Així es titula el llibre de contes que va publicar fa uns mesos el manlleuenc Jordi Puntí. I té raó, no és Àmerica. Però no us penseu, podria ser-ho. Els contes de Puntí tenen un punt de connexió amb temàtiques d’autors nord-americans sempre que parlin del que és el mig dels Estats Units. O sigui, aquests estats que no estan a les dues costes, ni la de l’est ni la de l’oest. Per què? Doncs perquè ell explica en aquest llibre històries que són més descriptives que definitives. És a dir, contes que tenen un inici i un desenvolupament però que potser no tenen un final a l’ús, tal com s’entén habitualment. Ara bé, això és el que sembla des del lector, però sabem que Puntí té clar el principi i el final sempre dels contes i en tot cas el desenvolupament li va sortint.
Són nou contes precedits per una frase d’Enric Casasses i Pascal Comelade que diu “Amèrica és el poble del costat”. I això és ben bé el que és aquest llibre, una Amèrica que tenim al costat. I són nou contes que van néixer per un encàrrec en algun moment dels darrers disset anys. Alguns van néixer al mateix moment que les narracions d’Animals tristos, publicat l’any 2002. I d’altres es van crear l’any passat. Tots junts, alguns reescrits, s’han publicat en un volum on s’hi acaba trobant una connexió claríssima. No en la temàtica, però sí en l’estil. Com aquell a qui li surt explicar una història senzilla, és com es llegeixen, però coneixent Jordi Puntí els contes han estat treballats i treballats per aconseguir que empatitzin amb el lector.
“Puntí va començar a escriure contes per la influència de J. D. Salinger. Ell és el nostre Salinger, sense que sigui americà”
Hi trobem des de la història d’un senyor que fa autoestop a la plana de Vic i com d’aquesta manera coneix conductors, i sobretot conductores, (personatge basat en un senyor que venia loteria i sempre feia autoestop a la carretera de Vic a Manlleu); a la del personatge que es nega a donar-li un ronyó al seu germà; o el que ressegueix les passes i viatges a peu per Barcelona fets amb la seva ara exparella, i finalment, i aquest està basat en una experiència real seva, és el que el porta a ser l’escriptor convidat pel Goethe Institut a Hamburg i Nancy per acabar escrivint un conte.
Puntí va començar a escriure contes per la influència de J. D. Salinger, americà, però també de Quim Monzó. I res a envejar a tots dos, encara que ell dirà que no. Per tant, el nostre Salinger sense que sigui americà és Jordi Puntí. Un bon contista que pel lector només té un problema, i és que és lent a publicar. Les seves obres necessiten cocció. Però sempre es pot recuperar el que ha escrit perquè continua sorprenent.
