Espanya i Portugal comparteixen alguna cosa més que la Península. Entre altres trets compartits, figuren com els únics països europeus en els quals els aturats confien més en les oficines privades de col·locació que en els serveis públics d’ocupació per trobar feina, segons dades del serveis d’estudis de CaixaBank. En el cas espanyol, i també en el català, és un símptoma que alguna cosa ha de millorar en un servei públic que gestiona recursos milionaris.
A Espanya, els serveis públics d’ocupació tenen la doble missió de gestionar les prestacions per desocupació i de fer accions perquè les persones que estan a l’atur puguin incorporar-se al mercat de treball. En aquesta segona vessant hi ha força deures per fer. I no només perquè Espanya continuï sent el país amb una taxa d’atur més elevada, sinó perquè, a més, les incorporacions al mercat de treball a través d’aquests serveis públics d’ocupació són molt baixes. Segons l’enquesta de població activa, només un 2% dels llocs de treball es cobreixen per intermediació pública. La xifra, per cert, encara és pitjor en el cas català, on se supera per poc l’1%.
No cal fer-ne un drama. A Catalunya, com a Espanya i com a Europa, el camí més freqüent per trobar feina és l’informal. Es podria definir com l’ACS, no per l’empresa que presideix Florentino Pérez, sinó com l’acrònim d’amics, coneguts i saludats (en definició de Josep Pla). Segons un estudi de Lee Hatch Harrison –una agència de col·locació– aquests mecanismes informals estan al darrere del 64% de les col·locacions a Catalunya (a Espanya la xifra és similar, un 63%).
Tot i que no se n’hagi de fer un drama, la xifra del 2% de llocs de treball coberts a través dels serveis públics d’ocupació és una invitació a reflexionar sobre l’eficiència d’aquests organismes. A tot l’Estat, el Servei Públic d’Ocupació (SEPE) té un pressupost de 24.000 milions d’euros. D’aquests fons, gairebé tres de cada quatre euros (un 72%) es destina a pagar les prestacions d’atur. Un de cada quatre és per complir la segona missió, que és la de proporcionar un lloc de treball a les persones desocupades.
Hi ha una certa desproporció entre el que es destina a cobrir subsidis i els fons per ajudar a trobar feina, malgrat que la xifra en brut per a aquest segon objectiu no és gens menyspreable: 1.500 milions d’euros (més de 300 milions en el cas català). Milers o centenars de milions que serveixen per formar aturats perquè tinguin millors capacitats per incorporar-se al mercat laboral i per fer tasques d’intermediació en les quals –com s’apuntava al principi– hi ha poca confiança dels mateixos desocupats i també de les empreses. L’any 2007, el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) gestionava 110.000 ofertes de treball. Deu anys després, en va gestionar 31.000. Un canvi que està conduint a fer nous plantejaments: impulsar polítiques que millorin la capacitat dels aturats per trobar feina. Al cap i a la fi, al treballador li acaba sent indiferent si li troba feina l’oficina del SOC o Infojobs.
És evident que en aquests 10 anys, més enllà dels mecanismes informals –l’ACS– han evolucionat altres mecanismes per oferir i trobar feina. S’han desenvolupat les agències privades de col·locació –empeses també, per cert, amb la reforma laboral– i la tecnologia ha permès que hi hagi portals especialitzats i que les empreses facin les seves pròpies borses de treball. Però també és evident que, en tractar-se de recursos públics, les administracions vetllin més per l’eficàcia d’un servei que, almenys en aparença, no arriba a generar la confiança ni dels aspirants ni de les empreses. Ni la confiança, tampoc, de la Unió Europea, que ha qualificat el sistema públic d’ocupació espanyol com a “opac i poc eficient”.
El seguit d’indicadors apuntats fins ara farien alçar la veu dels més liberals demanant la supressió d’un servei públic amb una eficàcia tan qüestionable. El pretext seria el de sempre: el món privat és més eficient. Sense qüestionar aquesta premissa, és bon que hi hagi algunes puntualitzacions. La primera és que a Europa hi ha serveis d’ocupació que funcionen millor i que també són públics. Són sistemes, per exemple, amb els quals cada treballador del servei públic té al seu càrrec la gestió de molts menys aturats que a Espanya. Alguns exemples: al Regne Unit, 22 aturats per cada treballador del servei; a Alemanya, 47; a França, 66. A Espanya són 205. En aquest cas, també és una qüestió de recursos.
Un segon matís: mentre que les empreses privades tenen la possibilitat de seleccionar quina mena d’aturats vol col·locar, el servei públic ha de cuidar-se (per una pura qüestió d’igualtat d’oportunitats) de tots els casos, també dels més difícils (els coneguts: aturats de llarga durada, majors de 45 anys, persones sense formació…). A l’hora de les dades, convé tenir present que hi ha alguns competidors amb la mà lligada a l’esquena.
Tot plegat porta a concloure que els serveis públics d’ocupació compleixen una funció necessària que no només ha de calibrar-se amb resultats sense matisos. Però també que es fa imprescindible plantejar reformes perquè els resultats siguin equiparables, si no al sector privat, sí almenys als altres serveis públics de països de l’entorn.
