El doctor Bonaventura Clotet (Barcelona, 1953) va veure el primer afectat de sida l’any 1981, quan era metge resident a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, i des de llavors ha consagrat la seva carrera a combatre aquesta malaltia. L’equip que dirigeix des de l’IrsiCaixa i la càtedra de la Sida i Malalties Relacionades de la UVic-UCC és a l’avantguarda mundial de la investigació. Encarem el tram final de la cursa, però mai no vol posar-hi dates. Els resultats dependran, en bona part, dels recursos que la societat decideixi destinar a la recerca.
Què sabem sobre la sida que no sabíem fa uns anys?
Que no és una malaltia aïllada sinó un conjunt de malalties. És un virus que altera el sistema immunitari, i això afavoreix un risc de patir malalties relacionades, com les infeccioses o alguns tipus de càncer. El virus de la sida, per exemple, destrueix de manera gairebé immediata el sistema immunitari intestinal. S’altera la microbiota, els microbis que tenim al budell, i es produeix més translocació bacteriana. És a dir, passen més bacteris a la sang, i hi ha més inflamació: s’endureixen les artèries, augmenten els trastorns cardiovasculars i els neuronals. En el moment en què la sida es converteix en crònica i l’esperança de vida dels que s’infecten i dels que no és força semblant, apareixen malalties relacionades.
Quines poden ser, aquestes malalties vinculades a la sida?
El trastorn de la microbiota permet estudiar una gran varietat de patologies, aparentment desconnectades de la sida, com l’asma infantil, l’obesitat, o el Parkinson o el càncer. S’ha vist que hi ha malalts de càncer que, segons la seva microbiota, responen de manera diferent als nous tractaments que es basen en el sistema immunitari. El sistema neurològic també està en contacte amb el budell a través dels plexos nerviosos que estan al seu voltant. Aquesta podria ser una causa que les persones que tenen més facilitat de generar proteïna amiloide –la causant de l’Alzheimer– hi pogués tenir a veure. És una possibilitat, i val la pena investigar-la.
Hi haurà un dia una vacuna preventiva que serveixi per evitar contraure el virus de la sida, com en altres malalties infeccioses?
Actualment ja disposem de la teràpia preexposició, uns fàrmacs que si es prenen bé funcionen en un 95% dels casos. Però la vacuna preventiva seria molt necessària, més còmoda que prendre’s una píndola cada dia i amb menys risc. Tenim una patent pròpia que pensem que pot ser molt potent per desencadenar una resposta preventiva en l’organisme. Es basa en anticossos neutralitzants. Per entendre’ns, unes fletxes que bloquegen el virus. Però encara estem en fase d’experimentació amb ratolins, per arribar a provar-la en humans queden cinc o sis anys. En els països on hi ha molta incidència de la sida, caldrà vacunar uns col·lectius i a altres no, per estudiar si els serveix per prevenir-la. Però això no és gens senzill.
Com s’haurien de dur a la pràctica, aquests estudis?
No seria ètic provar una vacuna en un grup de persones, i en el grup que no la prova no advertir-los que s’haurien de prendre una píndola de prevenció cada dia. Per tant, el nombre de persones que caldria estudiar amb la vacuna preventiva per comprovar si realment és eficaç serà enorme, si volem que les dades siguin significatives. Difícilment serà assolible un resultat a curt termini.
“Quan una persona s’infecta i comença el tractament, si el fa bé, al cap de 12 setmanes el virus és indetectable. Però hi és! Amagat en coves, que són unes cèl·lules”
Per als que ja han contret el virus, tenim entès que la vacuna està més avançada. En quina línia es treballa?
La vacuna terapèutica ha de servir per reeducar el sistema immunitari perquè reconegui el virus i poder-lo atacar allà on s’amaga, eradicar la malaltia i curar-la. Però ha de ser capaç de reconèixer les diferents varietats de virus, perquè muta contínuament. És com si vostè s’infecta amb virus de color verd i de seguida se’n produeixen de groc, vermell, blau i totes les tonalitats. Hem de fer una vacuna que ensenyi les cèl·lules a reconèixer tots els colors. I això no és tan senzill: podem aconseguir un ventall molt ampli, però sempre hi haurà un color que es pot escapar. Hem d’afegir altres estratègies per controlar-lo.
Una autèntica persecució, vaja!
Pensi que quan una persona s’infecta i comença el tractament, si el fa bé, al cap de 12 setmanes el virus és indetectable. Però hi és! Amagat en coves, que són unes cèl·lules. L’has de fer sortir per saber on és i destruir aquest amagatall. Són cèl·lules aparentment normals, i si no fas sortir el virus no evidencies que hi és. Per això no n’hi ha prou amb la vacuna terapèutica, l’has de combinar amb els anticossos neutralitzats o amb immunoglobulines específiques. En tot això estem treballant. S’estan sumant moltes estratègies per curar la persona infectada, i és probable que ho aconseguim quan tot es combini. Tenim l’orgull de dir que això s’està treballant des de l’IrsiCaixa, en col·laboració amb altres centres de tot el món. Encara és lluny… però a més diners, més a prop. Cada estudi d’aquest pot costar 15 milions, però se’n gasten en coses inútils, no? Com uns vaixells amb dibuixos de Bugs Bunny.
Amb més inversió, avançaríem més de pressa?
Tampoc són tants diners. En aquests moments, desenvolupar tots els estudis que ens permetessin arribar a conclusions sobre la combinació d’estratègies crec que es podria fer amb 100 milions d’euros. En un període de cinc anys, hauríem avançat molt. Però els titulars són terribles, d’això en sou una mica responsables els periodistes. Quan es pugui demostrar en una persona que tota la combinació li permet estar sense tractament, que el virus no surti i que no el trobis enlloc, encara caldran estudis i estudis, i un seguiment durant anys. Entre 5 i 10 anys, tindríem evidències consolidades en petits grups de persones. Arreu del món, però, hi ha diferents tipus de virus de la sida, i per a cada un caldrà fer tot aquest procés.
Àfrica és el lloc on hi continua havent la majoria de les infeccions?
Sí, del milió de morts anuals per la pandèmia, el 75% són a l’Àfrica subsahariana. Allà tothom hauria d’estar en tractament, i només ho està la meitat dels que caldria. A l’Àfrica hi ha un subtipus de virus, el C, i en canvi estem treballant el B, el dels Estats Units i Europa. Ara nosaltres volem començar a treballar amb el C amb els diners que generem. Pensi que el prototip de persona més infectada de sida, mirant globalment, és una dona de l’Àfrica subsahariana.
Fa anys que posen el toc d’atenció en el fet que hem relaxat els hàbits pel que fa a la sida…
Hi ha moltes variables que conclouen en el fet que la gent no valori el risc. La sida va generar moltes notícies catastròfiques, van morir figures públiques conegudíssimes, va tenir un momentum… però al sortir un tractament, cronificar-se la malaltia i sortir contínuament que ja ho tenim –la vacuna– la gent passa i pensa que ja es prendrà el tractament. Quan vostè agafa el cotxe, no pensa que tindrà un accident, es relaxa, parla pel mòbil i fa coses que no hauria de fer. Doncs el mateix amb les relacions sexuals.
“Del milió de morts anuals per la pandèmia, el 75% són a l’Àfrica subsahariana. Allà tothom hauria d’estar en tractament, i només ho està la meitat dels que caldria”
La resistència a les infeccions, sobre la qual aquest any hem après molt arran de La Marató de TV3, és un problema afegit?
Els bacteris multiresistents són una de les amenaces més grans que tenim. A part de la sida, nosaltres portem tot el servei de malalties infeccioses, i veiem als hospitals de Catalunya un percentatge massa alt de pacients que els tenen, i que en un moment donat poden tenir unes sèpsies mortals. La velocitat dels bacteris a desenvolupar resistències als nous fàrmacs i compartir-les entre ells és molt elevada. És un gran repte.
No hi ha científic que no digui que la recerca és la gran oblidada…
A l’Estat es fa molt bona recerca, però falten diners. En altres països d’Europa hi dediquen una xifra amb un zero més. Aquí no hi ha sensibilitat a nivell de l’Estat. A Catalunya, he de dir que la Generalitat sí que n’ha tingut, i fins i tot en els pitjors moments ha creat beques noves. Però si no hi ha diners per poder-los redistribuir, malament. Esperem que s’acabi el 155…
Els afecta?
Alenteix i burocratitza els tràmits.
Com hi podem ajudar tots plegats, a la recerca?
Hi ha gent que té diners. Catalunya és molt solidària, però hi ha gent que podria donar 100.000 euros perquè els n’entra 1 milió, i potser no ho fan perquè ningú no els ho ha acabat d’explicar prou bé. Caldria inculcar una certa responsabilitat que cal ajudar a la recerca perquè el país vagi millor. Si ens ajuden en la recerca de la sida, estan ajudant a avançar en desenvolupar vacunes terapèutiques per alguns càncers, o saber quina relació té la microbiota intestinal amb l’envelliment. No estaran ajudant només a la sida. Tenir molts diners i ser el més ric del cementiri no serveix de res.
Fotografia: Jordi Puig
