La gran creació del francès Louis Braille, el sistema de lectura per a persones amb ceguesa, ha amagat la seva trajectòria vital, que no és gaire coneguda. Un exemple de lluita i tenacitat per part d’un nen d’origen humil, que de petit va perdre la vista però va aguditzar la seva intel·ligència innata. Ha estat una escriptora catalana, Coia Valls, la que ha fet la primera gran novel·la sobre Braille, ‘Els camins de la llum’ (Ed. Rosa dels Vents).
Hi ha una escena colpidora sobre el que passava abans de Braille: en una fira, un concert amb una orquestra de músics cecs. Els posen orelles de burro, ulleres grosses i partitures al revés, perquè la gent se’n rigui. Abans de Braille, els cecs eren uns marginats socials?
Així de dur. A principis del segle XIX els cecs només podien ser una mena d’animals de fira o estar subjectes a la caritat dels altres. O es posaven a demanar a les escales de les església o exhibien unes habilitats que convertien en dishabilitats, com passava en aquesta escena. Aquí va ser quan Valentin Haüy va decidir que no ho podia tolerar i va fundar la primera institució francesa per a joves cecs.
L’exemple ens serveix per veure com Braille va canviar la vida dels cecs. Poder llegir és poder educar-se, i això és apoderar-se…
No hi ha ceguesa ni pobresa més gran que la d’aquell que ignora. Braille ho tenia claríssim, que sense un accés al coneixement, els cecs no sortirien mai de ser ciutadans de segona. Havien de buscar com fos un mitjà per fer-ho possible. No només accedir a la cultura, sinó també a la notació musical, a la qual ell donava molta importància. Era organista.
Com l’aprenien, aquells músics de la fira que tocaven?
Forçosament, d’oïda. Però aquest aprenentatge el feien escoltant algú que interpretava una partitura, i podia ser bo, mig bo o dolent. Mai no podien accedir a la font. A més de crear el mètode de lectura, Braille deslliura les notes musicals de la partitura, i ells poden llegir-la interioritzant, interpretant. Fan una recreació, una reconstrucció de la peça. Braille també va fer mapes en relleu, i un llenguatge matemàtic. És tot el món del coneixement, el que va posar a l’abast dels cecs.
Braille era francès… no tenia cap recreació literària de la seva vida, com la que vostè ha escrit?
Hi ha alguna biografia novel·lada sense gaire vocació literària, però auguro que sortirà alguna novel·la. Els francesos són molt francesos, i potser costarà molt que es facin seva aquesta que he escrit jo. I que vol anar més enllà de la biografia novel·lada. Vol mostrar tot el món en què ell viu. No hauria tingut sentit presentar-lo d’una manera aïllada, si no el situem en el seu temps.
Qui era Louis Braille, aquest nen que neix al poble de Coupvray, prop de París, a principis del segle XIX?
És el petit d’una família de basters. Un nen que ja no esperaven, i que en néixer pensen que està destinat a acompanyar els seus pares en la vellesa. Un dia està jugant al taller del seu pare, i no se sap com, es rebenta un ull amb una de les eines que té el seu pare per rebaixar el cuir. Un punxó. Una eina, per cert, molt semblant a aquella amb la qual després va construir el seu mètode. Els seus pares van fer el que van poder per ell, però llavors no es buidava l’ull, i el va perdre. La infecció li va acabar passant a l’altre, i als cinc anys va quedar en la foscor total.
De seguida va començar a imaginar formes de veure-hi. Com els mapes que creava amb la seva germana, els camins de llum del títol…
Qualsevol creador, ha de ser curiós per definició. I ell va esdevenir creador perquè ja de molt petit es va plantejar com ho havia de fer per arribar a descobrir d’allò que volia: guanyar autonomia i estar en igualtat de condicions a l’escola, on ell volia anar. Louis Braille tenia molta complicitat amb la seva germana petita, la Marie Céline. El seu pare, en el treball del cuir, feia servir unes cabotes, uns claus de cap brillant, per ornamentar objectes com les selles de muntar. Amb això, va començar a fer-li un alfabet perquè pogués anar resseguint les lletres, i en complicitat amb la seva germana, Louis va crear uns mapes: si hi havia 15 cabotes, volien dir 15 passes per arribar a la plaça… les més petites les posaven a les interseccions per saber quan havia de canviar de direcció… són camins que el portaven a l’autonomia, a la llibertat de decidir, a no haver de dependre dels altres.
Braille va voler anar a l’escola amb els altres nens? En aquell moment, això de l’escola inclusiva encara no s’havia inventat!
Va tenir molta sort, el seu professor i el rector de la parròquia hi van perdre molt de temps. Li explicaven històries, li feien agafar curiositat… però ell tenia també molta informació sensorial. Sabia que quan es posava el niu d’orenetes a l’última casa del poble i ell les sentia xisclar, havia arribat la primavera, notava quan era l’època de la verema per l’olor del raïm… moltes pistes que nosaltres no prenem en consideració.
“No és casual que jo hagi escrit sobre Braille”
Als cecs se’ls aguditzen els altres sentits, ja ho diuen. Però vostè, que hi veu, com entra en aquest seu món perquè sigui versemblant?
No és casual que jo hagi escrit sobre Braille. Fa 38 anys que treballo en educació especial, i més de 20 anys, amb nens amb deficiència auditiva, amb sordeses pregones que es tradueixen en trastorns de llenguatge greu. Aquest llibre ha estat com arribar a una entesa amb les meves dues grans vocacions, i caminar en la mateixa direcció: la de terapeuta i la d’escriptora. Ara que em falta un any i poc per jubilar-me, em semblava una bona manera de tancar el cercle. I per treballar un tema, jo sempre vaig amb les persones que en saben: per fer La cuinera vaig parlar amb la Carme Ruscalleda, per exemple. I aquesta vegada havia d’anar a l’ONCE i escoltar, sobretot escoltar, fer immersió. I fer moltes preguntes! Un amic que és cec de naixement em va dir que havia arribat a somiar en mi!
Ara que ho diu, un cec de naixement com pot somiar en algú si mai ni tan sols ha vist una persona?
Li vaig preguntar. Em va dir que el seu veure i el nostre no és el mateix. El seu arxiu de mi és sensorial: el color de la veu, la calidesa del contacte, la manera d’apropar-me a ell, l’entusiasme que hi poso… tot això configura aquest arxiu que porta el cartellet Coia. Però per entendre tot això necessites un temps d’assimilació. A partir d’aquí, oblidar-ho. I escriure, com procuro fer sempre, des de la conjunció de l’intel·lecte i el cor.
Braille semblava tenir sort d’haver anat a parar a una institució per a nens cecs. Però resulta que era un lloc més aviat sòrdid…
Va morir al cap dels anys de la tuberculosi que va agafar allà. Cada any hi morien de sis a vuit criatures. Hi havia 70 nens junts, i 30 nenes en un pavelló separat. Les condicions eren tan dolentes que una junta de metges va visitar la institució per petició del poeta Alphonse de Lamartine, que era diputat, i va decretar la seva insalubritat. Eren cecs, però no animals! Deien que no necessitaven la llum del sol, si igualment no hi veien, sense pensar en l’escalf que dona aquesta llum. L’edifici és un personatge més d’aquesta història: havia acollit nens sense casa, prostíbul, seminari… Malgrat tot, en aquestes condicions, Braille segueix.
Li posa al costat un personatge femení, una noieta que es diu Margot i ve d’una altra marginació. Existia realment?
No. La imagino jo: la filla de la cuinera i el conserge de l’edifici, que ve d’un altre inframon. Em permet mostrar uns ambients de París que són com els que descrivia Dickens a Londres. Amb Braille té una complicitat molt bonica.
Braille viu en una època convulsa: de les revolucions a la restauració imperial…
És un moment molt interessant. La salut de Braille i la de França tenen com un paral·lelisme, d’aquí caic i aquí m’aixeco. Braille és fruit del seu temps, d’un París que bull. De barricades i lluites, del naixement d’idees que acabaran amb l’abolició de la pena de mort o l’esclavitud, del primer Romanticisme… Sempre des de baix. Com ell, una persona humil, tenaç i treballadora però que no era un líder que fes sentir la seva veu. Potser per això no va tenir cap biògraf, perquè la majoria de biografies són de personatges poderosos. A ell, la seva obra el va transcendir.
El context històric era també de guerres, en aquella Europa. De petit, viu la retirada napoleònica de Rússia i els soldats russos que arriben a casa seva. I no deixa de ser curiós que Braille perfecciona un mètode que havia nascut perquè els militars es poguessin comunicar en la foscor.
El de Charles Barbier, un personatge especial. Criptògraf, obsessionat amb els codis… Tot ell seria una altra novel·la. Havia creat el sistema de lectura a les fosques, i era això: perquè els soldats no fossin descoberts per l’enemic i poguessin desxifrar missatges de nit. Un sistema de punts en el qual Braille es va basar, però molt més complex: tenia massa punts! Braille diu que és lent. No es podia fer un recorregut de punts per llegir amb el tou del dit: la idea bona era que en posar el tou del dit hi hagués tota la informació necessària per connectar directament amb la lletra, sense haver de resseguir-ne la forma. El mètode Braille es basa a identificar, no a resseguir. Barbier el va menysprear, i no van poder treballar conjuntament, però Braille va aprofitar el seu treball.
Els cecs d’avui encara tenen per què lluitar?
Si Braille mirés el col·lectiu de cecs d’avui, jo crec que encara s’enfadaria. Hi ha hagut dues grans revolucions. La primera, la va protagonitzar el seu mètode. La segona, la gran revolució tecnològica que els ha connectat a les xarxes. Però encara manca una gran quantitat d’elements perquè puguem considerar que hi ha una integració real. Quan arribin les eleccions, pensi que no podran votar en secret perquè no hi ha paperetes en braille. Costa tant? Als medicaments, el nom ha d’estar obligatòriament en braille… però la data de caducitat, no! Quan obren la nevera han d’olorar els brics perquè enlloc diu si és de llet o de suc. Nosaltres també podem fer coses. Al Twitter, per exemple, els cecs no poden veure les imatges que hi pengem, però podem activar la identificació d’imatges. Si cliques i la descrius, els ajudaràs. És un exercici d’enriquiment per a tu també, perquè t’obliga a mirar bé les imatges. Tenim molta feina a fer. En general, davant d’una persona amb discapacitat hi ha una baixa expectativa per part nostra. I oblidem, per exemple, que Beethoven va crear completament sord la seva simfonia més gran. Donem-los l’oportunitat de mostrar-se!
Com hi va arribar, a interessar-se per Braille?
Per allò que deia abans, per trobar un tancament harmònic a la meva etapa de terapeuta. Els sords, en el moment que es va inventar l’implant coclear, ja hi van poder començar a sentir. Per al cecs, quin va ser el gran canvi? El de Braille. Et poses a mirar, et preguntes qui era… i ni idea. Els mateixos cecs no en sabien gran cosa. Vagi veure que no hi havia cap novel·la sobre ell, i era una persona extraordinària. Em va costar, perquè tenia molt clar que no volia una novel·la que fos paternalista.
