Ahir vaig rebre un d’aquells grans regals que t’ofereix la vida quan menys te l’esperes. En aquest cas la mestra va ser una gata, li diem Mel, i en pocs segons va protagonitzar una escena digna de l’APM.
Per conèixer una mica més bé la protagonista de la història puc dir que quan vam arribar a la casa on vivim, ara fa cinc anys, ella ja ens esperava a la porta i per tant no puc assegurar ben bé qui va acollir a qui. El que sí que puc assegurar és que ella és la vertadera guardiana del tros, és força velleta i sempre permet que els altres gats mengin primer. Aquesta mostra de cortesia, però, no indica debilitat, tot al contrari, és la seva manera de guanyar-se la vertadera autoritat i respecte.
Els fets en qüestió van passar molt ràpidament, però m’és fàcil reviure’ls a càmera lenta dins el meu pràctic reproductor mental. Resulta que estàvem al carrer fent-la petar amb els veïns i de sobte va aparèixer un gos de grans dimensions. El gos del veí, en veure les males intencions de l’intrús, va sortir a plantar-li cara i quatre lladrucs més tard ja estava de panxa enlaire mig esclafat pel gegant del morrió. La Mel, guiada no sé ben bé per quin instint, va travessar el carrer i va saltar damunt l’agressor en defensa del seu veí caní. Van ser tres segons de batusses intenses, però posaria la mà al foc que aquell temps va permetre que la nostra intervenció fes recular el gos del morrió i salvar la pell del pobre esclafat. No acabo d’entendre l’impuls que va empènyer aquell animal a sortir de la seva àrea de seguretat per enfrontar-se a un altre que era immensament més gran i poderós; el que sí que entenc és que s’ha de ser molt noble per jugar-se la vida per un altre que no és ni tan sols de la teva espècie.
Aquest fet em fa veure que en el nostre dia a dia no cal que aparegui cap monstre del morrió per posar a prova la nostra valentia. Reconèixer un simple error ja pot esdevenir una proesa d’allò més heroica. Perdonar i oblidar, fer actes de generositat anònima, cedir un mèrit a algú que el necessita poden ser petites o grans mostres de valor que no requereixen portar cap capa de superheroi i que poden moure i remoure muntanyes.
El missatge que ens dona la Mel el podem llegir de moltes maneres. Jo no hi vaig veure una simple acció en defensa del seu territori, jo vaig presenciar un acte de valor en estat pur on “fer el que cal” va passar per davant de “fer el que dicta la ment racional”. De vegades pensem massa i actuem poc. Cal deixar-se guiar més per l’instint i ser valents.
