En les meditacions basades en el mindfulness, la instrucció bàsica posa l’èmfasi a portar l’atenció a la respiració o al cos, i a mantenir-la fins que inevitablement s’allunyi. Una vegada que ens adonem d’aquest allunyament, cal fer que torni al focus d’atenció de la pràctica (podria ser a la respiració o al cos) amb una actitud d’amabilitat.
Aquest “anar i venir”, i el que emergeix de la seva observació, suposen el punt de partida i el nucli de la pràctica en els entrenaments de mindfulness. Seria el primer mecanisme clau.
És fonamental un bon entrenament, ja que suposa i facilita l’estabilitat mental i la claredat necessària per sentir un ancoratge on tornar repetidament. No obstant això, i tenint en compte que el mindfulness és molt més que la regulació atencional, la seva pràctica contínua també activa altres mecanismes clau.
El segon mecanisme és el de la consciència corporal, ja que el cos és el tauler de joc sobre el qual s’estructura la pràctica de mindfulness i on sorgeix com a espai d’observació de l’experiència.
Una major consciència corporal ha estat associada a una menor tendència a jutjar l’experiència interna, major capacitat de regular les emocions, o fins i tot una major capacitat de prendre decisions.
L’observació es fa, moment a moment, sobre les sensacions que sorgeixen en el cos, i tant la respiració com els sentits s’utilitzen com a ancoratge per tornar a l’aquí i ara.
Durant la pràctica, el cos està present sempre, i és un lloc d’observació neutral per dipositar l’atenció, ja sigui com el fenomen físic de la respiració o com la relació entre els pensaments i les emocions. Per això s’utilitzen pràctiques que estan dirigides a aquest propòsit –com el body scan o l’exploració del cos o d’altres de relacionades.
La pràctica contínua augmenta la consciència corporal i l’accés a les sensacions més subtils que sorgeixen en el cos.
La postura és un altre aspecte corporal clau que hem de tenir en compte en la meditació basada en el mindfulness. Els estats corporals (moviments, postures, etc.) participen i modifiquen la cognició i l’emoció.
El tercer i quart mecanismes són dues formes d’entendre la regulació emocional. S’entén per regulació emocional el conjunt de processos mitjançant els quals influïm en les emocions que tenim, quan les tenim i com les experimentem i expressem.
Atendre les emocions o sensacions desagradables des d’aquesta actitud oberta i amable genera habituació i, a llarg termini, una major capacitat de observar-les, sostenir-les i regular-les.
En el cinquè mecanisme s’aprofundeix en els canvis en la perspectiva d’un mateix-a, com a conseqüència del que s’ha treballat prèviament, ja que és posar l’atenció en la naturalesa transitòria d’aquest. Es coneix com la “deconstrucció del self” i emergeix amb l’experiència de la pràctica continuada.
L’observació sense judici i amable, que s’ensenya i s’entrena al mindfulness, permet la desafecció o la desidentificació dels continguts de la consciència, és el que alguns autors anomenen repercepció o descentrament.
Aquest procés indica que es genera una major capacitat de percebre els continguts mentals com successos, com una cosa fruit del context, i no com lectures reals de la realitat.
La clau està en la capacitat de donar-nos compte, enmig de la tempesta, que el contingut mental que sorgeix és fruit d’una emoció i d’un context, i que no és una lectura ajustada de la realitat.
Òbviament estaria en la nostra decisió utilitzar aquesta informació per regular la conducta i escollir, d’entre tots els continguts mentals als quals tenim accés, la reacció més saludable i compassiva.
