Men in swing fa deu anys de vida i per aquesta ocasió el grup s’amplia fins a assolir una big band, que és la màxima expressió de la sonoritat del jazz. Una formació que pretén emular les grans bandes de l’època daurada del swing.
Celebrareu els deu anys amb un espectacle a L’Atlàntida de Vic el pròxim 4 de novembre. Quan us apareix aquesta idea?
Marc Riera: La veritat és que feia temps que hi donàvem voltes en el tema de fer una big band, ens feia gràcia i a mesura que anava passant el temps i s’acostava el dia hem anat plantejat la idea de fer un concert amb aquest gran format. Al novembre de l’any passat vam anar a veure en Ramon Ferrer a l’Atlàntida i li vam dir que l’any que ve fèiem deu anys i volíem fer una cosa grossa i ens agradaria fer-ho aquí. Ell ens va dir que si ho havíem de fer que ho féssim gros i ben fet a la sala gran, amb una big band, amb ball i amb tot plegat. Així ens va sortir i ho hem fet.
Sou set en total al grup, però al concert sereu una vintena
Jaume Grau: Sí, ja és això. Hem pensat amb això, a més a més comptem amb col·laboradors que venen perquè com que estem amb altres formacions a vegades necessitem substituts i ja són normalment persones que ens venen a substituir.
A part de músics també hi haurà ball. Què hi veurem?
M.R.: Nosaltres vam començar a fer un espectacle amb ball a la festa major de Manresa, deu fer set o vuit anys i allà vam conèixer la Laia Molins que és una ballarina de claqué de fama Europea i vam quedar enamorats d’ella, de com ballava claqué i de com s’incorporava com a instrument més a la banda. A vegades la percussió és la Laia. Vam incorporar un espectacle a la proposta del grup que incloïa el sextet de swing i el claqué i un temps més tard vam incorporar una parella de ball professional de swing a dalt de l’escenari. Aquesta vegada hem dit que ho hem de posar tot. Qui vingui a L’Atlàntida podrà veure a la Laia Molins al claqué, Hèctor Artal i la Sònia Ortega amb el ball professional de swing.
Qui més hi haurà a l’escenari?
M.R.: Tres trompetes a part d’en Jaume hi haurà en Guillermo Calliero que és un trompetista argentí i l’Albert Cruz que fa molts anys que toquen amb nosaltres. També hi haurà tres trombons, en Gil Casals i dos valencians en Víctor Colomer i en Vicenç Pérez que fa molts anys que els coneixem.
J.G.: A les canyes tenim el clarinet que sol ser en Martí Mitjavila o l’Oriol Codina que en aquest cas hi seran tots dos. També hi ha en Guillem Vernis que és el saxo habitual, l’Albert Abad i en Joan Subirats que també col·laborador. A la bateria hi serà en Joan Molina, al contrabaix en Gerard Cuní.
M.R.: Al piano havia de ser en Marc Vernis, però finalment no hi podrà ser i serà un estudiant de piano que ara està estudiant a Suïssa que es diu Biel.
Algun cop heu estat acompanyats d’un vibràfon. No serà el cas no?
J.G.: Aquesta vegada no serà el cas.
Sou molts músics, us heu reunit ja tots?
M.R.: Sí, ara ja estem molt a prop i ho tenim tot molt rodat. Encara ens queden uns dies i uns últims assajos i una preestrena que farem a Prats, però ja hem aconseguit ser tota la colla i deixar-ho tot ben polit.
Què sonarà a l’espectacle dels deu anys de Men in swing a l’Atlàntida?
J.G.: Hi ha uns quants clàssics ampliats amb arrengaments. També hi haurà alguna novetat, algun tema que només hem fet per aquest concert.
Què vol dir novetats?
M.R.: Hem arranjat dos temes nous que no tenim al repertori. El que ens ha fet gràcia fer és agafar el repertori que tenim per sextet i escriureu obrint el ventall de músics i de veus per fer tota la big band. Hem fet dos temes nous. Un que es diu What I am here for que l’ha escrit en Martí Mitjavila i hi ha un tema de big band que es diu For me, que és formidable i l’hem pescat. La resta són clàssics que ja fem, hem escrit molt, hem treballat molt i hem passat el que fem amb un format de big band, aquesta era la idea que teníem i que hem fet.
A totes les peces hi haurà ball o claqué?
M.R.: No, hem intentat fer un concert molt dinàmic. La veritat és que ho hem treballat molt i hem intentat que sigui molt dinàmic i que passin moltes coses. Per això durant el concert van passant coses, surten solistes, gent que balla, hi haurà un espai obert al mig de l’escenari on aniran passant diferents coses, des de ball, claqué, gent que farà solos…
Alguna sorpresa que es pugui explicar?
M.R.: Nosaltres sempre fem una sorpresa, però no l’explicarem. És una sorpresa habitual nostra quan fem els concerts i aquí també la farem. Serà més grossa perquè serem més colla, però també la farem.
D’on va venir la idea de Men in swing?
M.R.: Jo crec que en vam parlar un company i jo que tocàvem a Roda, érem tres només i vam dir que havíem de fer una banda, una banda grossa. Vam començar a tirar al món del jazz, del swing i vam dir que volíem fer una banda. I li vam proposar a en Jaume que era i és professor de guitarra i vam dir-li i ens va dir que sí per fer de trompetista. I el primer dia ja es va presentar amb un trombonista, amb en Gil. Vam buscar un contrabaixista perquè en volíem a un. Ens vam trobar a un local, vam començar a muntar peces i vam començar a fer bolos. La cosa va funcionar molt ràpidament, de seguida vam tenir molts bolos i fins ara no ha parat mai.
El nom d’on va sortir?
M.R.: Érem tots homes en aquell moment i va sortir, però no me’n recordo del tot.
La posada en escena i el tema visual sempre l’heu cuidat no?
M.R.: Nosaltres tenim aquesta idea. D’aquest posat a l’escenari dels músics dels anys quaranta o cinquanta, moltes vegades pensat no per estètica sinó per respecte al públic. No volem dir que els que no van amb vestit no respectin el públic, però sí que és com una mena de presentació i d’actitud al públic poder dir que venim a fer una cosa important per a ells i ens posem la millor vestimenta que tenim. Aquesta és la idea, que no tothom comparteix, però que nosaltres la tenim inculcada.
El format Men in swing amb big band no serà només per un dia sinó que ho veurem més, no?
M.R.: És un format que ens costarà moure perquè és un format molt gros, però sí, tenim dos o tres concerts tancats per a l’any que ve i mirarem que en surtin més sempre que sigui possible. És un format que s’ha de moure molta gent però el volem instaurar, no és barat, però nosaltres tampoc estrenyem massa amb els preus i sí que el mourem no només aquest any sinó fins que podem. La idea és l’any que ve treballar molt perquè serà el desè aniversari. Intentarem que l’any que ve sigui un any molt especial i fer molts concerts.
El concert d’aquest diumenge 29 d’octubre és un assaig general amb públic?
M.R.: Sí, és una preestrena. Teníem ganes d’abans d’anar a la sala de L’Atlàntida fer-ho i la veritat és que des de l’Ajuntament de Prats ens han donat un cop de mà per poder-ho organitzar tot i els hi hem de donar les gràcies. És una preestrena per rodar les coses i perquè després quan ho estrenem a l’Atlàntida sigui un tro
Quants concerts heu fet amb deu anys?
J.G.: No ho sé, molts. 250 segur que els hem fet. Uns 25-30 l’any
N’hi ha algun que recordeu especialment?
J.G.: Aquell del Castell de Calafell. Vam tocar allà al castell i vam haver de pujar tots els instruments i tot a peu fins a dalt al castell. Un cop a dalt, però, va ser brutal, el concert i la gent, va valer molt la pena. Va ser molt maco. Vam suar, però es va gaudir.
M.R.: Recordo la primera vegada que vam tocar al festival de jazz d’aquí Vic. Potser també l’estrena que vam fer a Calldetenes i Oristà. Algun d’aquests dos va ser el primer, però no recordem quin perquè estaven molt junts.
I el lloc més llunyà que heu tocat?
J.G.: Potser a Saragossa.
M.R.: Crec que sí que és el més llunyà on hem tocat. No és fàcil moure set músics i anar lluny encara ho és menys. Suposa un trasbals molt gran anar lluny de casa. Les gires a llocs llunyans són més boniques de cara a fora que de cara endins. Normalment són ruïnoses econòmicament i estressants. Ens és complicat.
