La broma zombi de Jim Jarmusch Los muertos no mueren va ser l’encarregada d’inaugurar el 72è Festival de Cinema de Canes. Es tracta d’un film paròdic del gènere de zombis ambientat a la petita localitat americana de Centerville i que ve acompanyat d’un suculent repartiment, la majoria amics i companys de Jarmusch, una espècie de troupe, conformada per Bill Murray, Adam Driver, Tilda Swinton, Chloë Sevigny, Steve Buscemi, la cantant Selena Gómez o el raper Wu-Tang Clan, RZA. El realitzador nord-americà s’ha dedicat a esbudellar cossos a cops d’humor irònic en una particular deconstrucció del gènere dels morts vivents sota una mirada política força sorneguera.
Es tracta d’un relat apocalíptic, a remolc d’estranys fenòmens, com errors en la rotació de la Terra, que serveix a Jarmusch per fer una crítica a l’Amèrica reaccionària i racista a través d’un Steve Buscemi caricaturitzat com a votant de Trump. Els tics de l’Amèrica profunda i blanca es posen de manifest també amb la presència d’un tema musical de country, el mateix títol original del film, The Dead Don’t Die, de Sturgill Simpson, autèntic leiv motiv del film, la balada perfecta per una comunitat tancada assaltada pels zombis.
Jarmusch aplica una mirada social disparant dards a la nostra societat de consum, posant damunt el tauler de joc costums i hàbits socials, amb uns zombis que tornen als llocs als quals havien estat units en vida. Un grup vaga per la farmàcia del poble sospirant per Xanax, uns nens zombis deambulen al voltant de la botiga de llaminadures, uns altres van esmaperduts amb el mòbil il·luminat buscant desesperadament un senyal wifi, o l’aparició impagable d’Iggy Pop com a zombi cafeïnoman que retorna al local on es fotia el cafè.
Però crec que faríem bé de restringir el film a un sa divertiment. Destaca l’humor estrafolari d’un personatge completament extravagant, interpretat per Tilda Swinton, encarregada d’una funerària, una escocesa magistralment destra amb la katana. Un personatge excèntric, completament rar en aquesta Amèrica rural, i que serveix per introduir també una sorprenent fuga argumental, un imprevist acudit. Los muertos no mueren és també un film de pura soca de Jarmusch, amb marques ben reconeixibles, sobretot en el seu tercet de policies protagonistes –interpretats per Bill Murray, Chloë Sevigni i Adam Driver–, lacònics i impertèrrits com acostuma a passar amb les interpretacions absolutament desdramatitzades dels seus films.
Si amb els vampirs diletants de Solo los amantes sobreviven (2014) Jarmusch feia una oda al romanticisme i a la il·lustració des de la subtilesa i la melancolia, la seva revisió del gènere de zombis des d’una perspectiva pròpia topa per força amb les dificultats d’excedir els límits d’un gènere tan codificat i pautat com aquest. Mirant de reüll el fundador modern de l’espècie, George G. Romero, Jarmusch ens deixa un estrany híbrid, de maneres incertes, afí a un model de cinema més indie, on conviuen les maneres dels còmplices estaquirots de Jarmush amb l’astracanada de zombis més metafòrica. Un film autoreferencial en bona mesura que es permet també alguns rebrecs metacinematogràfics quan ens acostem al seu desenllaç.
