La guerra i les desigualtats socials i tot el que se’n deriva en paisatges, rostres, costums i vides impregnen The Hope Six Demolition Project, novè àlbum d’estudi de PJ Harvey publicat el 2016. El procés de creació d’aquest disc va ser una experiència d’alt voltatge emocional compartida amb el director irlandès Seamus Murphy, amb qui la cantant i compositora va realitzar diversos viatges entre 2011 i 2014 a zones marcades pel conflicte com Kabul, Kosovo i Washington (el lloc des d’on es planifiquen molts d’aquests conflictes). De les realitats duríssimes que hi va viure en va treure la inspiració per anar construint les onze cançons del disc. La història d’aquest disc excepcional, ple de significats i racons, el primer de PJ Harvey que va arribar al número u al Regne Unit, mereixia ser explicada i el mateix Murphy ho va fer al documental A Dog Called Money (2019).
Una història, per cert, que no s’acaba amb els viatges que van inspirar la música. Harvey va convertir la gravació del disc en una altra experiència vital, aquest cop compartida amb el públic: als soterranis de l’exclusiva Somerset House de Londres es va construir una sala amb grans finestrals unidireccionals que permetien a la gent observar la gravació, convertida per a l’ocasió en una instal·lació artística titulada Recording in Progress. Així, els assistents podien escoltar tot el que passava a dins, mentre que els músics no veien ni sentien res de l’exterior i podien treballar tranquils. Una reunió de músics, per cert, amb alguns noms il·lustres com els productors, Flood (New Order, U2, Depeche Mode, The Smashing Pumpkins, etc.) i John Parish (Tracy Chapman, Dominique A, Maika Makovski, Rokia Traoré) o el guitarrista Mick Harvey (Nick Cave and The Bad Seeds). Des del punt de vista purament musical, les sessions de gravació són molt estimulants, plenes d’experimentació sonora.
El documental va saltant endavant endarrere en tot aquest procés i lliga moments en què PJ Harvey recull alguna cosa que li crida l’atenció en algun moment dels viatges, i després com aquella influència s’injecta en alguna de les cançons a l’estudi. El resultat ens situa, igual que els assistents a la Somerset House, al davant d’una finestra a l’univers interior d’aquesta artista singular i aventurera en tots els sentits. Per buscar-li un petit defecte, potser es troba a faltar una mica més d’interacció de la protagonista amb l’espectador, un acostar-se una mica i explicar el perquè de les coses, compartir les emocions més enllà de simplement permetre que les vegem des del darrere del vidre; en aquest sentit, el documental té un cert punt de fredor i distància. Però vaja, res greu.
Trobareu A Dog Called Money a Movistar+.
