La darrera cinta d’Isabel Coixet ens presenta un oficinista bancari, Peter Riordar (Timothy Spall), solitari i esquerp, que decideix viatjar a Benidorm per retrobar-se amb el seu germà quan és forçat a plegar de la feina. Un cop arribat a l’hotel s’adona que el seu germà acaba de desaparèixer i quan inicia la seva recerca entra en contacte amb Alex (Sarita Choudhury), una dona cabaretera que treballa en un club d’oci nocturn regentat pel germà esvaït. El film participa d’una trama de cinema negre, que recorda el plantejament d’El tercer home (1945), de Carol Reed i guió de Graham Greene. Fins i tot el taciturn protagonista acaba seduït per Alex, la genuïna figura de femme fatale del thriller. Es tracta d’una dona madura que incorpora una feminitat esclatant i rotunda, amb l’exhibició d’acrobàcies d’índole sexual inclosa, que sembla emular el cinema fetitxista de Bigas Luna.
L’entorn de la ciutat de Benidorm, ciutat desangelada fora de temporada, repoblada precàriament pels jubilats de l’Imserso i turistes britànics de borratxera, esdevé un marc poc agraït per una història d’amor tardoral. La presència de Carmen Machi, que interpreta una excèntrica cap de la policia amb profusió de cites de l’escriptora Silvia Plath, aporta un to de comèdia berlanguiana ficat amb calçador. Un altre paper secundari, interpretat per Ana Torrent, com a netejadora d’hotel, apareix constantment fora de lloc, presència que es podria entendre com una bonificació del cinema d’Almodóvar.
El flanc poètic, des del títol i la seva resolució en un moment donat fins a l’obsessió meteorològica del protagonista, o el cor de jubilats a la platja amb una cançó que esdevé leiv motiv musical del film, resulta francament decebedor. La denúncia social de la ignominiosa pressió dels bancs sobre els clients morosos a l’arrencada del film queda arraconada un cop l’acció es trasplanta a Benidorm. I quan juga en els codis del cinema negre mai hi entra a fons ja que juga un to superficial i lleuger, com una subtrama de corrupció local que no acaba d’emergir mai. Tot i les bones intencions de fer un cinema d’atmosfera melancòlic, romàntic i sensible, el resultat final acaba sent tan insuls com tronat.
