Vaig acostar el llumí i la primera mata de seguida es va encendre. Les havia ruixat totes amb benzina, per assegurar-me que el foc actués ràpid i eficaç. En pocs minuts tot cremava i la fumera era important. Però jo sabia que des del poble ningú donaria l’alarma. Oficialment era una crema controlada de marges. Les flames ho van devorar tot.
Durant tres anys llargs Londres i la feina a l’hospital m’havien absorbit. Em feia una mandra terrible volar i quan hi havia alguna celebració m’oferia per fer guàrdies. Si tenia alguns dies lliures desconnectava conduint fins a Gal·les, on feia llargues caminades per la costa. Amb els pares feia un Skype cada quinze dies i amb l’avi, que ni tan sols tenia mòbil, ens enviàvem unes ratlles escrites de tant en tant. Però va arribar un 20 d’abril massa plujós, era l’aniversari de la mort de l’àvia Maria i em vaig passar la tarda remirant fotografies familiars. M’enyorava. Tenia ganes de veure l’avi Pep. Ja havia passat massa temps. Amb dos clics vaig comprar bitllet per a l’aeroport del Prat.
Ell m’esperava, content, sota la parra de l’eixida. Torrades amb un raig d’oli i un generós tall de llonganissa. “Noi, estàs ben blanc! Que no hi ha vi, allà amb els anglesos?” L’avi em va oferir el porró. “M’alegro molt de veure’t, avi! Segueixes amb la pressió baixa, eh?” Estimava molt aquell home. M’havia guiat sempre, sense reclamar res a canvi. Els pares es feien un tip de pencar a la botiga de teixits i jo passava llargues temporades al mas. Ajudava l’àvia Maria a recollir els ous del galliner i regava l’hort amb l’avi. Ell em va curar multitud de traus i em va regalar la meva primera navalla. D’adolescent els vaig fer patir. Estava enfadat amb la vida en general i no sabia a qui reclamar. L’avi em va saber adreçar i, gràcies als seus mètodes de coach de pagès, vaig tornar “al senderi dels valents”, com solia recordar-me. “Noi, tens l’habitació de sempre. Potser hi trobes pols, no vull queixes! I demà espavila’t per esmorzar. Jo tinc feina de bon matí.” Aquella nit la vaig dormir sencera, sense soroll de sirenes, crits d’urgència ni veïns cridant, histèrics, els gols del Chelsea.
Només obrir els ulls me’n vaig anar de dret a la cuina. Hi havia cafè, dens i ben amarg, res a veure amb els aigualits teas britànics. Sobre una lleixa, el mateix pot de llauna ple de galetes que sempre m’oferia l’àvia. Vaig fer un volt per la casa. L’avi s’espavilava molt bé sol, la tenia prou endreçada. Res d’acumular trastos innecessaris ni “coses d’aquestes modernes que s’espatllen només amb la intenció”. Al menjador no hi havia tele, només un prestatge ple de còmics rellegits i el diari comarcal. L’habitació dels avis tampoc havia canviat. Modesta, només amb el llit, un balancí i una calaixera, una foto d’ella i els seus antics pots de perfum. En arribar davant el rebost vaig somriure. Segur que estava ben assortit. L’avi encara feia melmelades i conserva de bolets.
La maneta no va cedir, semblava que la porta estava travada. Li vaig donar un bon cop amb l’espatlla i només vaig aconseguir fer-me mal. Que estrany, en aquella casa no es tancava mai cap habitació. De petit, la sola advertència dels avis ja m’era suficient per no remenar pel quartet de la mel, la pallissa o la cambra d’aquell mossèn estirat que passava temporades al mas. Quan l’avi tornés del seu passeig matinal li hauria de preguntar per què tenia clos el rebost.
“Hi guardo verí. Pel pugó de la patata. I per sulfatar les roses. No vull que hi entri cap gos i tinguem un disgust.” Potser va ser el to de veu, inusualment dur. O potser vaig notar que em desviava la mirada. I també hi havia les cartes. L’avi m’havia escrit parlant orgullós del seu rebost, ple de camagrocs secs, rovellons en vinagre i conserves de tomàquet. “Ja no en faig”, en va dir ara. “Soc massa vell per trastejar a la cuina.” Mai m’ho hauria pensat, però vaig començar a sospitar que aquell home cabut i arrugat m’amagava alguna cosa. No em demanava que l’acompanyés a caminar, havia penjat bruscament dues o tres trucades dient que s’equivocaven de número i ara això del rebost, tancat i barrat. En duia alguna de cap.
A trenc d’alba l’avi va sortir del mas, bastó a la mà, caliquenyo als llavis i els gossos fent-li companyia. M’hauria d’esforçar a seguir-lo sense que em descobrís. Els animals tenien l’oïda fina, però ell també era una fura. Dels millors estraperlistes de la comarca. Va prendre dos o tres senders fins arribar a uns plans que jo recordava perquè hi anàvem a collir espàrrecs. Després es va escórrer cap dins del rieral. En arribar a un petit gorg, l’avi va desaparèixer darrere unes bardisses. Em va costar trobar la sortida, el bosc era molt espès i no veia cap camí. Em vaig deixar guiar per un tub negre que venia del gorg, una canonada de rec? Vaig aparèixer a un camp, totalment desorientat. I llavors les vaig veure. Altes, ufanoses, dentades…
“Tiren bé, eh? Aquesta terra els agrada. I els arbres paren el vent. I les mantenen, diguem-ne, protegides.” L’avi havia sortit de no sé pas on, amb un magalló penjat de l’espatlla. “Però avi, això, és…” No m’ho podia creure. Allà al mig del bosc, a la finca dels meus avis, “això és marihuana!” Estupefacte, vaig anar voltant tot el camp. Efectivament, era una enorme plantació de cànnabis. “Jo n’hi dic herbes medicinals. Noi, no posis aquesta cara! Ja sé que vosaltres, els metges, preferiu les pastilletes. Però a pagès confiem més en la terra i aquesta planta fa segles que es fa servir.” El xoc va ser tan gran que ni tan sols recordo com vaig tornar al mas, darrere els gossos i l’avi. Crec que mai havia fet un trago tan llarg del porró. “Ja va bé, ja. Ets molt impressionable, nano!” L’avi em deia això mentre girava la clau de la porta del rebost. Una intensa olor d’herba gairebé em tomba. “Hòstia, avi! Però, què has fet?” Ni rastre de les llonganisses que solien assecar-se penjades del sostre. Dels ganxos ara en penjaven cabdells de maria. Molts. I grossos. També n’hi havia dins de pots de vidre, alguns més o menys esmicolats. Sobre les lleixes, unes ampolletes plenes d’un líquid groc i una llauna de galetes plena de… canutos? Sí, eren canutos, ben embolicats i d’unes dimensions generoses.
Hi havia una taula plena d’estris: cassoles, culleres, un embut. També unes terrines de plàstic. L’avi en va agafar una i me la va oferir. “És una pomada que faig amb la planta ben matxucada, oli i cera d’abella. Va de fàbula per la psoriasi.” Increïble. Em va agafar un atac d’ira. “T’has tornat boig, o què? Cultives cànnabis i a sobre tens un laboratori clandestí? Estem parlant de droga, per l’amor de Déu, avi. De d-r-o-g-a, una substància que enverina, que pot matar, que és il·legal!” Ell semblava molt tranquil. “Aquesta planta també calma el dolor, fill. La vaig començar a conrear per a la teva àvia. El càncer torturava la Maria, i res del que li donaven els del teu gremi l’ajudava. Al contrari, els medicaments l’atordien. I ella volia enfrontar-se a la malaltia estant ben lúcida. Una cosina seva, gallega, li va portar una ampolleta d’oli de cànnabis. El dolor muscular gairebé va desaparèixer i va tornar a tenir certa gana. La cosina havia portat també uns quants esqueixos i ja saps que me’n surto bé amb l’agricultura.” A sobre, sorneguer. Jo al·lucinava. “I no em podies haver preguntat? Soc metge, collons! Us podia haver ajudat!” Llavors l’avi va abaixar la mirada, trist. “Tu vius a quilòmetres de distància i poques vegades contestes al telèfon. I els teus pares mai han deixat la feina per res. L’àvia es mereixia un final millor, almenys mereixia no patir.” A Londres tenia molts amics que fumaven maria, per diversió, per relaxar-se d’una feina exigent. Com a metge, també coneixia l’ús del cànnabis com a medicament, tenia pacients que en consumien. Però era un recurs alternatiu, la seva eficàcia no estava provada. I, en tot cas, una cosa era cultivar-ne un parell de plantes i l’altra fer-ne un negoci. “Pots anar a la presó, avi! On vens, tot això? Què en fas, dels diners? No ens tens prou amb la jubilació, o què?” L’avi va emmudir. Mai m’havia enfadat amb ell, no me n’havia donat mai motius. Però aquella situació no me l’esperava, era surrealista. Jo no el podia denunciar, per Déu! Però tampoc en volia ser còmplice. Vaig fer la maleta i vaig marxar del mas sense acomiadar-me’n. Aquell va ser l’últim cop que vaig veure l’avi Pep.
Va morir d’una embòlia fulminant. El van trobar a l’eixida envoltat dels seus gossos fidels, que no paraven d’udolar. Només feia quinze dies que jo havia tornat a Londres, consternat per la seva actitud irresponsable i ple de dubtes sobre si havia d’aturar aquella bogeria. Tot el poble va venir al cementiri. En donar-nos el condol tothom coincidia: d’homes com en Pep, ja no en quedaven. Era bo, treballador i generós. Cada encaixada de mans em suposava una fiblada al cor, maleïa no haver aclarit les coses amb ell. En Tomàs, l’agutzil, em va cridar a part. Tenia una cosa per a mi. “El Pep em va dir que, si moria sol, et donés aquesta clau. Que busquessis a la calaixera, que allà trobaries el seu llegat. Estava convençut que tu eres l’únic a qui el podia confiar.” Sorprenent. Una herència? Quina? La finca passava a ser dels meus pares i no creia que l’avi tingués joies ni res de valor. Potser un bon feix de calés fets durant la seva carrera de narcotraficant aficionat? El cinisme no m’esqueia, però ja no sabia com entomar el tema.
La clau obria un compartiment amagat al fons de la calaixera. Era ple de notes i cartes, algunes amb mata-segells de l’estranger. Totes dirigides al meu avi. Li agraïen la seva ajuda i li explicaven l’eficàcia dels seus productes naturals. Algunes cartes parlaven de dolor insuportable, que havia disminuït gràcies als preparats de cànnabis. Hi havia casos d’esclerosi, de fibromiàlgia, d’epilèpsia, molts càncers. Vaig trobar diverses ratlles escrites per veïns del poble. La fornera elogiava la crema que li havia millorat la psoriasi, perquè ara no tenia vergonya de despatxar pa als clients. Sembla que a mossèn Antoni –el mossèn!– l’artritis ja no el torturava tant. I l’agutzil parlava de la seva mare, malalta de Parkinson, a qui havia donat infusions. L’havia vist morir tranquil·la, sense sofriment. Lloava la generositat del meu avi per no haver-li cobrat res. El meu avi no cobrava a ningú. Ho deien, també, totes les cartes. Els textos expressaven dubtes, por, desesperació, impotència. Però parlaven de confiança i sobretot totes reconeixien la humanitat d’aquell home, cabut i discret, pagès de vocació i alquimista per casualitat.
De la plantació de marihuana no en va quedar ni rastre. Les flames van engolir totes les mates, tan altes com eren. Sort d’en Tomàs, que em va avisar. L’alcaldessa havia donat permís a l’arquitecte per fer volar un dron sobre el poble. Es veu que li feia mandra agafar el Jeep per fer les revisions del cadastre municipal. I tenia intenció de començar per la nostra finca, després de la mort del propietari. Jo no volia córrer riscos, així que vaig preferir fer una crema controlada. De totes maneres, l’agutzil m’havia xivat un altre camp encara més discret, ben assolellat i regat per una font que tothom creia perduda. Jo no tenia tan bones mans per a l’agricultura com l’avi Pep, però ho havia d’intentar. Com a herència, també m’havia deixat uns esqueixos, tota una provocació. L’hi devia. A ell, i a l’àvia Maria.
Relat finalista del tercer concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU
