Un gal·licisme és un element lingüístic d’origen francès que s’ha introduït en una altra llengua. La llengua catalana té molts gal·licismes que van entrar ja a l’edat mitjana i que tenien relació amb el món feudal (estendard, llinatge…) i amb la vida de la cort (joia, dosser…). Més tard també s’incorporaren a la llengua catalana paraules d’origen francès que tenien relació amb el món de la moda (jaqueta, farbalà, frac, perruca…) i l’art culinari (brioix, beixamel…). Totes aquestes paraules en aquests moments ja formen part del corpus de la llengua catalana i, per tant, les trobarem als diccionaris.
De tota manera, hi ha gal·licismes molt més recents i que tots hem sentit o dit alguna vegada. Us sona la guixeta? A diferència dels altres gal·licismes aquest no el trobareu a cap diccionari. Hi ha una raó prou clara. Cap a mitjans del segle XX va començar a córrer la idea que taquilla era una paraula incorrecta i que calia substituir-la per guixeta. De fet, taquilla sí que és una paraula que ens ha arribat a través del castellà (agafat, en diminutiu, de l’àrab tâqa ‘finestra’), però és un castellanisme, com tants d’altres, que ja ve d’antic i per això ja va aparèixer en el diccionari Fabra. Guixeta és un gal·licisme ben clar i ben modern que no cal incorporar a la llengua catalana perquè ja tenim una paraula que designa el mateix.
D’altra banda, tal com ens recorda l’Optimot, per referir-nos al lloc on venen els tiquets o bitllets, direm taquilla i, en canvi, si ens volem referir al lloc on es guarden els estris personals (en un gimnàs, per exemple) direm armariet.
I encara hem de parlar d’una altra paraula d’ús molt comú. En algunes zones de Catalunya s’ha estès moltíssim la paraula merci en lloc de gràcies. De fet, si ho busquem al portal Optimot trobarem que per expressar agraïment en català es fan servir les fórmules següents: gràcies, moltes gràcies, mercès. I afegeix que “es preferible restringir la forma merci a àmbits molt col·loquials o familiars”.
No es pot negar que aquest merci ens remet al francès. Amb tot, no està clar o no hem trobat documentat per què s’ha difós aquest mot en la forma francesa. Sabem, això sí, que no surt esmentat al diccionari etimològic de Joan Coromines ni recollit al Diccionari català-valencià-balear, potser perquè en el moment que es van elaborar aquests diccionaris la forma merci encara no era gaire sentida. No sabem si senzillament merci va ser una modificació del català mercès o es va agafar la paraula directament del francès per la raó que fos. Sigui com sigui, la paraula ha entrat plenament en l’àmbit col·loquial o familiar de la llengua.
