En el tombant de les dècades dels 80 i els 90, a Manchester van passar algunes de les coses més excitants de l’últim terç del segle XX. Eren els dies de la vibrant escena Madchester, l’esclat de la cultura rave, l’adveniment de l’acid house a Chicago i el Balearic Beat a Eivissa, l’èxtasi i l’encimbellament del DJ com a superestrella de ple dret. Tot això va eclosionar en un club arriscat i innovador que ja feia uns anys que preparava el terreny per convertir-se en la catedral de la nova revolució. The Haçienda avui és llegenda pels moviments musicals que va acollir i projectar… i també per ser un dels locals més catastròficament gestionats que es recorden.
El fet que The Haçienda durés 15 anys (1982-1997) és un miracle. Perquè quan descobreixes la mena de personatges que el portaven i com ho feien, et fas creus que aquell local no només resistís tant de temps sinó que pel camí s’erigís en un dels més famosos del món. Si voleu conèixer aquesta història, ho podeu fer de la mà d’un dels protagonistes, copropietari i víctima del club i, alhora, enamorat fins al moll de l’os de tot allò. Peter Hook, baixista de Joy Division i New Order, ho explica tot de forma divertidíssima a The Haçienda: com no gestionar un club (2009), editat en castellà aquest any passat.
The Haçienda va néixer com un producte de Factory Records, l’emblemàtic segell que posava per davant de tot els ideals artístics i filosòfics encara que aboquessin a la ruïna econòmica. El local no en va ser una excepció: era trencador, elegant, sofisticat (començant pel nom, pres d’un lema de la Internacional Situacionista) i directament inspirat en l’escena de clubs que ho estava petant a Nova York però a Manchester aquesta fórmula era massa avançada. Els números no sortien, de manera que els primers anys el club sobrevivia gràcies als diners de New Order, socis del projecte. Si ja és insòlit que un dels grups amb més èxit de la dècada no veiés ni un duro perquè tot ho engolien els deutes del seu local, encara és més insòlit que triguessin molt de temps a adonar-se’n. Aquest era el nivell.
Després d’uns inicis programant sobretot concerts, de mica en mica la música de ball es va anar apoderant del club, que va continuar apostant per la varietat i l’avantguarda i guanyant prestigi. I així va ser com el 1988, amb el Segon Estiu de l’Amor i l’apogeu de les raves i l’acid house, The Haçienda es va convertir en un fenomen internacional sense precedents. Lamentablement, en els anys que van seguir aquest èxit va atreure drogues, violència i crim organitzat, i els conflictes constants amb l’Ajuntament sumats a una gestió caòtica i plena d’errors propis d’aficionats van acabar amb el tancament definitiu del local.
Peter Hook va perdre una fortuna, ho va passar horriblement en molts moments i els últims anys del local van ser un malson de delinqüència i conflictes per a la ciutat. El més normal és que quan va tancar, ningú en volgués a sentir a parlar mai més. En canvi, Hook té sis baixos construïts amb fusta de la pista de ball de The Haçienda i la segona equipació del Manchester City actual llueix les característiques franges grogues i negres del club, com a homenatge.
Si llegiu el llibre, entendreu per què.
