Que l’art és capaç de canviar la vida ja fa temps que ho anem tenint clar, imagino. Empesos per aquesta certesa, milers d’artistes a tot el món han volgut contribuir a millorar de forma efectiva la societat concentrant-se en projectes abastables i amb objectius molt concrets (denúncia d’algun problema, reinvindicació d’algun dret, millora de la qualitat de vida d’una persona, generació d’oportunitats o integració social en una comunitat, etc). Quan ho han aconseguit, el resultat ha estat quasi sempre una història humana d’enorme potència commovedora i inspiradora.
Waste land és una d’aquestes històries. El protagonista és Vik Muniz, l’artista brasiler amb més èxit comercial de l’actualitat. El més conegut de Muniz és la composició d’imatges quotidianes a partir de materials no tradicionals (diamants, sucre, melmelada, xocolata, filferro, etc). Per aquest artista qualsevol material té potencial per convertir-se en art i transformar així la manera com l’espectador veu el món. A mitjans de l’anterior dècada, Vik Muniz es va sentir agraït amb el seu país d’orígen i va voler retornar-li alguna cosa, i va decidir que ho faria, literalment, endinsant-se en la merda.
Jardim Gramacho és l’abocador d’escombraries més gran de Sud-amèrica. Situat als afores de Rio de Janeiro, imagineu un erm d’aspecte postapocalíptic on s’amuntega el que sembla tota la porqueria del planeta. Enmig de la pudor i la insalubritat, i convivint amb estols famolencs de gavines i voltors, hi feineja un eixam de recolectors de material reciclable; persones que fan aquesta feina perquè no en poden fer d’altra i es passen el dia arrossegant grans cabassos de goma i afanyant-se a rebuscar entre les escombraries per destriar-ne vidre, plàstic, paper, etc. Vik Muniz detecta en ells l’ànima del seu projecte: intentarà canviar la seva vida utilitzant la mateixa brossa amb què treballen cada dia. Waste land (Lucy Walker, Joao Jardim i Karen Harley, 2010) ressegueix l’experiència de Muniz durant els tres anys que es passa en contacte directe amb aquests recolectors, explorant-ne el dia a dia, les històries de supervivència i dignitat, la saviesa, la visió del món, les llagues del passat i l’esforç per mantenir els somnis, i al final tot plegat prendrà la forma d’un projecte artístic que marcarà tots els implicats.
DOS MÓNS EN COL·LISIÓ
Sense caure en la sensibleria i fins i tot amb dosis d’humor, el documental ens aboca a les entranyes de l’acció: quasi podem sentir la fortor d’escombraries en les intenses escenes a l’abocador, anem de les barraques míseres on els recolectors malviuen amb les famílies al superestudi novaiorquès de Vik Muniz i al seu món de parets blanques, espais diàfans ben il·luminats i gent elegant que parla d’art modern; veiem la col·lisió entre aquests dos móns, veiem els recolectors descobrint un llenguatge que mai no haguessin esperat descobrir com l’art contemporani, assistim a converses íntimes i a diàlegs tant brillants que semblen guionats, coneixem éssers humans increïbles. I, és clar, també seguim tota la part artística: els dubtes de Vik Muniz sobre si, en realitat, busca satisfer l’ego o tranquil·litzar la consciència; la seva dona alertant-lo dels perills de generar massa expectatives en aquella gent; veiem com el projecte va evolucionant, les diferents etapes, les tècniques utilitzades per l’artista,…Descobrim, en definitiva, com la intenció original que Vik Muniz va imaginar al seu estudi i l’efecte real que va produint acaben topant i generen tremolors, alteracions inesperades, canvis de direcció, etc, i com tot plegat va moldejant l’obra. Haver copsat això és un dels múltiples encerts del documental.
De la qualitat de la cinta en parlen prou els guardons que ha recollit: Premi del Públic al Millor Documental Internacional al festival de Sundance (2010), premis d’Amnistia Internacional i del públic al festival Panorama Berlín (2010), nominat a l’Òscar al Millor Documental (2011), entre d’altres. La banda sonora, per cert, la signa Moby.
Aquesta pel·lícula la recomanaria a tothom, però especialment als qui els agraden les històries humanes d’aquelles que et fan ganes de ser millor persona, als artistes i als qui troben inspiradores les experiències artístiques audaces i diferents, als qui els emociona que una obra d’art pugui canviar –realment canviar- una vida. I sobretot, més que a ningú altre, als qui no creuen que això sigui possible.
Waste land us està esperant ara mateix a Youtube.
