L’evidència de la transformació del mercat de treball no hauria de fer passar desapercebudes algunes de les conseqüències que se’n deriven. La fesomia econòmica evoluciona i els serveis estan absorbint bona part dels llocs de treball que desapareixen en la resta de sectors productius. Una visió retrospectiva a deu anys permet emmarcar amb més claredat aquesta transició del mercat laboral. A Catalunya, segons dades de l’Idescat, el pes de l’ocupació al sector serveis ha augmentat en prop de 12 punts percentuals entre 2007 i 2017. L’any passat, ja representava un 75% dels 3,2 milions de persones ocupades al país. És, a més, l’únic sector que guanya població ocupada tant en termes absoluts com en termes percentuals. La indústria ha perdut en aquest període tres punts percentuals d’ocupats i la construcció gairebé sis punts.
No és una situació extraordinària. En el mateix període de temps, també l’economia espanyola ha viscut un salt quantitatiu en el sector serveis, amb un guany de vuit punts percentuals i, de manera menys accentuada perquè la transició ja havia estat anterior, també la mitjana europea mostra una corba ascendent del sector serveis (quatre punts percentuals, fins al 73% als països de la zona euro).
La transició cap al sector serveis és general, sobretot perquè la transformació de les formes de producció industrial requereixen de menys mà d’obra i, en paral·lel, creixen algunes necessitats de serveis, en forma d’assessorament a les empreses, de més mitjans de transport en una societat que cada vegada utilitza més el correu electrònic, o de lleure. A Catalunya i a l’Estat, totes aquestes transformacions estan també a l’ordre del dia. El sector hoteler, per exemple, creix en ritmes percentuals equivalents a la reducció d’ocupats en el sector de la construcció, talment com si els treballadors que en el passat construïen habitatges s’haguessin posat a fer de cambrers. La transició també es produeix dins del mateix sector dels serveis, amb un comerç que no està aconseguint recuperar l’ocupació perduda en els anys de crisi, mentre que els transports i la logística guanyen treballadors. Del taulell al magatzem. De la botiga de la cantonada als articles comprats a Amazon.
Tota aquesta situació té un seguit de derivades que es poden considerar una aproximació a la situació actual, tendint a una moderació en els salaris i el risc d’incrementar les desigualtats. Els costos salarials de l’any 2016 –els últims recollits per l’Idescat– són molt superiors en el cas de la indústria, amb 40.508 euros, que en els serveis, amb 30.539. La construcció queda en una situació intermèdia, amb 33.454 euros. Part de la reducció de la factura salarial a l’Estat pot explicar-se només amb els canvis de l’estructura sectorial de l’ocupació (part, perquè la moderació salarial ha anat afectant a tots els sectors arran de la crisi i les polítiques restrictives que van emprendre els governs de torn).
El reforç que obté el sector serveis en els últims anys té incidència també en el volum econòmic que representa. En aquests deu anys, els serveis han guanyat sis punts percentuals en termes de pes en el PIB català (del 60% al 66%). Sis punts més de PIB que contrasten amb els 12 punts de creixement en nombre de treballadors. En aquest mateix període, la indústria ha estat capaç de generar un punt més de riquesa (del 19% al 20%), tot i haver perdut ocupació, en una demostració que l’evolució tecnològica s’ha traduït en més productivitat per al sector manufacturer.
En atenció a les reflexions de Paul Krugman, que recentment recollia l’economista Emilio Ontiveros en un interessant article al diari El País, si bé “la productivitat no ho és tot” sí que de la productivitat en depèn “la millora de les condicions de vida al llarg del temps”. I aquí ens trobem: transformant l’ocupació i la generació de riquesa cap a sectors menys productius. La història havia anat demostrant que la indústria col·laborava en l’ascensor social, perquè els treballadors amb qualificacions baixes o mitjanes tenien més opcions de tenir salaris elevats a la manufactura que als serveis. Segons Ontiveros, en aquells països en els quals ha augmentat la desigualtat en rendes del treball s’observa una caiguda en la participació de l’ocupació en les manufactures.
Tot i que un recent informe del Fons Monetari Internacional ve a qüestionar que sigui necessàriament el traspàs d’ocupació del sector industrial als serveis l’únic fenomen que justifica l’increment de les desigualtats (perquè també hi ha serveis amb capacitat de generar prou valor afegit com per incrementar la productivitat), a l’Estat espanyol aquesta situació sí que és aplicable. Entre les cinc grans economies de la zona euro, l’espanyola és la que té menor índex de creixement en el pes dels sectors tecnològics. Un senyal que, si bé la transició cap als sectors terciaris és global, no a tot arreu s’està fent del tot bé.
