrial, i sé que Newcomen i Watt m’aclamen, segur, des de les seves tombes inundades i plenes de sutge. Detesto profundament les motos carenades que no exposen les seves intimitats a l’aire, gaudeixo de les motos nítides, perfilades, definides com un planell d’enginyer que posin en evidència els seus mecanismes i els lliurin a la lliure contemplació.
Passo moltes hores al menjador de casa, de nit, amb la mirada fixa i absorta en una pantalla gran i inútil que vomita idiotes en moviment, això sí, a 4K. Ha estat en aquests instants, en aquestes hores llises en què passen follades i silents les estrelles fugaces pels cels del nostre desesper, quan se sent el sospir de la nit i els cels es tornen tebis, que he pres una decisió, dràstica, total, arriscada, madurada.
Tot fent-me l’orni, he començat a buscar espai al menjador de casa on aparentment no n’hi havia. Com el qui no vol la cosa, he anat apartant de mica en mica la butaca esquinçada des d’on cada nit contemplo la televisió que m’ofega les paraules. El gat i el pollastre en forma de carolina que tinc a casa se n’han adonat i em miren intrigats i aliens a les meves intencions incertes. Dia rere dia, he apartat xano-xano, la catifa i les cadires del menjador, he mogut lleugerament el moble de les orquídies, amb suavitat perquè es veu que són delicades, i com aquell qui res, amb esforç, perseverança i rigor he aconseguit apartar tauletes i andròmines variades i, distretament, he creat un espai prou gran i ampli, vuit i ple de bosons de Higgs alhora, per a les meves intencions.
Malèvol i caut, he aprofitat la solitud que regna a casa un dimarts a mitja tarda i decidit he arrancat el bicilíndric que dorm sol al garatge de casa i, amb una primera ben calculada pels homes d’Iwata, he enfilat la moto escales amunt, he negociat dos replans i tres revolts després d’encallar-me a la barana de melis acabada de polir no fa massa que precedeix el replà final. Entrar a casa m’ha costat una mica, no ho negaré, però tot ha estat bufar i fer ampolles després de sobrepassar el rebedor i el distribuïdor que s’obre al menjador generós i al meu espai guanyat a pols i paciència.
El gat, la carolina miraven astorats, enlluernats per la simetria asimètrica del giny, pel soroll somort però profund del biciclíndric crossplane voltant a cop de gecs però rodó alhora. Amb suavitat he hagut de maniobrar una mica i quan la moto ha estat al bell mig de l’espai guanyat al temps, he parat el ball de cigonyal, bieles, arbres de lleves i cadenes diverses i variades, he estirat la pota de cabra i, amb cura i amor, l’he deixada inclinar un poc en aquell angle estrany que sembla que iniciï la caiguda, però no, i ara reposa imponent, potent i lúbrica, més infinitament atractiva, voluptuosa i fiable que una dona, que qualsevol dona.
Suposo que a la meva muller no li farà gens de gràcia descobrir a l’hora de sopar aquesta metàl·lica exposició mecànica, visual i sònica (el ralentí és francament encisador), però estic segur que acabaré convencent-la que la contemplació de la bellesa bé que val un petit esforç. I si no, que li demanin a l’Stendhal, el del síndrome dels collons, vull dir el de la bellesa malaltissa i la seva contemplació atònita.
Finalment, tinc la moto al menjador de casa. Rock me mama.
