Des de temps immemorials, i sobretot a la península Ibèrica, els voltors i els humans han format una relació de mutualisme. Els voltors es beneficiaven del menjar que proporcionava la ramaderia extensiva, i a canvi proporcionaven als humans un servei gratuït de neteja d’animals morts. Això, evitava que es formessin fonts de malalties que podien expandir-se cap a altres animals, cap als humans o podien contaminar les aigües del riu. Però aquests aliats nostres estan en crisi. Per què?
En l’àmbit mundial
Que hi ha molts grups de fauna en declivi és quelcom sabut per gran part de la societat, però pocs pensarien que els voltors són un dels grups més amenaçats. A l’Àfrica, Europa i Àsia els voltors tenen un greu problema. Aquests herois sense capa lluiten contra enverinaments massius, declivis poblacionals massius sense precedents i percepcions negatives, quan en realitat són els netejadors sanitaris de la natura, mereixedors d’un premi per la seva bona feina.
Onze de les 16 espècies de voltors que podem trobar a l’Àfrica, Europa i Àsia estan en perill greu i és probable que arribin a l’extinció abans que s’acabi la vida de la majoria de lectors d’aquest article. De fet, buit espècies estan categoritzades en perill crític d’extinció i tres en perill d’extinció. La pèrdua d’aquestes espècies podria ser desastrosa per a la salut humana i també per a la nostra economia.
A l’Àfrica són víctimes d’enverinaments perquè els caçadors furtius de banyes de rinoceronts i ullals d’elefants els veuen com una amenaça que pot delatar la seva posició, ja que els voltors són una bona eina per detectar animals morts. Per evitar que els vigilants de furtivisme detectin els caçadors furtius gràcies a la presencia de voltors, els caçadors enverinen l’animal que acaben de caçar per matar tots els voltors que vinguin a menjar-se l’animal abatut. Aquests esdeveniments poden causar desastres massius en cadena perquè els cadàvers dels voltors afectats pel verí encara poden enverinar els altres voltors quan són menjats. Un d’aquests casos més recents va passar a Botswana el juny passat, quan un grup de furtius va matar i enverinar tres elefants al sud-est del país. L’enverinament va afectar 537 voltors i dues àligues rapaces (Aquila rapax). Dels voltors morts pel verí pels furtius, 468 eren voltors dorsiblancs africans (Gyps africanus), 28 aufranys foscos (Necrosyrtes monachus), 17 voltors capblancs (Trigonoceps occipitalis), 14 voltors orelluts (Torgos tracheliotos) i 10 voltors del cap (Gyps coprotheres). Totes aquestes espècies estan classificades com en perill d’extinció o en perill crític d’extinció per la Unió Internacional per la Conservació de la Llista Roja de la Natura (IUCN).
A Àsia l’estat de les poblacions de voltors no és pas millor que a l’Àfrica, on fins i tot s’ha començat a anomenar a la situació com La crisi dels voltors. La religió hindú representa un 80% de la població de l’Índia i aquesta respecta favorablement els voltors, fins i tot alguna gent pensa que ser menjat per voltors després de la mort és una manera d’anar al cel. D’altra banda, la religió hindú considera les vaques animals sagrats, cosa que fa que dels 500 milions de caps de bestiar que hi ha a l’Índia, només el 4% sigui destinat a carn de consum per als humans i la gran majoria de la resta d’animals moren al camp, cosa que sembla favorable per als voltors també. El problema va començar en les últimes dècades quan les poblacions de voltors van començar a davallar sense saber-se’n el perquè. Als anys 80, a l’Índia, hi havia fins a 80 milions de voltors dorsiblancs asiàtics (Gyps bengalensis), mentre que avui dia només n’hi ha uns quants milers (davallada del 99,7% de la població). Durant els anys 90, les poblacions de l’Índia d’altres espècies de voltors del gènere Gyps també han davallat a límits extrems, com el voltor de l’Índia (Gyps indicus) i el voltor becfí (Gyps tenuirostris) que han davallat en el 97,4%. Quan es van detectar davallades tan pronunciades, equips de recerca i associacions internacionals van ajudar el govern de l’Índia a esbrinar quina podia ser la causa d’aquest declivi.
El 2003, una fundació anomenada The Peregrine Fund va descobrir que la causa de la mort de milers de voltors era el Diclofenac, un medicament antiinflamatori per al bestiar utilitzat quan els animals domèstics presenten símptomes d’inflamació, febre o ferides. Aquest medicament era utilitzat arreu de l’Índia des de principi dels anys 90 per curar les vaques. El medicament ha resultat ser mortal per als voltors i això ha portat múltiples conseqüències.
Normalment els cadàvers de les vaques eren menjats pels voltors, però ara, amb el fort declivi de la crisi dels voltors, els cossos morts dels animals es podreixen als camps dels voltants de les viles i contaminen les aigües que formalment eren d’ús humà. També la desaparició dels voltors ha portat a l’augment d’altres espècies com les rates, que són portadores de malalties, o de gossos assilvestrats que han fet augmentar els casos de ràbia i àntrax. Segons l’Associació de Prevenció i Control de Ràbia Índia, al seu país, 30.000 persones moren de ràbia cada any, xifra que representa més de la meitat dels casos mundials. Al voltant de mig milió d’indis reben tractament per a la ràbia, que costa uns 11 milions d’euros l’any. A més d’altres despeses per a l’Estat, com ara l’esterilització dels animals afectats s’estima que l’Índia paga uns 25 bilions d’euros a l’any a causa del declivi dels seus voltors.
En l’àmbit de la península Ibèrica:
La península Ibèrica és l’únic lloc d’Europa on es poden trobar les quatre espècies europees de voltors. Aquestes són el trencalòs (Gypaetus barbatus), l’aufrany (Neofron percnoptrus) el voltor negre (Aegypius monachus) i el més abundant de tots, el voltor comú (Gyps fulvus), el qual presenta el 90% de la seva població europea a Espanya, segons Europeanraptors.org.
A finals dels anys 90 s’implanta una llei sanitària, a partir de l’aparició de la encefalopatia espongiforme bovina, coneguda popularment com a la malaltia de la vaques boges, que obliga a partir del 2002 a recollir els cadàvers d’animals morts al camp. A més a més, a partir del 2005 la llei s’endureix i els voltors han de buscar el seu menjar a altres bandes com ara abocadors o al costat d’edificis dedicats a l’aprofitament cinegètic, i adquireixen una major tolerància a la presència humana. Aquests fets van generar una falsa percepció humana que els voltors passaven gana i que, a causa d’això, alguns ramaders van pensar que els voltors van començar a atacar animals vius i han sigut perseguits per aquesta creença sense proves suficients a ulls de la ciència.
El voltor comú ha evolucionat durant milions d’anys amb la seva dieta. Les seves urpes no són gens afilades i són incapaces de matar o immobilitzar, el seu cos és pesat, lent i maldestre, sense l’agilitat que li cal a un depredador. Les seves ales són grans, perfectes per planejar durant molts quilòmetres a la recerca de menjar, però massa grans per fer picats ràpids o maniobres a l’aire per caçar. El seu bec és gros, dissenyat per arrencar la pell més dura però sense ganxo per matar com un àliga. Els voltors tenen una vista excel·lent que els ajuda a trobar menjar. Quan un voltor detecta menjar, s’apropa a l’animal i li dona alguns cops amb el bec per comprovar que l’animal sigui mort. Si l’animal no es mou, el voltor pensarà que és mort o, com a cas excepcional, es podria tractar d’algun animal malalt i moribund, i es podrà posar fi al seu sofriment. En aquests casos, que són excepcionals, sí que podem dir que els voltors han posat fi a la vida d’un animal, però pensar que els voltors han atacat un animal és una afirmació imprecisa. A més a més, els conflictes entre voltors i ramaders coincideixen amb el canvi de tipus de ramaderia, en què, a finals dels anys 90, els ramats de ramaderia extensiva van passar d’estar constantment vigilats per pagesos a passar temps indefinits sense atenció. De fet, la majoria de denúncies per atacs de voltors són, segons uns estudis de l’administració, per part de ramaders que efectuen una vigilància mínima o nul·la al ramat i especifiquen que s’han efectuat mentre l’animal estava donant a llum. Quan la ramaderia és vigilada, el pastor pot detectar i atendre quan el bestiar està feble o malalt, cosa que pot implicar un part complicat o la mort de la mare. Els voltors són capaços de netejar un cadàver molt ràpidament i això porta el ramader a pensar que s’ha trobat el cadàver a terra menjat o fins i tot envoltat per voltors, que aquests l’han atacat. Tot i que en realitat, els voltors només han fet el seu servei, menjar-se el cadàver abans que comenci a podrir-se o, en alguns casos excepcionals, alliberar del dolor un animal moribund que ja estava a les portes de la mort.
A més de la seva mala reputació no merescuda, els nostres aliats en la neteja dels ecosistemes han de tractar altres problemes. Malauradament els esdeveniments tan escandalosos de l’Índia no han servit per donar una lliçó als europeus. Tot i que l’Índia, el Nepal i Pakistan van prohibir l’ús del Diclofenac el 2006, Espanya, el país amb la major població de les quatre espècies voltors a Europa, va aprovar l’ús del Diclofenac per al bestiar el 2013. Això, juntament amb les noves lleis de regulació sanitària que obliguen a retirar gran part del bestiar mort al camp i redueixen el menjar disponible per als voltors, pot suposar un altra crisi per als voltors de les nostres terres.
El Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona (GACO) estudia els voltors des del 2009. Per fer-ho, ha instal·lat una gàbia-trampa a l’abocador comarcal d’Orís, on es proporciona menjar als ocells carronyaires cada setmana. Una vegada els voltors comuns es van acostumar a entrar dins la gàbia per menjar, es va començar a capturar-los aproximadament cada dues setmanes. Una vegada capturat, cada voltor rep un codi únic en una anella metàl·lica i un altre en una anella la qual es pot llegir a distància. Després, els pesen i es comprova que tots els voltors estiguin en bon estat. Es prenen mesures biomètriques (mesura de l’envergadura, crani…), es fan fotos per esbrinar la muda de l’ocell i es determina l’edat de l’ocell. Finalment s’allibera de nou al medi. Quan algú veu un voltor amb la inscripció a l’anella de lectura a distància, aquesta es comunica a la web de marques especials (www.marquesespecials.cat) de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) per recopilar informació sobre els seus desplaçaments i la seva longevitat. Així doncs, des que el GACO va començar el seu projecte, s’han anellat més de 3.000 voltors i s’han llegit més de 5.000 anelles, la majoria a Catalunya però també a França, Espanya, Itàlia i Alemanya. S’han trobat voltors de més de 15 anys d’edat i s’han fet estudis del seu patró de muda, dels seus moviments poblacionals, de la seva dieta i del seu estat de salut, com ara la quantitat de metalls pesants que porten en sang o la quantitat de bacteris immunes als antibiòtics, gràcies a la col·laboració amb diverses universitats.
