Cada any, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) o la Real Acadèmia Espanyola (RAE) incorporen mots nous als seus diccionaris. Un dels que mai no he entès el significat pràctic és el de meritocràcia. Fa un munt d’anys que els governants d’aquest nostre país de pissarrí s’omplen la boca amb aquesta mena d’artilugi. Allò que es defineix com a ‘forma de govern basada en els mèrits acumulats per ostentar un càrrec’ ve a ésser paper mullat. Més encara, quan tenen el desvergonyiment de pixar-se damunt la gent: van col.locant autèntiques toies al front de ministeris i organismes públics. Persones maldestres i inútils que tan sols acrediten condició de llepaculs. És a dir, obediència cega al padrí de torn. Ara bé, de pas van i aprofiten l’avinentesa per a ficar cullerada a la caixa dels diners, robant.
Hi deu haver pocs equips –partits, perdó– amb les mans impol·lutes. Ara tots els mass media (visuals, radiofònics o escrits) s’embafen amb el cas Koldo. Horripilantment vergonyant! Enlloc no hi ha un pam de net. Mentrestant, els bombers del PSOE (Patxi López, Pilar Alegría, Òscar Puente, María Jesús Montero and so on) apel·len a la presumpció d’innocència o al i tu, més! de llurs contrincants polítics. Sense deixar de banda el crit de guerra “tolerància zero!” Són una trepa de miserables.
Quan es volen recuperar tantes coses de l’antigor, per què no tornen a posar de moda l’ètica, la vergonya, l’honestedat i la intel·ligència? Els interessa més derivar l’atenció i l’èmfasi a Ucraïna o Gaza. De la pel·lícula, n’ignorem molt més de la meitat. Que tibin fortament de la catifa i salti fins i tot l’apuntador!
Mentrestant, Sánchez obvia que tan sols un esquifit 25% dels ciutadans donen suport a la llei d’amnistia. No eren ells els qui proclamaven allò del qui la fa que la pagui? En què quedem? És preferible, però, aferrar-se a la trona, al preu que sigui.
La culpa de tot plegat la té el dit. No hi ha cap mena de control a l’hora de nomenar assessors o presidents i consellers d’empreses públiques sense un nivell mínim. No res a aportar i molt a cobrar. D’exemples, en tenim a Indra, Renfe o Adif, la fiscalia de l’Estat, RTVE, CIS, CSIC, INE i tants d’altres. No oblidem que qualsevol ministre, quan és cessat, cobra dos anys més de sou… O el dit que pretén escollir els jutges per tenir ben lligada la seva dependència política. El control partidista de tot el que és públic no esdevé altra cosa que una fàbrica de Koldos.
Quan es destapa un nou cas de corrupció, un altre ús del dit és adjudicar la culpa al pregoner (jutges i periodistes, sense anar més lluny). El pitjor de tot, tanmateix, rau en que si l’aferrissament el fa el propi executiu o els seus socis de coalició, es posa en risc la mateixa democràcia.
Com canta el meu nét, que té 2 anyets –sense desafinar gens ni mica– “amb el dit, dit, dit.. .ara balla el Jan Petit”!
