Xarli Diego (Terrassa, 1956) ha tocat moltes tecles en el món de la comunicació, però es continua considerant un home de ràdio, el mitjà en què va començar. Després de passar per diverses emissores –entre les quals Ràdio Vic– va triomfar a Ràdio Barcelona. Allà va dirigir i presentar a principis dels anys 80 el programa ‘Caspe Street’, per on van desfilar les grans icones musicals de l’època. Ara ha fet memòria d’aquella experiència en el llibre ‘Gràcies per la música!’ (Pagès Editors).
Quan feia el programa, vostè anava prenent notes, o és que té una memòria prodigiosa per recordar els detalls?
En aquell moment no teníem ordinadors. L’únic que he fet és emmagatzemar la informació en el meu disc dur. Sense memòria, no hauria escrit aquest llibre. Només soc un desastre pels anys.
Els anys, els recorda per les cançons.
Els discos són els que m’han ajudat. I algun retall de diari. O els partits de futbol que organitzava cada any: ídols de la música en pantalons curts! Quina cridòria que hi havia! Els mitjans se’n feien ressò, i a mi m’ajuda per recordar: el Dyango, en quin partit va jugar, el segon o el tercer? Així he pogut anar escrivint, m’ha portat tres anys de feina.
El llibre té un subtítol: Memòries d’un locutor d’èxit. Reivindica l’ofici de locutor, ara que tothom és comunicador?
Perquè jo era un locutor! Al cap de 10 anys o 15, jo mateix devia dir que era un comunicador. Però jo era locutor! A vegades em parlen com si jo hagués estat un crític, i no ho era. És veritat que prescrivia discos, perquè m’atrevia a dir el que podia ser un èxit. I tampoc era un discjòquei de ràdio, que és el que fan a Los 40 Principales.
I quina diferència hi havia amb el que feia vostè?
Locutor era un que presentava, que entrevistava i que moltes vegades dirigia el programa. En la primera etapa, entre 1979 i 1985, era el que jo feia a Caspe Street.
Va començar a la seva ciutat, a Terrassa, entrevistant artistes allà on actuaven…
No tenia un programa propi, ni estudi. Era com un passant d’un despatx d’advocats. Un noi que gravava entrevistes, i al cap d’unes dues o tres setmanes el meu pare agafava el cotxe i les portava a Ràdio Olot. Cinc, sis o set entrevistes gravades. Per ells era fantàstic, perquè era gent que no hauria anat allà, i que jo entrevistava a Terrassa o a Barcelona. Des d’Ovidi Montllor o Manuel Gerena –un cantaor progre que la gent més gran recordarà– fins a Llorenç Santamaria. I m’havia d’espavilar. Jo era un nen i els artistes, en molts casos, ja eren números u.
Ràdio Olot va ser una gran escola de ràdio. D’allà van sortir molts professionals.
En aquella època també ja hi corria en Josep Puigbó, entre d’altres. El que em va donar l’oportunitat a mi va ser en Jordi Grau, cap de programes, que ja no està entre nosaltres. Jo hi tenia una col·laboració molt humil, però el més difícil era començar als 16 o 17 anys que tenia. Qui se’n refia de tu, a aquesta edat? Trobo a faltar que hi hagi persones generoses com en Grau, o com en Manel Sorribas, un tècnic de Ràdio Nacional d’Espanya, que em va fer el contacte per arribar a Ràdio Vic.
Quins records en té, de Ràdio Vic?
Sobretot, la passió. La veritat és que tinc passió per tot: per la ràdio, per la música, o per aquest llibre que acabo de fer. Però a Vic no ho oblido: amb 20 anys que devia tenir, una il·lusió que no te la imagines perquè m’havien donat un programa! Venia des de Terrassa en tren els caps de setmana, havia de fer transbord a Montcada, m’hi tirava hores fins que vaig fer amics i em podia quedar aquí a passar la nit. La ràdio no em pagava el desplaçament però el director, en Ramon Bellafont, em va autoritzar a buscar clients de publicitat que me’l cobrissin. Els vaig trobar: una botiga que es deia Artidecor i el concessionari de Renault, que els ho agrairé sempre. Jo anava a cobrar, també… m’ho feia tot.
Ara que el sento, penso que el llibre està escrit de manera que sembla que l’escoltis a la ràdio.
És que jo no volia fer un llibre de poesia, volia transmetre el que feia a la ràdio. M’ha agradat plantejar-lo com si fos un guió del meu programa. El meu cap, en Joan Castelló Rovira, em deia que la millor improvisació és la que està preparada.
I vostè seguia el seu consell?
Jo tenia un punt d’improvisació en tot, però em preparava, i això en un programa de música era novetat. En aquell moment semblava que amb la capacitat creativa del locutor ja n’hi havia prou. Però entrevistava gent que eren números u mundials, no podia anar només amb el full de promoció de la companyia discogràfica. Jo sabia quina cançó i quin disc posaria primer, segon o tercer perquè el programa tingués una cadència determinada. Treballava amb un tècnic i un muntador musical, en Manolo Montoya, que després es va dedicar a l’handbol i, entre altres, va entrenar el Granollers.
Entre vostè i jo, intentem explicar a les noves generacions la importància tremenda que la ràdio tenia en aquell moment per al món musical. A vostè li donen un programa a Ràdio Barcelona. Què representava?
Caspe Street era un xou, no només un programa de música. A l’emissora que era la primera i la número u, un eslògan d’aquell moment que era ben real. Vaig arribar i vaig sentir com si jugués al Barça! Al meu voltant en Joaquim Maria Puyal, l’Antoni Bassas, la Isabel Bosch, l’Àlex J. Botines… de diferents generacions però tots eren boníssims. La ràdio tenia les estrelles que després va tenir la televisió. Irrepetible! També és veritat que teníem un so desastrós, el d’una freqüència d’ona mitjana. Però hi havia poques ràdios, i una tele, TVE. Nosaltres ens havíem d’adreçar a un públic molt transversal: en una mateixa emissió, a la nit, havies d’escoltar des de Rocío Jurado a Supertramp, i això és el que jo feia. Si volies escoltar de tot, en Xarli i Caspe Street.
“Els diners ho pervertien tot”
La ràdio era diferent, i l’entorn de la música, també?
En aquells moments era molt poderosa, amb uns pressupostos de màrqueting brutals. Agafaven algú que els semblava que afinava una mica i el podien convertir en un èxit. El director de promoció d’una multinacional em va dir una vegada: “Si tu poses el disc, jo venc el disc al Corte Inglés, i si no el poses, no el venc.”
Això volia dir pressió. I intents de suborn?
Em venien a veure totes les companyies: multinacionals, espanyoles, catalanes…. La meva agenda estava integrada per ells i per oïdors. Els diners ho perverteixen tot, i tenien temptacions per als que eren més fàcils de temptar. Però quan tens 22 anys i aquell romanticisme, no et compra ningú! Ara estic segur que tampoc no ho faria, però abans pensaria deu segons si em surt rendible [riu]. I en aquell moment de cap manera! A Sud-amèrica sé de casos que no pagaven només perquè sonés el seu artista sinó perquè no posessin el de la competència!
En un moment del llibre, entre mil anècdotes, explica que en pocs dies de diferència podia entrevistar gent tan diversa com Roger Hodgson o El Fary. Com es menja aquesta barreja?
Ho vivia amb normalitat. O entrevistava Roció Jurado i tenia allà entre el públic Encarna Sánchez… que, per cert, no callava. Encara me’n recordo! Una col·lega, i no parava de xerrar mentre jo feia l’entrevista! Ser eclèctic era imprescindible. Després ja es va anar especialitzant tot, quan van manar les radiofórmules i els gerents. Van anar buscant els targets d’audiència i filant prim, amb els criteris que venien dels Estats Units.
Com que vostè entrevistava, va crear relacions personals bones amb alguns artistes més que amb altres? Parla, per exemple, de la Rocío Dúrcal…
La part emotiva em pot. Ella era una persona fantàstica. O en Joan Baptista Humet… És normal que tots fossin simpàtics amb mi perquè venien a fer un acte de relacions públiques, però amb alguns tenies més feeling. Amb la Luz Casal també hi tenia bon rotllo. Estic molt content també dels que m’han escrit en el llibre: Al Bano, Pablo Abraira i Jeanette. Números u i humanament fantàstics.
Jeanette! Què se n’ha fet?
Doncs ja té una edat, però també una actitud i una energia impressionants! Va canviar de data una actuació a Mèxic i va venir de Madrid expressament a la presentació del llibre. En general, els artistes dels anys 70 són molt agraïts. Són humils, van patir més per triomfar. Als anys 80, l’èxit ja va venir més pels mitjans que pels bolos.
Als 80 va viure l’eclosió de la movida. I tots continuaven passant pel Caspe Street?
I tant! Radio Futura, Los Secretos, Mecano!
O Ilegales, que li van muntar un xou que déu n’hi do. Al llibre, més detalls, però faci’n cinc cèntims…
Venien amb una companyia important, amb CBS. En un moment donat, veig que estan desmuntant els micros, desendollant el connector. Per tant, no hauria sortit res per antena. Van decidir muntar el número, ves. Sort que el programa era gravat: el tècnic emprenyat a l’altre cantó, i el mànager fent uns gestos! Eddy Grant, el de Gimme Hop Jo’Anna, va fer el pi a l’acabar l’entrevista. A la paret de l’estudi. Li pregunto què fa i diu: “Estic content, ha acabat molt bé l’entrevista i m’estic relaxant!”
Alguns ja eren divos: Julio Iglesias no li va venir a l’estudi…
T’havies de moure tu. La primera vegada que vaig parlar amb ell va ser quan estava a Ràdio Manresa. El vaig entrevistar en una discoteca, a les 3 de la matinada. Va anar molt bé fins que li vaig preguntar per la Preysler i, amablement, em va dir que ja s’havia acabat l’entrevista.
Feia un programa amb públic. I quan venia algú que arrossegava masses, com Miguel Bosé, què passava?
Ni s’ho imagina! Tot el carrer de gent! I Mecano… que són molt meus. No soc gens fetitxista, però l’entrada del seu primer concert a Barcelona, al Palau d’Esports, posava el meu nom i el del programa. I el pòster, també. En petit, però tenia un valor extraordinari. Em van fer dos jingles adaptant les lletres de Hoy no me puedo levantar i de Perdido en mi habitación. Tenia jingles de molts… des de Pino d’Angio a Los Chichos passant per Huapachá Combo o la Radio Topolino Orquesta… com afinaven! Més de seixanta jingles, que són com incunables. Quan marxaven, els demanàvem que deixessin si més no una salutació, per recordar que érem el programa de les estrelles… jo em sentia com el último mohicano.
Per què? Era conscient que el format s’acabava?
Costava que alguns es prenguessin seriosament la música pop, nosaltres no puntuàvem com els informatius. O potser si m’hagués dedicat a la música més minoritària… però la música és cultura, sigui la que sigui! Bonnie Tyler, Albert Hammond o Boney M… són cultura popular.
Va sortir a fora alguna vegada? Al llibre hi ha una foto amb els Dire Straits…
No anàvem gaire bé d’anglès, la nostra generació. I me’n vaig anar a Londres, vaig dinar amb ells en una cafeteria, els vaig entregar discos de platí. Eren normalíssims, afables. Els que són molt estrelles són més normals que els que no ho són. Com el Perales.
Vostè sabia quin tipus de vida portaven. “Eren gent que s’havia menjat la realitat i no en tenien prou.” Què vol dir?
Com deia la mare… aquest aviat sabrem de quin peu calça. Estàs una estona amb algú i ja intueixen quin feia pose i quin te’l podies creure. En 20 o 25 minuts d’entrevista no et poden enredar gaire. Per a ells, és difícil que t’aplaudeixin milers de persones cada vegada que actues i no acabis tenint algun trastorn de la personalitat. Ens passaria a tots. Per això els costa deixar els escenaris. També he de dir, però, que la majoria dels que he conegut toquen de peus a terra. Marisol, per exemple: va ser una dona molt intel·ligent. Un dia va decidir que en tenia prou i va plegar. L’Humet també em deia que no estava fet per a tot l’entourage de l’artista. El que volia era fer cançons.
Ha fet moltes coses en comunicació, però què té la ràdio que li dedica gairebé tot un llibre?
No he deixat mai de ser de ràdio. I el compendi d’anècdotes i vivències que he recollit aquí em sembla més important que explicar que vaig fer uns programes de televisió.
