Rocketman es va estrenar el 2019, només mig any després de Bohemian Rhapsody. Casualitat? Potser sí, però el timing de l’estrena de la pel·lícula basada en la vida d’Elton John fa tuf d’operació de màrqueting per aprofitar l’enorme èxit comercial de la història de Freddie Mercury. Els paral·lelismes entre les dues pel·lícules són evidents, com ho van ser les vides dels protagonistes a la vida real: estrelles del pop angleses dels anys 70, homosexuals, amb problemes d’acceptació que deriven en mals hàbits i que, a més, eren molt amics. És evident que la idea era seduir el mateix públic de Bohemian Rhapsody però no se’n van sortir, diguem-ne: mal m’està dir-ho com a fan d’Elton John, però Rocketman és una decepció majúscula.
La pel·lícula té algunes coses bones, però: la interpretació de Taron Egerton com a Elton John està prou bé; no hi ha tant la preocupació per imitar els gestos i veu de l’artista (tot i que cantant, Déu-n’hi-do com s’hi assembla) com una intenció de mostrarne l’essència personal. Amb tot, el personatge acaba resultant massa distant i costa molt connectar-hi. D’altra banda, també resulta interessant veure la complicada situació familiar del cantant quan era petit i que va acabar convertint-lo en l’estrella fulgurant que va ser, i també en una persona complicada i poliaddicta. La música, naturalment, també se salva: l’obra d’aquest home sobreviuria qualsevol catàstrofe, especialment si sonen Your Song, Don’t Let the Sun Go Down on Me, The Bitch Is Back, Saturday Night’s Alright for Fighting, Candle in the Wind, o Goodbye Yellow Brick Road. I en darrer terme, és curiós conèixer l’origen de la relació de l’artista amb persones clau a la seva vida com el seu lletrista de sempre, Bernie Taupin, o el seu mànager i amant, John Reid.
Tot això està molt bé. O ho estaria si no fos que està explicat d’una manera superficial i en alguns moments, amb un infantilisme, una pretenciositat i un abús dels tòpics que fan posar una mica nerviós. Igual que en el cas de Bohemian Rhapsody, segurament la intenció també era arribar al màxim de públic però aquí s’han passat de frenada. Total, que el que podria haver estat una epopeia –material, n’hi ha de sobres– es queda en una pel·liculeta de diumenge a la tarda.
Si encara teniu ganes de fer-hi un cop d’ull, ni que sigui per la música, ho podeu fer a Movistar+.
